Violeta Kovacsics

No hi ha millor manera per tornar a estimar la ciutat que veure-la des de les altures, amb una bona copa a la mà, i el posat d'un déu olímpic que es mira les coses amb condescendència. Així que no teniu altre remei que pujar a aquests terrats de Barcelona i sentiu-vos com al cel... El compte? Passeu-li a Zeus.

A great way to fall in love with Barcelona is from on high, with a drink in hand and the stance of an Olympic god or goddess looking out over all you see before you. And what better way to do that than to head up to these rooftop terraces and feel like you're in the heavens? As for the bill... put it on Zeus's tab.

No hay mejor manera para volver a amar la ciudad que desde las alturas, con una buena copa en la mano, y la pose de un dios olímpico que se mira las cosas con condescendencia. Así que no tenéis otro remedio que subir a estos terrados de Barcelona y sentiros como en el cielo... ¿La cuenta? Pasádsela a Zeus.

Jordi Balló i Xavier PérezAnagrama226 pàg. 18,90 €Què té a veure una sitcom com 'Seinfeld' amb una comèdia shakespeariana com 'Los dos hidalgos de Verona'? Què té a veure el cinema d’un director com Alexander Payne amb un clàssic com 'Al vostre gust'? Quina similitud hi ha entre l’ús de la paraula a 'Juli Cèsar' i a 'El llop de Wall Street'? Jordi Balló i Xavier Pérez inventen i responen aquestes preguntes i moltíssimes més a 'El món, un escenari', un assaig en què parteixen de l’estudi dels recursos narratius de William Shakespeare per tal d’analitzar pel·lícules i sèries de televisió. De fet, les sèries televisives tenen un lloc molt especial en aquest llibre, potser perquè si hi ha una cosa ineludible a l’hora d’entendre l’actual època daurada de la televisió és la construcció narrativa de les sèries. Balló i Pérez plantegen connexions aparentment impossibles. Iŀluminen camins que no s’han recorregut abans. I, sobretot, no entenen de prejudicis. Així, quan es refereixen al canvi dels personatges protagonistes dins una mateixa pel·lícula, es refereixen tant a clàssics com 'Psicosi', com a una pel·lícula del Hollywood actual com Death proof o a un film independent com 'Tropical malady'. Aquestes pel·lícules, i moltes més, conviuen amb grans xous televisius com 'Mad men' i 'The good wife', en un impecable exercici de generositat inteŀlectual.

Daša DrndicTrad. Simona ŠkrabecEd. Automática531 pàg. 24 € “Darrere de cada nom hi ha una història”, escriu Daša Drndic més o menys a l’equador de Trieste i just abans de fer una llista al llarg de 79 pàgines dels noms d’uns 9.000 jueus que van ser deportats d’Itàlia o assassinats al mateix país italià o en algun dels seus indrets ocupats. Aquesta ruptura amb la narrativa, amb la ficció, per tal de donar pas als fets reals, dóna bona mesura de què és Trieste, una novel·la que retrata l’horror de l’Europa de mitjan segle XX a través d’una escriptura profundament canviant. A 'Trieste', la forma s’imposa amb força. Més enllà de la seva alambinada estructura (que en aparença sembla més aviat una desestructura), la novel·la destaca perquè trasllada el debat i la reflexió entorn de l’horror generat pel nazisme a països com Itàlia. Drndic construeix una novel·la complexa, tant pel seu argument com per la barreja formal que proposa. Tot comença amb Haya Tedeschi, una dona gran que, ja en el segle XXI, obre les portes al record i al passat, de la seva família i de la convulsa Europa del segle XX. A partir d’aquest personatge, les pàgines de Trieste es despleguen com un collage, o més aviat com un cúmul de records desendreçats, en què la història individual de la protagonista (la seva i la del seu fill, perdut) es barreja amb la història en majúscules.

Situada a principios del siglo XX, 'Eter' presenta un peculiar 'mad doctor' que después de salvarse de un crimen va a parar a un lugar donde le permitirán llevar a cabo todos sus experimentos siniestros: el ejército. A las puertas de la Primera Guerra Mundial, el médico aplica el éter para someter a los pacientes. Quién sabe si por su centenario –'Eter' se rodó en 2018–, recientemente, la Gran Guerra ha vuelto a la pantalla grande. En el caso de 'Eter', el director polaco Krzysztof Zanussi plantea un relato de época de tonalidades pálidas que rozan el blanco y negro. La frialdad de las imágenes parece ser un espejo del espíritu de su protagonista: impasible, vestido con bata negra y con unos guantes que le permiten dejar sus manos limpias. El retrato de este doctor sin escrúpulos parece ser bastante interesante, pero Zanussi condena a la película en una serie de excesos que llevan 'Eter' a compararse con el mito de Fausto y un final en el que, con la intención de dar una lección moral, el director borda la pretendida elegancia que había desarrollado hasta el momento.

Situada a principis del segle XX, 'Eter' presenta un peculiar 'mad doctor' que després de salvar-se d’un crim va a petar a un lloc on li permetran dur a terme tots els seus experiments sinistres: l’exèrcit. A les portes de la Primera Guerra Mundial, el metge aplica l’èter per sotmetre els pacients. Qui sap si pel seu centenari –'Eter' es va fer el 2018–, recentment, la Gran Guerra ha tornat a la pantalla gran. En el cas d’'Eter', el director polonès Krzysztof Zanussi planteja un relat d’època de tonalitats pàl·lides que freguen el blanc i negre. La fredor de les imatges sembla ser un mirall de l’esperit del seu protagonista: impassible, vestit amb bata negra i amb uns guants que li permeten deixar les seves mans netes. El retrat d’aquest doctor sense escrúpols sembla ser prou interessant, però Zanussi acaba condemnant la pel·lícula a una sèrie d’excessos que porten 'Eter' a comparar-se amb el mite de Faust i a un final en què, amb la intenció de donar una lliçó moral, el director engega a rodar la pretesa elegància que havia desenvolupat fins al moment.

Es de noche y, en un bosque, un grupo de libertinos se reúne en carruajes sin caballos, entre matorrales, escondidos en la oscuridad. Se tocan, se miran, se masturban, se mean, se pegan para generar un placer desligado de cualquier sentimentalidad. Si en 'La muerte de Luis XIV' Albert Serra retrataba la decadencia de las altas esferas del poder a partir del deterioro físico del cuerpo moribundo de un monarca que aparecía postrado en cama, en 'Liberté' lo hace a través de la exploración de otros cuerpos, los de los nobles y sus acompañantes que a finales del siglo XVIII se reúnen en una peculiar sesión de cruising. En 'Liberté', Serra ya no explora el cuerpo a punto de morir, sino el cuerpo que desea. Parecen dos ideas contrapuestas, pero tienen un punto de encuentro: es aquí donde sentimos los rumores de los escritos del Marqués de Sade. La atmósfera del bosque de noche que retrata el director de Banyoles es tan fascinante que el encuentro orgiástico que propone bien podría pertenecer al terreno de los sueños. Serra ha hecho una película desnuda del corsé de la narratividad para entregarse a las texturas de los cuerpos, de la noche y de los gemidos. Se entrega, también, a un juego: el de la oscuridad y todo lo que esta esconde. 'Liberté' es un ejercicio de plasticidad deslumbrante, por mucho que a menudo transcurra en la sombra para ir revelando un sexo que no siempre es explícito.

És de nit i, en un bosc, un grup de llibertins es reuneix en carruatges sense cavalls, entre matolls, amagats en la foscor. Es toquen, es miren, es masturben, es pixen, es peguen per generar un plaer deslligat de qualsevol sentimentalitat. Si a 'La mort de Lluís XIV' Albert Serra va retratar la decadència de les altes esferes del poder a partir de la deterioració física del cos moribund d’un monarca que apareixia prostrat en un llit, a 'Liberté' ho fa a través de l’exploració d’uns altres cossos, els dels nobles i els seus acompanyants que a finals del segle XVIII es reuneixen en una peculiar sessió de cruising. A 'Liberté', Serra ja no explora el cos a punt de morir, sinó el cos que desitja. Semblen dues idees contraposades, però tenen un punt de trobada: és aquí on sentim els rumors dels escrits del marquès de Sade. L’atmosfera del bosc de nit que retrata el director de Banyoles és tan fascinant que la trobada orgiàstica que proposa bé podria pertànyer al terreny dels somnis. Serra ha fet una pel·lícula despullada de la cotilla de la narrativitat per tal de lliurar-se a les textures dels cossos, de la nit i dels gemecs. S’entrega, també, a un joc: el de la foscor i tot allò que aquesta amaga. 'Liberté' és un exercici de plasticitat enlluernadora, per molt que sovint transcorri en l’ombra per tal d’anar revelant un sexe que no sempre és explícit.

Las carreras de Buster Keaton y Charles Chaplin convivieron a lo largo de los años 20. Era la época dorada de la comedia más física. El tiempo, sin embargo, pasó de manera muy diferente para los dos. Con la llegada del sonoro, Chaplin supo convertirse en un resistente a la palabra hablada y firmó algunas de sus obras maestras. Keaton, en cambio, cayó en el olvido. En 'El gran Buster', Peter Bogdanovich relata el arte y la vida de este cineasta maldito y brillante, desde sus inicios a su caída en desgracia y su supervivencia haciendo piezas menores para televisión. El trayecto culmina con la reivindicación que se hizo, con él aún en vida, por parte de la crítica y del festival de Venecia. Aunque el documental se desarrolla de manera cronológica, al final, Bogdanovich olvida la biografía para analizar los mecanismos del artista Keaton, capaz de hacer magia y de hacer reír como nadie.

Les carreres de Buster Keaton i Charles Chaplin van conviure al llarg dels anys vint. Era l’època daurada de la comèdia més física. El temps, però, va passar de manera molt diferent per als dos. Amb l’arribada del sonor, Chaplin va saber convertir-se en un resistent a la paraula parlada i va firmar algunes de les seves obres mestres. Keaton, en canvi, va caure en l’oblit. A 'El gran Buster', Peter Bogdanovich relata l’art i la vida d’aquest cineasta maleït i brillant, des dels seus inicis a la seva caiguda en desgràcia i a la seva supervivència fent peces menors per a televisió. El trajecte culmina amb la revindicació que se’n va fer, amb ell encara en vida, per part de la crítica i del festival de Venècia. Tot i que el documental es desenvolupa de manera cronològica, al final, Bogdanovich oblida la biografia per analitzar els mecanismes de l’artista Keaton, capaç de fer màgia i de fer riure com ningú.    

Igual que la recién estrenada 'La vida sin Sara Amat', 'Ojos negros' nos habla de un verano en los pueblos de interior, de paisaje seco, población envejecida y amigos de temporada. Paula se va de visita a casa de su abuela enferma en Aragón. Allí conoce Alicia, otra niña de la que se hará amiga. Ivet Castelo y Marta Lallana, exalumnas de la Universidad Pompeu Fabra, realizan esta película hecha a partir de emociones profundas presentadas, a menudo, de manera tenue. De hecho, hay pocas cosas más sutiles en el cine que el fuera de campo evocado en 'Ojos negros' a partir del tratamiento del sonido: el de la conversación de una pareja que discute mientras la hija escucha a escondidas, o el de los ruidos de una anciana que resuenan desde la habitación contigua.

Igual que la tot just estrenada 'La vida sense la Sara Amat', 'Ojos negros' ens parla d’un estiu als pobles d’interior, de paisatge sec, població envellida i amics de temporada. La Paula se’n va de visita a casa de la seva àvia malalta a l’Aragó. Allà coneix l'Alicia, una altra nena de la qual es farà amiga. Ivet Castelo i Marta Lallana, exalumnes de la Universitat Pompeu Fabra, realitzen aquesta pel·lícula feta a partir d’emocions profundes presentades, sovint, de manera tènue. De fet, hi ha poques coses més subtils en el cinema que el fora de camp, evocat a 'Ojos negros' a partir del tractament del so: el de la conversa d’una parella que discuteix mentre la filla escolta d’amagat, o el dels sorolls d’una dona gran, que ressonen des d’una altra habitació.

Cuando, al final de 'Caras y lugar', Agnès Varda veía cómo Jean-Luc la dejaba plantada, el sentimiento de tristeza que se había ido apoderando del documental se hacía mayor. Aquella película era una despedida por parte de una directora que había recorrido, con una sonrisa y mucha curiosidad, buena parte de la historia del cine. Ahora, cuando solo han pasado unos meses de su muerte, se estrena 'Varda por Agnès', un documental que sigue la trayectoria de Varda en primera persona, ya que el hilo conductor es una charla de la misma directora. Transita desde el recuerdo de cómo el éxito de 'Al final de la escapada' de Godard le permitió hacer 'Cléo de 5 a 7', hasta el viaje a Estados Unidos, donde rodó con las Black Panthers. La vertiente juguetona de Varda queda evidente en todo momento, así como la naturalidad con la que ha participado de los cambios que se han ido produciendo a lo largo de la historia: su renuncia a seguir trabajando en el terreno de la ficción y su predisposición a aceptar la tecnología digital muestran a una artista muy especial.

Quan, al final de 'Caras y lugares', Agnès Varda veia com Jean-Luc la deixava plantada, el sentiment de tristesa que s’havia anat apoderant del documental es feia més gran. Aquella pel·lícula era un acomiadament, per part d’una directora que havia recorregut, amb un somriure i molta curiositat, bona part de la història del cinema. Ara, quan tan sols han passat uns mesos de la seva mort, s’estrena Varda por Agnès, un documental que segueix la trajectòria de Varda en primera persona, ja que el fil conductor és una xerrada de la mateixa directora. Transita des del record de com l’èxit d’Al final de l’escapada de Godard li va permetre fer Cléo de 5 a 7, fins al viatge als Estats Units, on va rodar amb les Black Panthers. El vessant juganer de Varda queda evident en tot moment, i també la naturalitat amb què ha participat dels canvis que s’han anat produint al llarg de la història: la seva renúncia a seguir treballant en el terreny de la ficció i la seva predisposició a acceptar la tecnologia digital mostren com n’era d’especial.

Hace un cuarto de siglo desde que Bill Murray se quedó atrapado en el tiempo. La idea vuelve a estar de moda con ejemplos como el de la serie 'Muñeca rusa'. En 'El increíble finde menguante', es Alba quien se queda atrapada en un fin de semana. Entre cervezas, resaca y reproches, tendrá que encontrar la manera de salir del bucle, mientras las horas del día van disminuyendo cada vez que todo vuelve a empezar, y el plan se va encogiendo. La idea es simple pero efectiva: Alba ha de resolver el problema antes de que la imagen desaparezca, al igual que en 'El increíble hombre menguante' el protagonista corría el riesgo de que su cuerpo se desvaneciera. Pero aquí no estamos ante un relato metafísico, sino ante una fiesta que se va convirtiendo en cuento moral.

Fa un quart de segle des que Bill Murray es va quedar atrapat en el temps. La idea torna a estar de moda amb exemples com el de la sèrie 'Muñeca rusa'. A 'El increíble finde menguante', és l’Alba qui es queda atrapada en un cap de setmana. Entre cerveses, ressaca i retrets, haurà de trobar la manera de sortir del bucle, mentre les hores del dia van minvant cada vegada que tot torna a començar, i el pla es va encongint. La idea és simple però efectiva: l’Alba ha de resoldre el problema abans que la imatge no desaparegui, de la mateixa manera que a 'El increíble hombre menguante' el protagonista corria el risc que el seu cos s’esvaís. Però aquí no som davant d’un relat metafísic, sinó d’una festa que es va convertint en conte moral.