Víctor Nubla

Feia una setmana que el combat es lliurava al cel. Cada matí arribaven les rodes dentades, llavors s’enlairaven els drons i les abatien quan encara eren damunt el mar. No venien més fins l’endemà.A Gràcia es deia que darrere Collserola acampaven tropes invasores, ja que els senglars havien baixat a ciutat i ara passejaven en família per la plaça Lesseps.Un ban, fixat a una paret del vell mercat de ferro, on l’excavació de la necròpoli romana s’havia aturat quan va començar la invasió, deia que la ciutat estava protegida i es descartava que els invasors arribessin a entrar, però podien tractar d’infiltrar espies. El ban mostrava la fotografia d’un d’aquells éssers, capturat i linxat pels veïns de Vallcarca fins a la mort. Semblava un crustaci, amb un llarg abdomen protegit per un exoesquelet articulat, moltes potes i temibles pinces, però tenia cap de gos, pelut i amb una boca plena d’ullals. I no semblava pas petit. Per la vora del mercat va passar la vella llunàtica que dòna arrós als coloms i, a la teulada, un gavià es menjava un colomí, encara mig viu. Vaig sentir l’impuls d’obrir la tanca i entrar-hi, volia veure la necròpoli.Quan els ulls es van adaptar a la foscor, era davant meu. Feia uns dos metres d’alçada. Tenia el cap cobert de pèl negre, ulls vermells i un morro llarg que s’obria en una boca que regalimava bava. Duia una mena de sac i, amb una pinça, va extraure un objecte cúbic. El monstre va fer uns sons guturals i per l’altaveu de la capsa va parlar una veu met