Time Out col·laboradors

Nova normalitat. Probablement hauràs escoltat molt aquesta frase els últims mesos. Quan la pandèmia va començar l'any passat, la humanitat va iniciar una nova era. I el dia a dia dels ciutadans –acostumats a viure a les ciutats– va canviar també. Malgrat això, ara hem començat a alliberar-nos d'aquestes manilles. S'han eliminat les restriccions per viatjar. Bars, restaurants i clubs estan reobrint, i tot i que el bitxo segueix allà fora, ens estem apropant a una normalitat millorada. Però, de què tracta, exactament? Per descobrir-ho, has de mirar el teu voltant, als carrers, als parcs i als jardins. Durant el 2020 i 2021, les nostres ciutats s'han desenvolupat. Contra tot pronòstic, les comunitats s'han unit i mostren la mateixa resistència i enginy que els va permetre sorgir i sobreviure.  Ara publiquem el rànquing anual dels millors barris del món. Aquest any, no canviem les nostres prioritats: menjar, beure, vida nocturna, cultura –important–. Esperit de comunitat, resiliència, sostenibilitat –igual de rellevant–, especialment perquè hem de sortir d'aquesta pandèmia amb alguna cosa de la qual estar-ne orgullosos i mostrar a la resta del món.  De la mateixa manera com ho hem fet durant els últims tres anys, enviem els resultats de l'enquesta Time Out Index (on van participar 27.000 persones de tot el món) als nostres editors locals i col·laboradors, qui van valorar els vots dels participants sota uns criteris determinats i van fer les seves propostes. Per acabar, un panel d

Al final de 'El pare', Andreu, en un momento de lucidez, le dice a su cuidadora: "A veces, tengo la sensación de que voy perdiendo las hojas". Hace más de una hora que estamos viendo, que estamos sintiendo, como un hombre grande se va perdiendo en la oscuridad de la demencia. Y justo entonces, cuando ya no sabe ni quien es, deja ir una metáfora prodigiosa que Josep Maria Pou entona como si fuera realmente así, un árbol que, en medio del invierno, se da cuenta de que se ha quedado desnudo.  La obra de Florian Zeller es una pieza de orfebrería escénica y un hueso duro para un intérprete de la edad de Pou. Supone hacer frente a la peor pesadilla de la vejez: la desaparición de la vida. Pero el actor, más cercano que nunca, lejos de los tótems shakespearianos, de los grandes hombres que ha interpretado, baja al infierno, inmaculado. Aquí, en 'El pare', es un pobre hombre que tiene alucinaciones, que no sabe dónde está y que quiere demostrar, todavía, la fuerza y la independencia que tuvo y que le han huido. También sabe hacerlo. 'El pare' es una obra solo apta para un grandísimo actor Cerca de él tiene a Anna, una Rosa Renom de traca que cuida al padre y que duda, que le quiere, pero que quiere seguir viviendo. Y todo con una puesta en escena efectiva y sencilla de Josep Maria Mestres que entiende muy bien la dicotomía entre los dos mundos en los que vive Andreu, en una escena que va quedándose sin sillas a medida que el protagonista va perdiendo el presente.  'El pare' es una ob