Rita Roig

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona

¿Qué puedes hacer hoy en Barcelona gratis? Muchas cosas. El dinero no es excusa para quedarse en el sillón de casa sin hacer nada. En Barcelona (todavía) hay un montón de propuestas culturales muy interesantes por las que no hay que desembolsar ni un euro prácticamente todos los días de la semana. Desde mercados y museos o exposiciones a conciertos y talleres. En esta lista encontraréis un montón de actividades para hacer en Barcelona totalmente gratis. NO TE LO PIERDAS: Visita gratis los museos de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

¿Qué hacer hoy en Barcelona? Las cosas para hacer en Barcelona no descansan ni un día. Cada semana, encontraréis cientos de actividades increíbles por todos los rincones de la ciudad, por no hablar de los planes que hay para los fines de semana. Cine alternativo, la exposición imperdible, la obra de teatro que todos comentan, mercados, actividades familiares... Os ofrecemos toda la información para disfrutar de Barcelona hoy y todos los días. No hace falta la moderación, podéis disfrutar al por mayor.NO TE LO PIERDAS: Cosas gratis para hacer en Barcelona

Donem la benvinguda al mes de març, que ens porta la primavera i un munt d'activitats meravelloses per esprémer la ciutat al màxim. Entre moltes altres coses, tenim plans a l'aire lliure, noves i importants exposicions, estrenes de teatre, concerts i pel·lícules per gaudir en pantalla gran. Siguin quins siguin els vostres gustos, segur que trobareu un pla perfecte.   NO T'HO PERDIS:  El cap de setmana ideal a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Le damos la bienvenida al mes de marzo. Con él llega la primavera y un montón de actividades maravillosas para exprimir al máximo la ciudad. Entre muchas otras cosas, tenemos planes al aire libre, nuevas e importantes exposiciones, estrenos de teatro, conciertos y películas para disfrutar en pantalla grande. Sean cuales sean vuestros gustos, seguro que encontraréis el plan ideal.      No te lo pierdas: Las mejores cosas para hacer este fin de semana Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

There's never a shortage of things to do in Barcelona, whether you're into museums, beaches or historical sites. One of the best things to lay your eyes on though, is, well, all of it. And luckily for you, Barcelona has viewpoints for days.  Be it bars, restaurants or famous monuments, there are plenty of spots all over the city to take in everything from above (and allow for some pretty incredible photos). Whether you're an architecture buff, an outdoorsy type or you just fancy a backdrop with your cocktail, here are the best lookout spots for an unforgettable view of Barcelona. RECOMMENDED:🍹 The best rooftop bars in Barcelona🌳 The best parks in Barcelona🦐 The best tapas bars in Barcelona🏨 The best hotels in Barcelona🚍 The best bus tours in Barcelona Alexa Tucker and Rita Roig are writers at Time Out Barcelona. At Time Out, all of our travel guides are written by local writers who know their cities inside out. For more about how we curate, see our editorial guidelines.

¿Quins són els pobles més bonics de Catalunya? Al nostre país podem trobar llogarets que semblen trets de contes de fades i pobles costaners que farien les delícies de Patricia Highsmith a 'El talent de Mr. Ripley'. Vivim en un país ideal per planejar una escapada inoblidable, imaginar excursions en tren, proposar-li a la parella un cap de setmana romàntic perfecte o fer una capbussada a una platja espectacular. Sí, els boscos irlandesos estan molt bé i la costa Amalfitana és preciosa, però a Catalunya també hi ha de tot! Què fer a prop de Barcelona? Aquests són, per a nosaltres, els pobles catalans més bonics. NO T'HO PERDIS: Els pobles més bonics d'Espanya

En Cataluña hay aldeas de montaña y pueblos costeros de ensueño, que parecen sacados de una película. Desde una excursión en tren de primer nivel, hasta un fin de semana romántico son posibles alrededor de los pueblos catalanes más bonitos. ¿Cuáles son los pueblos más bonitos de Barcelona? Estos son, para nosotros, los municipios que hay que visitar para desconectar, escapar de la rutina y potenciar el turismo de proximidad. ¿Qué hacer cerca de Barcelona? ¡En Cataluña hay de todo y para todos los gustos! NO TE LO PIERDAS: Los pueblos más bonitos de España  

¿Cómo diseñaremos en un mundo donde cada vez habrá más escasez de materias primas? La nueva exposición permanente del DHub intenta responder a esta pregunta. Bajo el nombre Matter Matters. Diseñar con el mundo, la comisaria Olga Subirós hace un recorrido por el pasado, el presente y el futuro de la materia, desde el extractivismo colonial hasta el actual momento de crisis climática. La exposición responde al cambio de rumbo implantado por el director del DHub, José Luis de Vicente, quien quiere que el nuevo museo aborde las preocupaciones del siglo XXI. El DHub no solo estrena exposición, también inaugura un mirador. Una de las ideas que la comisaria Olga Subirós ha puesto en práctica es la de mostrar la ciudad como una consecuencia más del diseño contemporáneo. Por eso, se han destapado las ventanas de la segunda planta del DHub, que ahora permiten ver la plaza de las Glòries y el mercado dels Encants. Dentro de la muestra, un ventanal que da a la ciudad dialoga con un muro de cerámica. Son 12 metros de piezas que van desde la Edad Media hasta el siglo XX. Todas las cerámicas tienen motivos naturales: se pueden ver peces, pájaros, plantas. “Es una naturaleza romantizada que contrasta con la ciudad que tenemos delante”, explica Subirós. “La manera en que entendemos la naturaleza, como algo separado del ser humano, es lo que nos ha llevado a explotarla”. La exposición reúne, en una superficie de 1.000 m², más de 700 piezas de creadores nacionales e internacionales. Algunas son

Felipe Romero sempre ha fotografiat territoris que són o han estat escenari de tensió, conflicte i reflexió visual. La seva obra ens apropa a escenaris com el riu Magdalena de Colòmbia (que als anys 50 era un cementiri de cadàvers provinents de les FARC) o l'estret de Gibraltar, un lloc on la migració de joves és una realitat quotidiana. Aquest artista colombià és el guanyador de la segona edició del KBR Photo Award, que té l'objectiu de reafirmar el compromís de la institució amb la creació artística emergent, i per això el KBR li dedica una exposició. La pràctica fotogràfica de Romero Beltrán se situa en els límits de la fotografia documental: utilitza elements propis d'aquest llenguatge però els fa dialogar amb altres de caràcter artístic, pictòric o performatiu. El resultat són imatges que van més enllà del purament fotogràfic per abastar tot l'àmbit de la visualitat.

Felipe Romero siempre ha fotografiado territorios que son o han sido escenario de tensión, conflicto y reflexión visual. Su obra nos acerca a escenarios como el río Magdalena de Colombia (que en los a los años 50 era un cementerio de los cadáveres derivados de las FARC) o el estrecho de Gibraltar, un lugar donde la migración de jóvenes es una realidad cotidiana.  Este artista colombiano es el ganador de la segunda edición del KBR Photo Award, que tiene el objetivo de reafirmar el compromiso de la institución con la creación artística emergente, y por eso el KBR le dedica una exposición. La práctica fotográfica de Romero Beltrán se sitúa en los límites de la fotografía documental: utiliza elementos propios de este lenguaje, pero los hace dialogar con otros de carácter artístico, pictórico o performativo. El resultado son imágenes que van más allá de lo puramente fotográfico para abarcar todo el ámbito de la visualidad.

El centre KBR de la Fundació Mapfre reuneix les fotografies de l'artista granadí José Guerrero. Des de fa vint anys, aquest fotògraf explora la relació entre el paisatge natural, arquitectònic i arqueològic amb l’activitat humana i el pas del temps. Guerrero s'interessa pels espais del límit i per les tensions que hi troba: entre allò rural i allò urbà, el document i l'abstracció, l'objecte i la seva representació, la fotografia i la pintura, la llum i l'ombra. L'exposició, constituïda per 138 fotografies i comissariada per Marta Gili, té diferents fils conductors que poden semblar contradictoris, però que porten l'espectador per un viatge des de la representació fins a l'experimentació, des de la llum fins a la foscor, des de la transparència fins a l'opacitat i des del document fins a l'abstracció. A més, la mostra inclou una nova obra realitzada per l'artista als carrers de la medina de Fez, al Marroc, gràcies al suport d'aquesta Fundació.

El centro KBR de la Fundación Mapfre reúne las fotografías del artista granadino José Guerrero. Desde hace veinte años, este fotógrafo explora la relación entre paisaje natural, arquitectónico y arqueológico con la actividad humana y el paso del tiempo. Guerrero se interesa por los espacios del límite y por las tensiones que encuentra en los mismos: entre lo rural y lo urbano, el documento y la abstracción, el objeto y su representación, la fotografía y la pintura, la luz y la sombra. La exposición, constituida por 138 fotografías y comisariada por Marta Gili, tiene distintos hilos conductores que pueden parecer contradictorios, pero que llevan al espectador por un viaje desde la representación hasta la experimentación, desde la luz hasta la oscuridad, desde la transparencia hasta la opacidad y desde el documento hasta la abstracción. Además, la muestra incluye una nueva obra realizada por el artista en las calles de la medina de Fez, en Marruecos, gracias al apoyo de esta Fundación.

Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges.  El museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar. Amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses, l’exposició ‘Antoni Tàpies. La imaginació del món’ vol aprofundir en l’entorn visual de l’artista entre mitjans de la dècada dels quaranta i mitjans de la dels cinquanta del segle xx, tot just abans que entrés en l’abstracció. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.   La mostra se centra, per exemple, en l’herència surrealista de Tàpies i en el seu interès per la mística o per Llull. A les obres més primerenques s’hi pot detectar una tensió entre l’academicisme i les avantguardes que l’artista va plasmar en retrats gairebé hiperrrealistes, el Retrat de Josep Lluís Samaranch (1951), el Retrat de Teresa (1953) i el Retrat de Joan Brossa (1950-1970). L’exposició també presenta obres de Tàpies que plantegen el cos com a paisatge i el paisatge com a cos, on les imatges mostren cossos no normatius en transf

“Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí.  El resultat és una mostra on la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, per les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística.  Aquests artistes, a la dècada de 1960 van concebre la pedra com un espai de llibertat. A mesura que coneixien el material i recorrien als tallistes professionals, el portaven al límit les seves possibilitats. La mostra ressalta la transparència i brillantor de la pedra que demostren les obres d'art orgàniques i cristal·lines, arquitectòniques i biomòrfiques. Hi ha peces que evoquen la roca, i d’altres, la muntanya; n’

L’Espai 13 de la Fundació Miró estrena cicle, titulat ‘com des d’aquí’: són quatre exposicions que investiguen els vincles dels artistes i els seus entorns. Quins són els motius polítics, personals o professionals que els porten triar un lloc des del qual crear? A través de les mostres que acollirà l’espai durant el 2025, el cicle abordarà qüestions com la sostenibilitat, el vincle amb l’entorn, la resistència cultural i les formes alternatives de convivència.  El tret de sortida l’ha disparat Josú Bilbao, amb una exposició que parteix d’una idea: I si obríssim l’Espai 13 a l’exterior? Sota el títol 'negarràk-negarrà', la mostra interroga l’espai expositiu a partir d’una operació d’obertura de la sala a través d’uns respiradors que, originàriament, van ser concebuts per l’arquitecte de l’edifici, Josep Lluís Sert. L’artista ha col·laborat amb l’estudi d’arquitectura GOIG (Pol Esteve Castelló i Miquel Mariné Núñez) en aquesta exposició on l’espai arquitectònic i l’objecte artístic es fonen.

El Espai 13 de la Fundació Miró estrena un nuevo ciclo titulado 'cómo desde aquí', compuesto por cuatro exposiciones que investigan los vínculos entre los artistas y sus entornos. ¿Cuáles son los motivos políticos, personales o profesionales que los llevan a elegir un lugar desde el cual crear? A través de las muestras que acogerá el espacio durante 2025, el ciclo abordará cuestiones como la sostenibilidad, la relación con el entorno, la resistencia cultural y las formas alternativas de convivencia. El pistoletazo de salida lo ha dado Josú Bilbao con una exposición que parte de una idea: ¿Y si abriéramos el Espai 13 al exterior? Bajo el título ‘negarràk-negarrà’, la muestra interroga el espacio expositivo a partir de una operación de apertura de la sala a través de unos respiraderos que, originalmente, fueron concebidos por el arquitecto del edificio, Josep Lluís Sert. El artista ha colaborado con el estudio de arquitectura GOIG (Pol Esteve Castelló y Miquel Mariné Núñez) en esta exposición en la que el espacio arquitectónico y el objeto artístico se funden.

Imatges llampants però amb una aura de misteri. Les pintures de Mari Eastman creen un univers propi, suggeridor, insinuant i atractiu. Figures solitàries i animals en moviment protagonitzen escenes aparentment naïfs, però que t’atrapen perquè hi pots detectar alguna raresa, alguna escletxa de foscor.  Aquesta artista de Chicago aterra a la galeria Bombon Projects en una exposició petita però exquisida en què l’espectador pot entrar al món oníric i ambigu d’Eastmann, on la realitat es confon amb el fake. 

Hem vist el pòster ‘Nu blau’ de Matisse a les parets de cafeteries, habitacions i sales d’espera. Per la ciutat, ‘La dona i l’ocell’ ens fa de brúixola: si l’escultura treu el cap entre els terrats, sabem que ens acostem a la frontera entre Hostafrancs i l’Eixample. Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra.  La Fundació Joan Miró estrena una exposició que porta el nom de “MiróMatisse. Més enllà de les imatges’ perquè precisament vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors. La mostra exposa les relacions profundes i constructives entre Miró i Matisse, que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. Partint d’una base biogràfica (podrem saber com van descobrir-se, qui els va posar en contacte i què opinaven sobre les obres de l’altre) l’exposició agrupa sota el mateix sostre obres d’art aquests dos artistes aparentment oposats.  Les diferències són innegables: pertanyen a dues generacions diferents, se’ls associa a diferents estils artístics (el fauvisme en el cas de Matisse i el surrealisme en el de Miró) i, sobretot, se’ls atribueixen diferents concepcions estètiques. Si bé Matisse defensava un art que vetllés per “l’harmonia decorativa”, que havia de confortar i acompanyar l’espectador, Miró va proclamar l’assassinat de la pintura. A les sales de la Miró, però, es fa evident que els dos van basar la seva creació en una crítica profunda de la tradició de

Hemos visto el póster del 'Desnudo azul' de Matisse en las paredes de cafeterías, habitaciones y salas de espera. Por la ciudad, 'Dona i ocell' nos hace de brújula: si la escultura se asoma entre los edificios, sabemos que nos acercamos a la frontera entre Hostafrancs y el Eixample. Miró y Matisse trascendieron su contexto y se convirtieron en iconos del arte. Por eso, a veces, las imágenes les hacen sombra. La Fundació Joan Miró estrena una exposición que lleva el nombre de “MiróMatisse. Más allá de las imágenes’ porque precisamente quiere cuestionar los clichés sobre estos dos creadores. La muestra expone las relaciones profundas y constructivas entre Miró y Matisse, que quedaron plasmadas en sus concepciones del arte y sus obras. Partiendo de una base biográfica (podremos saber cómo se descubrieron, quién les puso en contacto y qué opinaban sobre las obras del otro) la exposición agrupa bajo el mismo techo obras de arte a estos dos artistas aparentemente opuestos. Las diferencias son innegables: pertenecen a dos generaciones distintas, se les asocia a diferentes estilos artísticos (el fauvismo en el caso de Matisse y el surrealismo en el de Miró) y, sobre todo, se les atribuyen distintas concepciones estéticas. Si bien Matisse defendía un arte que velara por “la armonía decorativa”, que debía confortar y acompañar al espectador, Miró proclamó el asesinato de la pintura. Sin embargo, en las salas de la Miró se hace evidente que los dos artistas basaron su creación en una cr

A Pau Martí le gustaban mucho los juegos de mesa, y un día utilizó la aplicación Meetup, donde se anuncian actividades variadas, para encontrar un grupo de personas que se reunían para jugar en Barcelona. "Al cabo de cinco meses, yo ya era el encargado de llevar los juegos, y la persona que había creado el evento se desvinculó. Acabé aprovechando la situación para montar la quedada de juegos a la que a mí me habría gustado asistir", explica. El proyecto ha ido creciendo hasta convertirse en uno de los encuentros más populares para los amantes de los juegos de mesa en la ciudad. De hecho, Kleff (así es como se llama la quedada) se ha convertido en la comunidad dedicada a los juegos de mesa más grande de Europa.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de KLEFF - Barcelona (@kleff.bcn) Con más de 9.700 miembros, la comunidad se reúne cada semana en el restaurante de la Estación de Francia, en estos encuentros en los que participan más de 185 personas. El público es diverso, con edades comprendidas entre los 20 y los 40 años, y ofrecen más de 300 juegos de mesa diferentes, para que todo el mundo pueda elegir y probar. "Hay quienes vienen solos para conocer gente, pero también amigos que lo utilizan como un plan de tarde". De hecho, la clave de Kleff es que se plantea como un encuentro espontáneo y casual, abierto a cualquier persona interesada en los juegos de mesa, que se asemeja más a un afterwork que a una actividad extraescolar. El é

Al Pau Martí li agradaven molt els jocs de taula, i un dia va fer servir l'aplicació meetup, on s'anuncien activitats variades, per trobar un grup de gent que es reunia per jugar a Barcelona. "Al cap de cinc mesos, jo ja era l'encarregat de dur els jocs i la persona que havia creat l'esdeveniment se'n va desvincular. Vaig acabar aprofitant la situació per a muntar la quedada de jocs a la qual a mi m'hagués agradat assistir", explica. El projecte ha anat creixent fins a convertir-se en una de les trobades més populars per als amants dels jocs de taula a la ciutat. De fet, Kleff (aquest és el nom de la trobada) s'ha convertit en la comunitat dedicada als jocs de taula més gran d'Europa.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de KLEFF - Barcelona (@kleff.bcn)   Amb més de 9.700 membres, la comunitat es troba cada setmana al restaurant de l'estació de França, en aquestes trobades on participen més de 185 persones. El públic és divers, d'entre 20 i 40 anys, i hi ofereixen més de 300 jocs de taula diferents, de manera que tothom pot triar i remenar. "Hi ha qui ve en solitari per a conèixer a gent, però també amics que ho fan servir com a pla de tarda". De fet, la gràcia de Kleff és que es planteja com una trobada espontània i casual, oberta a qualsevol persona interessada en els jocs de taula, que s'assembla més a un afterwork que a una activitat extraescolar. L'èxit del projecte ha comportat diversos canvis d'ubicació per poder a

Segur que molts de vosaltres heu visitat La Model, l’antiga presó del carrer Entença, i heu vist com eren per dintre les cel·les dels presos, el pati i les instal·lacions d’aquest singular edifici. Però hi ha una part de La Model que no coneixeu. Resulta que dins la presó hi ha una capella amb unes pintures amagades que fa 25 anys que no ha vist ningú… perquè estan cobertes d’una capa de calç. Ara, el Departament de Cultura de la Generalitat ha decidit restaurar-les i els professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya ja hi estan treballant. Esperem poder contemplar-les ben aviat, un cop hagin recuperat la seva esplendor original.  Foto: Josep Maria de Llobet / Ajuntament de Barcelona Però a veure, per què estan amagades, aquestes pintures? Per entendre-ho cal conèixer el seu artífex, l’artista d’origen sevillà Helios Gómez que les va pintar mentre era presoner de La Model. Gómez era pintor, cartellista, poeta i formava part de l’avantguarda cultural barcelonina d’inicis del segle XX. Va ser republicà i va simpatitzar amb idees anarquistes i comunistes: per això el franquisme el va considerar un home “perillós” i va acabar al calabós l’any 1942, on s’hi va passar vuit anys.  Rita RoigPintures d'Helios Gómez a la Capella Gitana Un cop presoner, el sacerdot de la Model, Bienvenido Lahoz, va encarregar-li que dibuixés i pintés un mural a la primera cel·la de la quarta galeria de la presó. La idea era convertir-la en una mena de capella, on els condemnats

Seguro que muchos de vosotros habéis visitado La Model, la antigua prisión de la calle Entença, y habéis visto cómo eran por dentro las celdas de los presos, el patio y las instalaciones de este singular edificio. Pero hay una parte de La Model que no conocéis. Resulta que dentro de la prisión hay una capilla con unas pinturas ocultas que nadie ha visto desde hace 25 años… porque están cubiertas por una capa de cal. Ahora, el Departamento de Cultura de la Generalitat ha decidido restaurarlas, y los profesionales del Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña ya están trabajando en ello. Esperamos poder verlas muy pronto, una vez recuperen su esplendor original.  Foto: Josep Maria de Llobet / Ajuntament de Barcelona   Pero, a ver, ¿por qué están ocultas estas pinturas? Para entenderlo, es necesario conocer a su autor, el artista de origen sevillano Helios Gómez, quien las pintó mientras era prisionero en La Model. Gómez era pintor, cartelista, poeta y formaba parte de la vanguardia cultural barcelonesa de inicios del siglo XX. Fue republicano y simpatizó con ideas anarquistas y comunistas, por lo que el franquismo lo consideró un hombre “peligroso” y acabó en la cárcel en 1942, donde pasó ocho años.  Rita RoigPintures d'Helios Gómez a la Capella Gitana   Una vez prisionero, el sacerdote de La Model, Bienvenido Lahoz, le encargó que dibujara y pintara un mural en la primera celda de la cuarta galería de la prisión. La idea era convertirla en una especie de capilla

Actualmente, en una nave de La Verneda se está haciendo historia del cine. Se está grabando el primer largometraje catalán de animación en stop-motion, dirigido por la guionista, directora y animadora Irene Iborra. Bajo el título ‘Olivia y el terremoto invisible’, la película narra cómo la vida de una niña de doce años y su familia cambia debido a un desahucio. La directora nos abre las puertas del rodaje y nos acompaña por 1.600 metros cuadrados de platós y talleres donde los muñecos cobran vida fotograma a fotograma.  Irene IborraOlívia i el terratrèmol invisible “Utilizar marionetas para contar esta historia nos permite tratar temas duros y explicárselos a los niños. Los niños se identifican con estos personajes, que tienen su edad, pero al mismo tiempo son muñecos, lo que genera una distancia que permite explicarles muchas cosas del mundo”, explica la directora. Irene Iborra siempre ha dirigido cortometrajes usando esta técnica y, de hecho, es una de las fundadoras de Citoplasmas, una productora dedicada exclusivamente a la grabación en stop-motion.  Eugènia GüellRodatge Frente a los efectos especiales hiperrealistas y las posibilidades que ofrece la tecnología, Irene Iborra se apasionó por esta técnica meticulosa y lenta que, como ella misma dice, “es el cine hecho artesanía”. “Lo que más me gusta del stop-motion es poder trabajar con las manos y con la capacidad de expresión de los materiales. No solo animamos los muñecos, sino también la arena, la plastilina, la ro

Actualment, en una nau de la Verneda s’està fent història del cinema. S’hi grava el primer llargmetratge català d'animació en stop-motion, dirigit per la guionista, directora i animadora Irene Iborra. Sota el títol ‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’ el film explica com la vida d’una nena de dotze anys i la seva família canvia per culpa d’un desnonament. La directora ens obre les portes del rodatge i ens acompanya per 1.600 metres quadrats de platós i tallers on els ninots cobren vida fotograma a fotograma.  Irene IborraOlívia i el terratrèmol invisible “Utilitzar titelles per explicar aquesta història ens permet tractar temes durs i explicar-los als nens. Els infants s’identifiquen amb aquests personatges, que tenen la seva edat, però al mateix temps són ninots i això genera una distància que permet pots explicar-los moltes coses del món”, explica la directora. Irene Iborra sempre ha dirigit curtmetratges fent servir aquesta tècnica i, de fet, és una de les fundadores de Citoplasmas, una productora dedicada exclusivament a la gravació en stop-motion.  Eugènia GüellRodatge Davant dels efectes especials hiperrealistes i les possibilitats que ofereix la tecnologia, Irene Iborra es va apassionar per aquesta tècnica meticulosa i lenta que, com ella explica, “és el cinema fet artesania”. “El que més m’agrada del stop-motion és poder treballar amb les mans i amb la capacitat d’expressió dels materials. No només animem els ninots, sinó que animem la sorra, la plastilina, la ro

“Santa Eulàlia gloriosa, protegiu els barcelonins”. Así suenan los 'Goigs de Santa Eulàlia', unos cánticos que en Barcelona se escuchan una vez al año en uno de los edificios con más historia de la ciudad: el monasterio de Pedralbes. Cada 12 de febrero, este monasterio acoge una tradición que tiene casi siete siglos de antigüedad: el alcalde de la ciudad lleva huevos y, a cambio, las monjas le ofrecen su "mató" artesanal. Sin embargo, este año podría ser el último. El próximo ya no habrá monjas en el monasterio.  Rita RoigJaume Collboni al Monestir de Pedralbes En 2027 se habrían cumplido 700 años ininterrumpidos de la presencia de las monjas clarisas en el Real Monasterio de Santa María de Pedralbes, fundado por la reina Elisenda de Montcada en 1326 e inaugurado el 3 de mayo de 1327. El monasterio ha sido el hogar de una comunidad de monjas clarisas que, con el paso de los años, ha ido disminuyendo en número. Actualmente, solo quedan tres monjas, que, por decisión de la congregación, se trasladarán a vivir a Vilobí d'Onyar, donde las clarisas cuentan con otro monasterio. Por este motivo, este día de Santa Eulàlia, antigua y primera patrona de Barcelona, la tradición se ha vivido con más emoción que nunca. Las monjas han ofrecido su tradicional requesón (de receta secreta, transmitida de madre abadesa a madre abadesa desde la Edad Media) a Jaume Collboni, pero también a toda la comunidad de vecinos y vecinas, de quienes se han despedido lamentando la pérdida de vocaciones r

“Santa Eulàlia gloriosa, protegiu els barcelonins”. Així fan els Goigs de Santa Eulàlia, uns cants que a Barcelona s’escolten un cop l’any en un dels edificis amb més història de la ciutat: el monestir de Pedralbes. Cada 12 de febrer, aquest monestir acull una tradició que té gairebé set segles d’antiguitat: l’alcalde de la ciutat hi duu ous i, a canvi, les monges l’hi ofereixen el seu mató artesanal. Aquest any, però, podria ser l’últim. L’any vinent ja no hi haurà monges al monestir.  Rita RoigJaume Collboni al Monestir de Pedralbes L’any 2027 hauria fet 700 anys ininterromputs de l’estada de les monges clarisses al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1326 i inaugurat el 3 de maig del 1327. El monestir ha sigut la llar d’una comunitat de monges clarisses que, amb els anys, ha anat perdent força. Ara només queden tres monges, que per decisió de la congregació se n'aniran a viure a Vilobí d'Onyar, on les clarisses compten amb un altre monestir. I per això aquest dia de Santa Eulàlia, antiga i primera patrona de Barcelona, la tradició s’ha viscut amb més emoció que mai. Les monges han ofert el seu tradicional mató (de recepta secreta, que es transmet de mare abadessa a mare abadessa des de l’Edat Mitjana) a Jaume Collboni, però també a tota la comunitat de veïns i veïnes dels quals s’han acomiadat, lamentant que la vocació religiosa perdi força. Rita RoigJaume Collboni al Monestir de Pedralbes Ara bé, l’alcalde ha deixat

Gabriel García Márquez decía que, por razones misteriosas, Barcelona no solo era la mejor ciudad del mundo, sino también la mejor ciudad para escribir. Tal vez lo pensó alguna vez sentado en su mesa favorita del Bar Mundial, en el barrio del Born. En un rincón del local, cerca de la puerta, aquella mesa tenía una ubicación ideal: desde los cristales podía ver el bullicio de la Plaza de Sant Agustí Vell, llena de árboles, con su fuente y su convento gótico. Ahora sabemos que el bar que acogió la pluma de Gabo reabrirá muy pronto. Y también sabemos que la mesa y la silla que lo acomodaron estarán en el mismo lugar de siempre. Foto: Grup Confiteria El Bar Mundial mantendrá su esencia, y eso incluye su icónica barra de mármol, los cuadros que decoraban las paredes, los azulejos, las mesas y las sillas del local. Este emblemático establecimiento tuvo que cerrar en 2021 debido a la pandemia, pero el Grupo Confitería –propietario de locales como las coctelerías Paradiso, Monk y Stravinsky, además de bares como el Café del Centre y el Bar Muy Buenas– lo ha comprado y se ha comprometido a conservar sus rasgos más característicos. También prometen que el bar reabrirá muy pronto, probablemente en marzo de 2025, el mismo año en que el local cumple 100 años.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de Time Out Barcelona (@timeoutbcn) Un templo del boxeo y la literatura Entramos en el edificio para ver cómo avanzan las obras. Se trabaja con rapidez

Deia Gabriel García Márquez que, per raons misterioses, Barcelona no era només la millor ciutat del món, sinó també la millor ciutat on escriure. Potser ho va pensar algun dia assegut a la seva tauleta predilecta del bar Mundial, al barri del Born. En un racó del local prop de la porta, aquella taula gaudia d’una situació ideal: des dels vidres podia veia el bullici de la Plaça de Sant Agustí Vell, plena d’arbres, amb la seva font i el convent gòtic. Ara sabem que el bar va acollir la ploma del Gabo tornarà a obrir ben aviat. I també sabem que la taula i la cadira que van acomodar-lo seran al mateix lloc de sempre.  Foto: Grup Confiteria El bar Mundial mantindrà la seva essència, i això inclou la seva icònica barra de marbre, els quadres que decoraven les parets, les rajoles, les taules i les cadires del local. L’establiment emblemàtic va haver de tancar el 2021 per culpa de la covid, però el Grup Confiteria –propietari d’establiments com les cocteleries Paradiso, Monk i Stravinsky, i altres bars com el Cafè del Centre i el Bar Muy Buenas– l’ha comprat i s’ha compromès a conservar-ne els trets més característics. També prometen que el bar obrirà ben aviat, segurament de cara al març d’aquest 2025, any en què el local compleix 100 anys. Rodó, oi?  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de Time Out Barcelona (@timeoutbcn) Passem a l’interior de l’edifici per veure com avancen les obres. S’hi treballa de pressa i hi ha molta pols, però

El transbordo de Passeig de Gràcia del metro de Barcelona es el peor transbordo de la ciudad. O, al menos, el más odiado por los barceloneses, que lo hemos convertido en el blanco de nuestras burlas, en carne de memes, e inventado mil y una combinaciones de transporte posibles con el objetivo de evitarlo a toda costa. La verdad es que, con sus 237 metros de longitud, es uno de los transbordos más largos de la red de metro de la ciudad. Pero, ¿y si el odio que sentimos hacia este pasillo interminable tuviera los días contados? Por eso, el Ayuntamiento, en colaboración con BIT Habitat, TMB y la Fundación Barcelona Music Lab, ha lanzado una convocatoria para encontrar soluciones innovadoras que, mediante la música, mejoren la experiencia de los usuarios en este largo trayecto que conecta la línea verde y la línea amarilla por debajo de una de las calles más emblemáticas de Barcelona. La iniciativa forma parte de la celebración del centenario del metro de Barcelona, que cuenta con 8 líneas y 165 estaciones. Se buscan propuestas que tengan la música como eje central y puedan abordarse desde diferentes perspectivas, como enfoques conductuales, innovaciones culturales y/o tecnológicas, y diversas formas y lenguajes artísticos. Además, se valorará positivamente la incorporación de criterios de sostenibilidad ambiental, interacción con el usuario y el uso de tecnologías digitales. El plazo para presentar proyectos comienza el 23 de enero y finaliza el 24 de febrero de 2025. La mejor p

El transbord de Passeig de Gràcia del metro de Barcelona és el pitjor transbord de la ciutat. O, com a mínim, el més odiat pels Barcelonins, que l'hem convertit en la diana de les nostres burles, en carn de mems i hem inventat mil i una combinacions de transport possibles amb l'objectiu d'evitar-lo, sigui com sigui. La veritat és que, amb la seva longitud de 237 meters, és un dels transbords més llargs de la xarxa de metro de la ciutat. Però, i si l'odi que tenim a aquest passadís infinit tingués els dies comptats? I per això l'Ajuntament, en col·laboració amb BIT Habitat, TMB i la Fundació Barcelona Music Lab, ha llançat una convocatòria per trobar solucions innovadores que, mitjançant la música, millorin l'experiència dels usuaris en aquest llarg camí que uneix línia verda i la línia groga per sota d'un dels carrers més emblemàtics de Barcelona.  La iniciativa s'emmarca en la celebració del centenari del metro de Barcelona, que compta amb 8 línies i 165 estacions. Es busquen propostes que tinguin la música com a eix central i puguin abordar-se des de diferents perspectives, com enfocaments conductuals, innovacions culturals i/o tecnològiques, i diverses formes i llenguatges artístics. A més, es valorarà positivament la incorporació de criteris de sostenibilitat ambiental, interacció amb l'usuari i l'ús de tecnologies digitals. El termini per presentar projectes s'inicia el 23 de gener i finalitza el 24 de febrer de 2025. La millor proposta rebrà una subvenció de fins a 50.0