Hamlet a la Rambla
Les incògnites envoltaven el Hamlet de la Rambla. Qui era? Quan havia començat el seu èxit? Ningú no ho sabia dir, però en quatre dies havia rebentat el mercat. Les altres estàtues es queixaven que feia servir la veu –la veu!– per atreure la clientela. Hi havia entre els artistes un pacte no escrit de convivència, com si en Pitarra, des del seu pedestal, vetllés per l’harmonia de la tropa. Es toleraven els gestos, s’encoratjava la imaginació, però sempre des del silenci més radical.
Ells mateixos en tenien la culpa per haver-lo subestimat. Al principi, en veure’l arribar vestit i maquillat, s’havien creuat mirades de retret, rialles sufocades. A qui pretenia enganyar amb aquell vestuari arnat, amb una capa i un barret que semblaven trets d’un Tenorio de centre parroquial? Llavors el Hamlet de la Rambla ni tan sols es va enfilar a una cadira. Va deixar a terra una capsa per a les propines i, a peu pla, amb la calavera a la mà esquerra, va adoptar una postura pensativa. Al cap de vint minuts, la primera moneda va posar en marxa el fenomen:
–Ser o no ser –va dir, ni massa ràpid ni massa lent, ni massa fort ni massa fluix–, aquest és el dilema: ¿és més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Morir, dormir, res més...
Acabat el monòleg famós, va emmudir amb un gest afligit, en suspens fins que una nova moneda el posés en marxa. Al principi només s’hi aturaven els turistes de