Jordi Caballé

Dimarts 13 (o divendres, per la pel·li), obrir un paraigua a dins de casa, passar per sota d'una escala o els tan injuriats gats negres... Qui s'inventa les supersticions? Qui diu el que porta mala sort o el que no? Vivim a una ciutat plena de secrets, passejades terrorífiques i llocs ocults, som els barcelonins supersticiosos? Si pel contrari, us baseu sempre en criteris racionals i desconfieu de tot el que té a veure amb el món paranormal. Aquest és el vostre debat, comencem a repartir arguments.

El gran ídol, líder d'una de les bandes més populars del panorama del rock, Bono no només és un compositor d'himnes de referència de la ràdio-formula, és una personalitat pública molt exposada que desperta recels per la seva implicació en discutibles projectes a meitat camí entre la solidaritat i el treball de multinacionals. Avui debatem al voltant del líder d'U2. Esteu d'acord o us emprenya?  

El 20 de maig del 1992, per a molts culers, va ser el dia més important de la nostra vida (fins aleshores). Jo era un petit pèl-roig de només 11 anys, tot just despertava del dolç son dels infants. I aquell dia el recordaré per sempre, no només perquè el Barça va aixecar la primera Copa d’Europa de la seva història sinó pel que vaig viure les hores abans que Alexanko alcés l’orelluda. Un secret que no he explicat mai, i ara que han passat 25 anys considero que ha prescrit i es pot fer públic. M’he criat en una família on el futbol no els ha importat el més mínim. Els meus pares amb prou feines saben que el Barça és el que juga de blaugrana. Així que la meva educació futbolística ve de l’escola, el pati i els amics, però no de casa (excepte del meu tiet, que és un 'tribunero'). I quan vens d’una família en què el futbol és la darrera de les prioritats, passen coses com les que us explicaré ara. Cinc de la tarda, escola Joan Miró. El meu pare aparca en doble fila i pugem al cotxe, anem a buscar la mare a la feina. Puja la mare i, en lloc d’anar cap a casa, veig que el cotxe fa un recorregut diferent a l’habitual. Al principi no li vaig donar importància, vaig pensar que era el típic dia que tocava fer 'recados'. Però en un moment determinat, m’adono que estem sortint de Barcelona i és quan pregunto: “On anem?”. “Al metge de la mama, a Badalona”. En aquella època, “el metge de la mama” era la solució que van trobar els meus pares per evitar que sempre digués “el què?” després qu