Gerard Casau

Entre las muchas cosas que hacen de 'La famosa invasión de los osos en Sicilia' una película bellísima, me gusta especialmente que se trate de una correspondencia entre dos grandes figuras de la ilustración italiana: al adaptar el cuento escrito y dibujado por Dino Buzzati en 1945, Lorenzo Mattotti reconoce el genio de uno de sus antecesores, logrando que el deseo de difundir y volver a explicar el relato de Buzzati se convierta en un elemento literal de la narración. El film nos presenta a un trovador y a su hija que, buscando refugio en una cueva, se cruzan con un anciano oso, al que entretienen explicándole una historia: la del rei oso Leonzio, que ve cómo su hijo Tonio es secuestrado por los humanos, hecho que le precipita junto a su banda a una misión de rescate épica. Una historia trepidante con final feliz… como mínimo, hasta que el viejo animal toma el relevo de sus invitados y les explica qué ocurrió después de derrotar a los pérfidos humanos. De este modo, el film nos presenta el crepúsculo que llega después de un relato mítico, complementándolo y dándole una auténtica complejidad. Una reflexión de peso que Mattotti –que había colaborado en proyectos cinematográficos y realizado carteles para los festivals de Cannes y Venecia, pero que nunca hasta ahora había ocupado el rol de director de un largometraje– transforma en imágenes con una gran fluidez, imaginando personajes de línea clara que habitan escenarios y arquitecturas fantásticas, acercándose a los atardeceres

Entre les moltes coses que fan de 'La famosa invasión de los osos en Sicilia' una pel·lícula bellíssima, m’agrada especialment el fet que sigui una correspondència entre dues grans figures de la il·lustració italiana: en adaptar el conte escrit i dibuixat per Dino Buzzati el 1945, Lorenzo Mattotti reconeix el geni d’un dels seus antecessors, fent que el desig de difondre i tornar a explicar el relat de Buzzati es converteixi en un element literal de la narració. El film ens presenta un trobador i la seva filla que, tot buscant refugi en una cova, es topen amb un os ancià, a qui entretenen explicant-li la història del rei os Leonzio, que veu com el seu fill Tonio és segrestat pels humans, fet que el precipita a ell i a la seva bandada a una missió de rescat èpica. Una història trepidant amb final feliç… com a mínim, fins que el vell animal agafa el relleu dels seus convidats i els explica què va passar després que els ossos derrotessin els pèrfids humans. Així, el film ens presenta el crepuscle que arriba després d’un relat mític, complementant-lo i donant-li autèntica complexitat. Una reflexió de pes que Mattotti –que havia col·laborat en projectes cinematogràfics i realitzat cartells per als festivals de Canes i Venècia, però mai fins ara havia ocupat el rol de director d’un llargmetratge– posa en imatges amb una gran fluïdesa, imaginant personatges de línia clara que habiten escenaris i arquitectures fantàstiques, a tocar dels capvespres de De Chirico.

Habrá quien encuentre discutible o innecesario escoger la animación para dar forma a un film como 'Las golondrinas de Kabul', que toca cuestiones preocupantemente reales, como la opresión patriarcal y el fundamentalismo religioso en Afganistán, pero esto significaría condenar esta elección expresiva a una mera función escapista. También se le puede dar la vuelta al argumento y comprender las pinceladas de acuarela que definen los escenarios y personajes de la película como una manera de acercarse a unas localizaciones y circunstancias difícilmente accesibles por las cámaras. Al adaptar la novela de Yasmina Khadra, las directoras Zabou Breitman y Elea Gobbé-Mévellec quisieron hacer una obra de emociones vivas, rodando y escenificando primero las secuencias con los actores que ponen voz a los personajes, para luego encontrar en la animación la clave de una lírica con el punto justo de distanciamiento. Así, las cineastas evitan que la denuncia frontal del régimen del terror talibán eclipse los aspectos dramáticos de una propuesta teñida por la melancolía de dos parejas, una joven y esperanzada, la otra árida y exhausta, que viven las diferentes fases de su amor bajo un sistema represivo, donde palabras como progreso y alegría son los escombros de un tiempo pasado.

Hi haurà qui trobi discutible o innecessari escollir l’animació per donar formar a un film com 'Las golondrinas de Kabul', que toca qüestions preocupantment reals, com l’opressió patriarcal i el fonamentalisme religiós a l’Afganistan, però això significaria condemnar aquesta elecció expressiva a una mera funció escapista. Però també se li pot donar la volta a l’argument i comprendre les pinzellades d’aquarel·la que defineixen els escenaris i personatges de la pel·lícula com una manera d’acostar-se a unes localitzacions i circumstàncies difícilment accessibles per les càmeres. En adaptar la novel·la de Yasmina Khadra, les directores Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec van voler fer una obra d’emocions vives, rodant i escenificant primer les seqüències amb els actors que posen veu als personatges, per després trobar en l’animació la clau d’una lírica amb el punt just de distanciament. Així, les cineastes eviten que la denúncia frontal del règim del terror talibà eclipsi els aspectes dramàtics d’una proposta tenyida per la melancolia de dues parelles, una jove i esperançada, l’altra àrida i exhausta, que viuen les diferents fases del seu amor sota un sistema repressiu, on paraules com progrés i alegria són la runa d’un temps passat.

En la escena actual del anime, Masaaki Yuasa destaca por el trazo elástico que llevó al extremo en la serie 'Devilman: Crybaby', donde la abstracción psicodélica retorcía los cuerpos en una vorágine de sexo y violencia. 'El amor está en el agua' devuelve el dibujo del director a un terreno más figurativo, donde el agua se convierte en un componente fundamental. Minato muere mientras practica surf y deja a su novia Hinako paralizada en un duelo devastador. Un día, la chica descubre que, tarareando su canción preferida, el espectro de su amado se manifiesta como un ente acuático, en un vaso de agua o en el océano. Se pone en marcha así una fantasía romántica que estalla en situaciones insólitas para acabar expresando, con un lirismo cristalino, la imposibilidad de conservar el pasado.

En l’escena actual de l’anime, Masaaki Yuasa destaca pel traç elàstic que va dur a l’extrem a la sèrie 'Devilman: Crybaby', on l’abstracció psicodèlica retorçava els cossos en una voràgine de sexe i violència. 'El amor está en el agua' retorna el dibuix del director a un terreny més figuratiu, on l’aigua esdevé un component fonamental. En Minato mor mentre practica surf i deixa la seva xicota Hinako paralitzada en un dol devastador. Un dia, la noia descobreix, taral·lejant la seva cançó preferida, l’espectre de l’estimat manifestant-se com un ens aquàtic, en un got d’aigua o en l’oceà. Es posa en marxa així una fantasia romàntica que esclata en situacions insòlites per acabar expressant, amb un lirisme cristal·lí, la impossibilitat de conservar el passat

Hace tantos años que vemos comedias de espías que parece que el género no haya existido nunca fuera de la parodia. 'Una misión de locos' no ha venido a cambiar esta consideración, pero al menos sí que tiene a un protagonista, Léo, que se toma muy en serio el hecho de ser un agente secreto internacional, a pesar de que el resto del mundo lo considera un narrador poco fiable, ya que está encerrado en un manicomio. Romain, un psiquiatra que apenas ha llegado al hospital, interpreta sus historias como meros delirios, hasta que su novia es secuestrada y no le queda más remedio que fiarse de los supuestos conocimientos de su paciente. Pronto, sin embargo, la necesidad de hacer avanzar la trama pasa por delante del motor del film –¿es Léo un auténtico espía o vive en una mentira colosal?–, que va desvaneciéndose hasta hacer aburrida la dinámica de buddy movie que se establece entre Dany Boon y Philippe Katerine, que consigue convertir al razonable Romain en el personaje más bufonesco de la función.

Fa tants anys que veiem comèdies d’espies que sembla que el gènere no hagi existit mai fora de la paròdia. Una misión de locos no ha vingut a canviar aquesta consideració, però com a mínim sí que té un protagonista, en Léo, que es pren molt seriosament el fet de ser un agent secret internacional, malgrat que la resta del món el considera un narrador poc fiable, ja que està tancat en un manicomi. En Romain, un psiquiatre que tot just ha arribat a l’hospital, interpreta les seves històries com mers deliris, fins que la seva xicota és segrestada i no li queda més remei que fiar-se dels suposats coneixements del seu pacient. Aviat, però, la necessitat de fer avançar la trama passa per davant del motor del film –és en Léo un autèntic espia o viu en una mentida colossal?–, que va esvaint-se fins a ensopir la dinàmica de buddy movie que s’estableix entre la convicció delirant de Dany Boon i Philippe Katerine, que aconsegueix convertir el raonable Romain en el personatge més bufonesc de la funció.

A finales del siglo XIX, el poeta Pierre Louÿs –autor del texto en que Buñuel basó 'Ese oscuro objetivo del deseo'– y Marie de Régnier –más conocida por su 'nom de plume' literario, Gérard de Houville– mantuvieron una fogosa relación inmortalizada en una serie de fotografías y en una correspondencia que ha servido de inspiración a Lou Jeunet para realizar 'Curiosa'. Con su mezcla de aprendizaje carnal y pretensión de refinamiento intelectual, el film remite (quizás involuntariamente) al erotismo de autor tan frecuente en Europa durante la década de los 70, incluso en lo que respecta al intento de incluir licencias líricas que no acaban de encontrar su lugar (como la banda sonora electrónica de Arnaud Rebotini). El mayor acierto del film se encuentra en dos de las presencias más turbadoras y sensuales del cine francés: Niels Schneider y, sobre todo, Noémie Merlant, que hace unas semanas estrenó 'Retrato de una mujer en llamas', que también se preguntaba sobre el sitio de la sexualidad femenina en épocas pasadas.

A les acaballes del segle XIX, el poeta Pierre Louÿs –autor del text en què Buñuel va basar 'Ese oscuro objeto del deseo'– i Marie de Régnier –més coneguda pel seu nom de plume literari, Gérard d’Houville– van mantenir una fogosa relació immortalitzada en una sèrie de fotografies i en una correspondència que ha servit d’inspiració a Lou Jeunet per realitzar 'Curiosa'. Amb la seva barreja d’aprenentatge carnal i pretensió de refinament intel·lectual, el film remet (potser involuntàriament) a l’erotisme d’autor tan freqüent a Europa durant la dècada dels 70, fins i tot pel que fa a l’intent d’incloure llicències líriques que no acaben de trobar el seu lloc (com ara la banda sonora electrònica d’Arnaud Rebotini). El major encert del film es troba en dues de les presències més torbadores i sensuals del cine francès: Niels Schneider i, sobretot, Noémie Merlant, que fa unes setmanes va estrenar Retrato de una mujer en llamas, que també es preguntava sobre el lloc de la sexualitat femenina en èpoques passades.

En un contexto como el del cine español, saturado de películas que se remontan a la Guerra Civil y al franquismo como si fueran un telón de fondo sobre el que se pueden imprimir peripecias dramáticas maniqueas, la aparición de una obra como 'Longa noite' es un revulsivo. La larga noche de la que nos habla es la de una posguerra eterna, pero ausente de la superficie de unas imágenes que rechazan la reconstrucción de la época. En estos escenarios atemporales, el pasado se instala como una sensación de frío que llega hasta los huesos y se manifiesta a través de las palabras que salen de la boca de los personajes. El argumento es sencillo: tras la guerra, un hombre regresa a su pueblo, convertido ahora en un agujero de vencedores y vencidos. Este paisaje de ficción se va tejiendo a través de voces diversas, poniendo en boca de los personajes textos y también cartas anónimas que conforman un ejercicio de memoria colectiva. Cineasta honesto, Enciso no esconde los referentes que han construido su mirada, dirigiendo a los actores no-profesionales hacia el antinaturalismo y la oralidad de la pareja Straub-Huillet y de Pedro Costa, alineándose con los maestros no tanto por motivos estéticos como por un posicionamiento moral. Es en el último acto, que deambula por las profundidades de un bosque nocturno, cuando las dimensiones materiales y simbólicas del film se funden y se elevan de forma sobrecogedora.

En un context com el del cinema espanyol, saturat de pel·lícules que es remunten a la Guerra Civil i al franquisme com si fossin un teló de fons sobre el qual es poden imprimir peripècies dramàtiques maniquees, l’aparició d’una obra com 'Longa noite' és un revulsiu. La llarga nit de la qual ens parla és la d’una postguerra eterna, però absent de la superfície d’unes imatges que rebutgen la reconstrucció de l’època. En aquests escenaris atemporals, el passat s’instal·la com una sensació de fred que arriba fins als ossos i es manifesta a través de les paraules que surten de la boca dels personatges. L’argument és senzill: després de la guerra, un home torna al seu poble, convertit ara en un forat de vencedors i vençuts. Aquest paisatge de ficció es va teixint a través de veus diverses, posant en boca dels personatges textos i també cartes anònimes que conformen un exercici de memòria col·lectiva. Cineasta honest, Enciso no amaga els referents que han construït la seva mirada, dirigint els actors no-professionals cap a l’antinaturalisme i l’oralitat de la parella Straub-Huillet i de Pedro Costa, alineant-se amb els mestres no tant per motius estètics com per posicionament moral. És en el darrer acte, que vagareja per les profunditats d’un bosc nocturn, quan les dimensions materials i simbòliques del film es fonen i s’eleven de forma colpidora.