Gemma Casamajó

Jonathan FranzenTrad. Ferran Ràfols GesaEmpúries744 pàg. 24 € Posar-te de ple a dins d’un llibre igual que et poses a dins del mar o a dins del llit. Això és el que aconsegueix l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen amb la seva darrera novel·la, Puresa, una obra que és gran no només de mida sinó també de qualitat, igual que 'Les correccions' (2001) o 'Llibertat' (2011), les dues que la precedeixen i que ja s’han convertit en obres de referència de la literatura universal. Aviat està dit.Com aquelles, aquesta és també trasbalsadora i vibrant, torna a estar esplèndidament escrita i continua rastrejant en les parts més fosques de l’ànima. Narra la història de persones que persegueixen la puresa, que amaguen grans secrets i busquen descobrir-ne d’altres: la Purity Tyler, que és una jove que viu en una casa okupada i que per pagar-se el crèdit universitari entra com a becària en una organització internacional semblant a Wikileaks; l’Andreas Wolf, el guru d’aquesta organització que filtra informació en nom de la veritat i la llibertat; en Tom i la Leila, una parella de periodistes d’investigació veterans, així com l’Anabel, una artista excèntrica, o l’Annagret, una activista turmentada. Tots ells, juntament amb l’eixam de personatges que envolta cadascun, protagonitzen aquesta novel·la que és més coral que les anteriors i té una estructura complexa, com la tenen els boscos. I igual que els boscos, Puresa està plena de cants d’ocells, d’arrels fondes, d’humitat i de forats en la

Ali SmithTrad. Dolors UdinaRaig Verd. 288 pàg. 22 €.Una novel·la que no s’esquerda mai com s’esquerden moltes cases. Així és 'Com ser-ho alhora', el darrer llibre de l’escriptora escocesa Ali Smith, el primer que podem llegir en català i dels pocs que a la llibreria trobareu editats amb versions ordenades de forma diferent. La novel·la té dues portes d’entrada i dues de sortida que corresponen a la història de cadascun dels protagonistes: d’una banda, la George, una adolescent del segle XXI, filla d’una activista política, i de l’altra, en Francescho, un jove pintor del segle XV, fill d’una família de picapedrers que té les mans i els ulls d’or. Podreu entrar en el llibre per la història d’ella i sortir-ne per la història d’ell o a la inversa. I és així ja com l’obra comença a ser dues noveŀles alhora, igual que els seus personatges o les coses que hi succeeixen, que “canvien en un moment: passen de llum a foscor, de foscor a llum, i tot i que és tan pedregós en certa manera també és verd, vermell i groc brillant”. I en aquest sentit el llibre és clar i confús a la vegada, és fràgil i alhora indestructible, complex i fàcil, resplendor i crepuscle: un terratrèmol que alhora no esquerda cap paret.     I és que no en puc dir més que elogis, d’aquesta obra: que està plena d’imatges que pesen tant com pesa un quilo d’arròs a les teves mans i que no són un embellidor sinó –com diria l’enyorat poeta Luis Cernuda– una llum que iŀlumina zones fosques. Que els recursos narratius que fa

Acabar un llibre i començar a plorar. No passa gaire sovint però quan passa, com amb 'Les pereres fan la flor blanca', la sensació no és de pena sinó de goig. I aigua salada amb goig és el que provoca gairebé sempre l’escriptor holandès Gerbrand Bakker, que, a més, és jardiner i professor de patinatge. Potser el coneixereu per 'Deu oques blanques' o 'A dalt tot està tranquil', dos llibres premiats i traduïts al català i al castellà també per Raig Verd. Ara torna amb una novel·la que és anterior a aquestes i que narra la història d’un pare i tres fills que vénen d’un moment difícil i van cap a un moment més difícil encara: l’accident del petit que el deixa cec després de confirmar que les pereres fan la flor blanca. En Gerson no podrà tornar a veure els colors del llac i dels camps, tan presents en la seva vida i en el llibre. Haurà de conformar-se d’escoltar el so de les branques dels arbres amb el vent. A banda de la natura, els homes tornen a tenir molt de pes en aquesta novel·la, així com els animals. Aquí hi sentim l’alè d’un gosset petit que sap fer quatre cares: la cara de son, la trista, la d’alegria i una quarta cara més difícil de descriure, la cara de gos una mica ofès i sorrut, que li arriba amb la malaltia del seu amo, el nen de 13 anys, l’accident del qual articula la trama del llibre. De la mateixa manera que és molt important el que no es veu, a Les pereres fan la flor blanca també és molt important el que no es diu. I en aquest sentit la prosa, que és senzilla

Mala llunaDavid MarínRBA La Magrana352 pàg. 15 €Una primera novel·la negra que s’aguanta dreta des del principi fins al final. Així és Mala lluna, l’opera prima del periodista David Marín (Barcelona, 1974). Ni torta, ni arrupida, al contrari, ben tibada i trenada amb vímets llargs i flexibles: dues trames que avancen en paraŀlel fins que s’aiguabarregen, com dos afluents, al mateix riu; deu dies als aspres de l’oest de Catalunya, un epíleg de cirereta; una desena de personatges singulars, sorprenents, i un protagonista, lo sergent Rull, que pot tenir recorregut més enllà d’aquest llibre. Amb tots aquests vímets, Mala lluna esdevé un canyís ben reixat, perfecte per ajeure’t i esbargir-te tot descobrint per què han assassinat un astrofísic del Parc Astronòmic del Montsec. Ho faràs de la mà del sergent i el seu equip, que tenen al davant un cas difícil que es complica en cada nova troballa. Un cas on els assassinats creixen, on els ovnis conviuen amb els porcs, on els pastors són pintors, on la vall d’Àger, Rússia i Tanzània tenen moltes connexions i on els pares senten la càrrega dels fills: “El pas d’una generació a la següent no és cap passeig plàcid: és un moviment sísmic”. I aquest moviment és la reflexió que s’amaga rere l’acció, és la llumeta sobre la qual David Marín teixeix el canyís d’aquesta novel·la que és negra com el cel del Montsec, l’indret més fosc, on es poden veure millor els estels. –

Joan BenesiuEdicions del Periscopi296 pàg. 18,50 € Una novel·la riu amb molts afluents. Així és 'Gegants de gel' de Joan Benesiu, cabalosa, profunda i viva. I amb una història formada per moltes històries com el riu que neix de vora la glacera i d’on aviat broten rierols que seran rius i dels quals sortiran nous rius encara.El llibre comença en un avió –la gran libèŀlula– i se t’emporta de viatge de manera literal i literària. De viatge a Ushuaia, allà on la terra s’acaba, allà on la latitud és extrema, allà on la frontera s’amplifica i és més present que mai. En aquest allà, tanmateix, la perifèria esdevé el centre de l’experiència humana de sis persones que són alhora personatges molt ben construïts i que es troben davant la seva pròpia frontera: una polonesa que munta un bar a l’altra punta del món, un francès que s’aparta de la seva vida acomodada, un anglès que busca recuperar la tragèdia del germà fugint de la tragèdia del seu fill, un jove mexicà que s’escapa d’aquells que injustament el persegueixen, un xilè enigmàtic i un escriptor valencià que esdevé narrador i gran riu que agrupa la massa d’aigües. Tots es troben al voltant d’una taula del bar polonès en la llunyania austral i allà la soledat es torna companyia perquè “el magnetisme que irradia un altre ésser humà que t’escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teua vida permet el subministrament de confidències”. Joan Benesiu narra les raons que han dut aquestes sis persones a creuar l’oceà. Narra les hi

Símbol 47Anna GualLabreu edicions88 pàg. 13 €Per fora és del color de l’or i per dins és un tresor de plata: valuós perquè us farà més rics, i una mica amagat però no pas inaccessible. Així és 'Símbol 47', el darrer poemari d’Anna Gual després d’'Implosions', 'Passa-m’hi els dits' i 'L’ésser solar'. Format per títols evocadors ('Nyus al parc', 'Lector a la gruta', 'Terme municipal d’escorça') de poemes curts de versos més curts encara, el llibre suggereix més que descriu, evoca més que situa. La poeta traça un imaginari compàs, punxa i mina poc separades, entre el cos i la natura. Clava la punta al centre de la vida i dibuixa un cercle menut entre la dentadura i el roure, entre la brisa i les carns que es toquen, entre el pit i el nervi d’una fulla perenne. El títol del poemari s’inspira en un element químic (la plata), el nombre atòmic del qual és el 47, just el que sumen tots els poemes, i el símbol del qual (Ag) coincideix feliçment amb les inicials d’aquesta jove del Penedès. “Parlo, en definitiva,/del do de fer créixer poemes/amb els sucs corporals”, diu en tres versos. I a fe de món que ho fa, l’Anna Gual: abans els planta i els rega i, quan han crescut, els esporga fins a deixar-los menuts, precisos i preciosos. A més, el pas d’un poema a l’altre és en aquest 'Símbol 47' fluid com si la mateixa plata, que és el millor conductor de la calor i l’electricitat que existeix, fes de fil, de pont i de gran palanca.