Esperança Padilla

To many, the Costa Brava and brilliant beaches are one and the same. The clue is in the name, after all (it loosely means “wild coast”), and this magnificent stretch of wonder is home to some of the best beaches in Europe. However, you might be a little surprised at how, well, wild some of them are. You can definitely find tourist-centric spots along the coast, but there are just as many untouched wonderlands waiting for you. If you’re looking for a spot of sun worshipping, there’s no better place to start than the Costa Brava. RECOMMENDED:📍 21 beautiful places on the Costa Brava🇪🇸 15 best beaches in Spain At Time Out, all of our travel guides are written by local writers who know their cities inside out. For more about how we curate, see our editorial guidelines.

Una de les nostres converses de sobretaula preferides, sobretot durant l’hivern, consisteix a evocar els dies de platja d’estius passats. Què voleu fer-hi, som éssers solars i les generacions més recents hem crescut entre onades, prenent el sol i fent birres als xiringuitos. Quan l’ambient és especialment íntim i la companyia grata, ens despullem emocionalment fins al punt de compartir el nostre més preciós secret: aquella cala o racó de la Costa Brava on anar a perdre’s a mitjans agost amb la pràctica garantia de no trobar-hi ni un mussol. Sí, ja hem dit quines són les millors escapades romàntiques i les millors escapades per fer en un dia, però aquestes són racons on no és fàcil arribar, però que mereixen tot l’esforç, perquè el record d’aquell dia de sol ens ajudarà a mantenir-nos vius fins a la primavera vinent. Preneu-ne nota perquè potser no us en parlem mai més. NO T'HO PERDIS: 10 idees per passar un dia perfecte al Cap de Creus

No es necesario coger un avión y marchar a la otra punta del mundo para encontrar una playa de catálogo. Os traemos aquella cala, piscina natural o playa salvaje donde ir a perderse a mediados de agosto con la práctica garantía de no encontraros prácticamente con nadie. Estos son rincones a los que no es fácil de llegar, pero que merecen todo el esfuerzo, pues el recuerdo de aquel día de sol nos ayudará a mantenernos vivos hasta la próxima primavera. ¿Cuáles son las playas más íntimas de la Costa Brava? Tomad nota de estos sitios porque quizá no os hablamos de ellos nunca más. NO TE LO PIERDAS: 10 ideas para pasar un día perfecto en el Cap de Creus

One of the favourite dinner-table conversations of Catalans, especially during the winter, consists of remembering days on the beach of summers gone by. It's not surprising: they’re essentially sun-loving beings and the younger generations – not the older ones; 60 years ago, there wasn’t the same obsession with going so regularly to the beach – have grown up diving into the waves and sunbathing without proper protection to an extent that's bound to  catch up with them one day. When a dinner is particularly cosy and the company exceptionally pleasant, it can lead to so much relaxation, both physical and mental, that the beans get spilt on those secret coves ('cales') or corners of the Costa Brava where people go to lose themselves even at the height of summer – where you're basically guaranteed to not even find a hermit crab. Everyone knows which are the best beaches on the Costa Brava, but the ones listed here are the most secluded: sandy areas that it’s difficult to get to but for which the effort is completely worth it, because the memory of that day in the sun will keep you going until next spring. Take note because we might not tell you again.

Up to the '70s, many Girona residents headed to the beaches of the south of France if they wanted to sunbathe naked, but since the death of Franco, naturism has gradually become more common along the Catalan coast. In fact, there are now some 50 beaches in the region where nudism is permitted, and on the Costa Brava alone there are more than 20. We've selected the most secluded.  

En el 826,5 quilòmetres que s'estén la costa catalana, entre el cap Falcó i el riu de la Sénia, encara és possible plantar la tovallola a un bon grapat de platges. Us hem parlat de les millors platges de Catalunya, de platges increïbles que podeu trobar a menys de mitja hora de Barcelona, inclús teniu al vostre abast una guia de platges de Barcelona i Catalunya. Però si el que voleu és cales que conserven la seva bellesa feréstega, gairebé intacta, aquí les trobareu. Aneu-hi. Respecteu-les.

En los 826,5 kilómetros que se extiende la costa catalana, entre el cabo Falcó y el río de la Sénia, todavía es posible plantar la toalla en una cuantas calas que conservan su belleza indómita, casi intacta. Id. Respetadlas. NO TE LO PIERDAS: Las mejores playas de Cataluya

Girona és plena d'indrets de bany interior, llocs on el pícnic i les braçades no tenen aquell aire de desesperació "només-ho-podem-fer-una-setmana-l'any" que mena els turistes a instal·lar-se sota el sol més enllà de qualsevol límit recomanable. Però que aquests llocs continuïn essent tranquils depèn també de la nostra actitud: deixeu al cotxe els altaveus dels smartphones, si us plau. I, sobretot, no ho expliqueu a ningú.

El titular és una miiica exagerat. Ho sabem. Però els llocs, bars i monuments que formen part d'aquesta llista s'ho mereixen, de debò.  S'ho han guanyat a pols perquè són al·lucinants, impressionants i una llarga llista interminable d'adjectius. Llocs de Girona i la Costa Brava que no es poden explicar, s'han de veure. I no només un sol cop: una vegada i una altra i una altra... Això sí, si creieu que ens n'hem deixat algun, digueu-nos-ho als comentaris!

El Cap de Creus és un dels racons més al·lucinants de la Costa Brava. Un dels motius pels quals continuem enamorats de l'Empordà. I, a més de coves i camins que cal conèixer, també té una selecció de platges de postal. Cales envoltades de roques curioses, allunyades de la civilització o, potser, ben concorregudes a l'estiu. Però dignes de visitar. Hem fet una llista amb les nostres preferides. Gaudiu-les! 

No trobareu ‘xiringuitos’, ni dutxes ni venedors de cocos. Haureu de conduir força estona i caminar encara més. Potser no podreu prendre el sol perquè la platja està plena de pedres, però al·lucinareu i no podreu apartar els ulls del paisatge. Us presentem una selecció de les millors platges salvatges de la Costa Brava. Gaudiu-les!

Ja siguin de xiringuito o de bar 'brick and morter', no hi ha cosa més imprescindible durant un dia de platja que uns calamars a la romana o uns musclos a la marinera. El problema és que a les nostres costes abunden indrets dirigits per desaprensius on us hi deixareu l’extra de juny en unes quantes tires de goma arrebossades i unes cloïsses que criden diarrea des del plat estant. Ens hem pres de manera personal el fet que això no ens passi mai més, i hem començat una llista on no hi estan tots els que són, però sí destaquem alguns dels millors indrets per fer unes tapes durant un dia de platja o, fins i tot, en un assolellat migdia d’hivern.

A l’avinguda Just Marlés de Lloret de Mar s’hi enfilen discoteca rere discoteca i les nits d’estiu són un no parar de gent que entra a unes i surt d’altres, que es coneix, que riu i que converteix aquesta antiga riera coberta en una de les vies més animades de tota Europa. Això agrada a uns i no tant a d’altres, però no es pot dir que el carrer no ofereixi també petits llocs de recés per als qui esquiven els adolescents a la recerca de sexe i marxa. A la plaça Pere Torrent hi trobem un carrousel d’aparença antiga que ens porta per un moment fins a les Tulleries parisenques amb els seus tons rosats i música suau. Fer-se un selfie davant aquesta bonica atracció és una manera com una altra de dir que hi ha molts Llorets dins Lloret i que qui es queda només amb les copes barates i els hotels massificats és perquè així ho vol.

Voleu passar hores i hores en una terrassa fent una copa? Aneu a Lloret de Mar. Voleu omplir l'Instagram de fotos plenes de likes? Aneu a Lloret de Mar. Voleu triomfar en la propera cita? Aneu a Lloret de Mar. Aneu a Cala Banys, el bar més bonic de tota la Costa Brava i un lloc ideal per executar-hi el tram final d’una seducció premeditada. Durant el dia podem gaudir de les vistes sobre un mar blavíssim i les roques de la Cala Banys sota els nostres peus. A la nit, l'indret esdevé íntim i romàntic i, malgrat estar a cinc minuts del centre de Lloret, només hi escoltarem el rumor de l'aigua i de les veus de les parelles enamorades. Les copes són d'altíssima qualitat. Un indret inoblidable i obligatori per descobrir l'altre Lloret. 

The Marimurtra Botanical Garden in Blanes is in itself a great reason for going to spend the day in this seaside town. It has five hectares that stretch from the hill of Sant Francesc to the cliffs of Sa Forcanera in a promenade of flora from all over the world that finishes, naturally, with a Mediterranean garden in front of the sea. It's in this part, in the Mediterranean garden, that you'll find a small viewing-point in the shape of a classical-style temple dedicated to Carl von Linné, the botanist who systemised the naming of species. In the summer, it hosts dinners and concerts; it's also possible to reserve the venue for private celebrations. We don't want to downplay any of the marvellous corners of the garden but we reckon that a selfie in the temple, perhaps in the company of a loved one, is a great way to remember forever your day there... and to turn your social media followers green with envy.

El Jardí Botànic Marimurtra de Blanes consisteix en si mateix un bon motiu per acostar-se a passar un dia a aquesta vila marinera. Les seves cinc hectàrees es despengen des del turó de Sant Francesc fins els penya-segats de Sa Forcanera en un passeig per la flora de tot el món que acaba, com no podia ser d’una altra manera, en un jardí mediterrani davant del mar. És en aquesta banda, la del jardí mediterrani, que hi trobem un petit mirador en forma de temple d’inspiració clàssica dedicat a Carl von Linné, el botànic que va sistematitzar la nomenclatura de les espècies. A l'estiu s'hi fan sopars i concerts; també podem reservar el lloc per a celebracions privades. No volem menystenir cap dels meravellosos racons del jardí però considerem que un selfie aquí, potser en companyia de la persona estimada, és una gran manera de recordar per sempre més un dia d’amor... i també de motivar enveja a les xarxes. 

On Avinguda Just Marlés in Lloret de Mar you'll find numerous discos all next to each other, and in the summer, there's a constant flood of people heading in and out of them throughout the night, making it one of the most lively streets in Europe. That might or might not be your cup of tea, but it has to be said that the avenue also contains a few havens from all those youngsters on the lookout for a good time. In Plaça Pere Torrent there's an old-fashion-style carousel that will transport you for a moment to the Tulleries in Paris thanks to its pink tones and soft music. Taking a selfie in front of this pretty landmark is a way of saying that there are a lot of different Llorets contained within this popular town. 

This is a brilliant option if you actually do like the beach but you've not been a fan of open waters ever since you watched 'Jaws'. The reservoir ('pantà') of Darnius-Boadella (the official name now following years of campaigning by the town of Darnius; in actual fact, the reservoir doesn't occupy a single square metre of the municipality of Boadella, which is more to the south) could well be known as the beach on the border with France. On the grounds of Mas Corbet, you'll find the Club Nàtuic Darnius, which has various amenities suitable to a freshwater beach. As well as a large car park, bar and restaurant, you'll find facilities for various activities such as waterskiing, canoeing and sailing. It's all a timid attempt to take advantage of an installation that is unjustly unknown to most, and where the majority of visitors are foreigners.  

Vet aquí la millor opció si en realitat us agrada la platja però les aigües obertes us fan pànic des que vau veure Tiburón. El pantà de Darnius-Boadella (la nomenclatura oficial després d’anys de reclamacions per part de Darnius: en realitat, el pantà no ocupa ni un pam quadrat del terme de Boadella, més al sud) es podria molt bé conèixer com la platja de la frontera amb França. Als terrenys de Mas Corbet hi trobem el Club Nàutic Darnius, que presta serveis en una autèntica platja d’aigua dolça. A més d’un ampli aparcament, bar i restaurant, hi trobarem instal·lacions que ofereixen activitats com esquí aquàtic, piragüisme o navegació a vela. L’activitat, un tímid intent de treure partit a una instal·lació que es va carregar la indústria i la pagesia de Darnius, és injustament poc coneguda, i la majoria dels visitants són estrangers. 

This natural zone in Alta Garrotxa was at risk of being hoist by its own petard: the influx of street vendors and mass arrival of vehicles threatened to convert it into nothing more than a vulgar rest area. However, for a few years now, in the summer cars have to park a couple of hours walk from the gorges that are found in the middle of the river's course, in the area of the hermitage of Sant Aniol d'Aguja, and this has had a notable effect. The local tourism services warn that during the hot months, it's a difficult route to follow, with little shade and only suitable for seasoned walkers. You can get there from Llierca, Sant Aniol d'Aguja or Montagut, following the signposts. On sunny days, the water is like a mirror and the abundance of Romanesque culture in the surrounding area will make you want the outing to last for a few days, spending the night in rural hotels or, if your budget is more modest, in the various campsites around. Bear in mind, however, that in August, the invasion of hikers is similar to what happens to La Rambla in Barcelona, and you should avoid the dry riverbeds because if it suddenly rains, they can become a dangerous trap in a question of minutes.

Aquest paratge natural a l’Alta Garrotxa corria risc de morir d’èxit: l’afluència de venedors ambulants i l’arribada massiva de vehicles amenaçaven en convertir-lo en un vulgar merendero. Des de fa algunes temporades, a l’estiu els cotxes han d’aparcar a un parell d’hores de camí de les gorgues del curs mig del riu, que queden a l’alçada de l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, i el fet s’ha deixat notar: des dels serveis de turisme de la comarca avisen que a l’estiu és una ruta dura, amb poca ombra i només apta per a caminants avesats. S’hi accedeix desde Sales de Llierca, Sant Aniol d’Aguja o Montagut, seguint els indicadors de rutes. En els dies assolellats, l’aigua és un mirall i l’abundància de patrimoni romànic a les rodalies fa venir moltes ganes de perllongar l’excursió durant un parell de dies i pernoctar en els hotels rurals de la zona o, de manera més modesta, en els diversos càmpings que hi trobareu. Cal tenir en compte, però, que a l’agost l’afluència d’excursionistes és similar a la de les rambles de Barcelona i que cal evitar de totes totes el paratge en cas de risc de pluja forta, doncs els tranquils rierols poden convertir-se en una trampa perillosa en qüestió de pocs minuts. Aquestes i altres gorgues de la Garrotxa les trobarem meravellosament explicades al llibre “Els imperdibles de la Garrotxa. 23 gorgues i recorreguts d'aigua” (Llibres de Batet), de Ramon Roura, a qui l’afició al senderisme va menar cap a la fotografia i a l’escriptura de blocs per, finalment,

There's a bit of a word game going on here: in Santa Cristina d'Aro, there aren't any 'gorgues' but there are 'gorges', which are perfect when the Costa Brava is suffering from overbooking. The difference between the two is: a 'gorga' ('gorgues' in plural) is a section of a river where the water dams up and allows for swimming; a 'gorja' ('gorges' in plural) is a narrow opening beween cliffs where water runs... if you're lucky and the weather allows, a small gorja is formed there where you can't actually swim, but can definitely cool down: el Pou de les Goges. No, we're not having you on: the 'goges' are nothing to do with geology but water-nymphs that legend describes as having ultra-natural and eternal beauty. Doubtless to avoid any confusion, the spot is also known as el Pas de la Mosca (the Passage of the Fly), because the cliffs are so close that even such an agile creature would have problems getting through! The route starts in Santa Cristina d'Aro, where you can get to the Font Picant ('Spicy Spring') by car or along the bike path. Oonce there, head into the forests of Romanyà and the foothills of the Gavarres, and you'll see former bottling installations for ferruginous water, an enterprise that a few years back restarted on a small scale, providing the town of Llagostera with a new industry that is both environmentally friendly and very popular among gourmands. The route is fresh and practical with children if you follow the tracks that avoids the need for having to

Ara jugarem una mica amb el diccionari: a Santa Cristina d’Aro no hi trobem gorgues però sí gorges, i les tenim a l’abast d’una necessitat urgent en cas de col·lapse de Costa Brava. Ara, ara ho expliquem: una gorga és un tram de riu on l’aigua s’embassa i permet el bany; una gorja és una obertura estreta entre cingleres per on hi circula l’aigua... i si tenim sort i la meteorologia acompanya, s’hi forma una petita gorga on potser no hi podrem nedar però sí refrescar-nos: el Pou de les Goges. No, no us estem prenent el pèl: les goges no són accidents geològics sinó unes nimfes d’aigua a qui la llegenda atribueix una bellesa ultranatural i eterna. Segurament per evitar més malentesos aquest lloc també es coneix com el Pas de la Mosca, doncs les cingleres són tan juntes que fins i tot aquest àgil animaló hi tindria dificultats! La ruta s’entoma per Santa Cristina d’Aro, on podrem arribar a la Font Picant amb cotxe o pel carril bici. Un cop allà, ens endinsarem pels boscos de Romanyà i la falda de les Gavarres, i veurem les antigues instal·lacions d’embotellament d’aigua ferruginosa, una activitat que des de fa uns anys s’ha reprès a petita escala tot dotant el municipi de Llagostera d’una nova indústria respectuosa amb el medi i molt encarada a les taules gourmet. La ruta és fresca i practicable amb nens si anem resseguint els caminets que ens evitaran haver de grimpar per una via ferrada per superar el Pas de la Mosca. Per al deliri dels més petits, no hi faltaran aventures com

To start, we should probably say that this isn't a place actually designated for swimming... but it's perfect for a bucolic dip of the feet, a spot of sunbathing or enjoying a picnic. This 'river beach' opened in the spring of 2016 with the aim of expanding the leisure spaces in a part of Girona, Sant Ponç, that suffers from a lack of such places and a matching excess of asphalt, despite being close to the river Ter. The long-term plan is for a pathway to connect this space with the Hospital Trueta, so that patients can go for walks there. In a city used to polemic (there are few things more conservative than lifelong Girona inhabitants), surprisingly the decision to clear a section of the Ter's riverside to create a recreational area didn't result in any complaints, but instead a certain amount of enthusiasm; indeed, the 'beach' is always full. Enjoy what is perhaps one of the most charming natural spaces in the city. And if you do decide to go swimming, take care (but we would do it as well). 

El Barri Vell de Girona està ple de sorpreses:  1. Hi tenim un palau. L’entrada del Palau Salieti-Casa Audouard queda encaixonada entre la Tagliatella del carrer Ciutadans i l’antiga entrada del bar El Cercle. Una placa negra i daurada ens indica que es tracta d’una finca de l’arquitecte Rafael Masó. Una reforma, parlant en propietat, sobre un casal medieval del segle XIV que deixa a l’alçada del betum el Xanadú de Ciutadà Kane: la Casa Salieti és una de les obres més inspirades, orgàniques, imaginatives i espectaculars de Masó. Potser hi té alguna cosa a veure que també hi voltés per allà un tal coronel Woewodsky, un visionari que va construir-se un castell medieval a Cap Roig, no sé si us sona la història. La Salieti és una casa privada, però atenció: s’hi fan visites guiades i fins i tot es pot llogar per esdeveniments, cosa que ens sembla sensacional perquè poder gaudir d’aquesta esplendor hauria de ser un dret humà reconegut universalment. 2. I unes quantes mezuzàs. Fins el segle XV, va haver-hi a Girona una important comunitat jueva assentada a l’illa de cases que s’enclava entre la Catedral, el carrer de la Força i les escales d’Oliva i Prat. La tradició d’aquest poble mana que la paraula de Déu els acompanyi cada cop que entren i surten de casa i, per això, totes les llindes de les portes tenien una escletxa on s’hi ficava, enrotllada, una còpia de la Torà (avui en dia la tradició ha evolucionat cap a prosaics tubets de plàstic). Es col·loquen en entrar a mà dreta, de

L’antiga fonda Fontsabeu fa anys que no acull ni hostes ni comensals, però el rètol ens assenyala la presència de l’estanc de Llorà, que sí funciona encara com a botiga de queviures i cafeteria, a més de dedicar-se a la venda de tabac. Us ho podríem recomanar tan sols com a curiositat perquè entrar-hi és com viatjar en el temps: en qualsevol altre indret més urbà, l’onada de la gentrificació a hagués passat per sobre d’aquest colmado amb aspecte de postguerra, on les secallones i la mel dels productors de la zona esperen tranquil·lament uns compradors a qui, simplement, ni se’ls passa pel cap que aquestes coses es puguin comprar embolcallades en plàstics de coloraines. Però és que a més l’estanc de Llorà guarda un secret que només descobrireu si us porteu bé i demaneu, amb educació, on és el lavabo. Sortireu a l’exterior per la part de darrera de la casa i us proposem que camineu unes passes, poques, i aixequeu el cap. Entre les branques baixes d’una figuera, apareixerà un jardí boscà que queda enclavat als peus d’una paret de pedra per on raja l’aigua. La casa el tapa totalment des de la carretera i amaga aquest petit espai secret i salvatge on us deixaran prendre tranquil·lament el cafè.

Era un labrador color xocolata dels de tipus anglès, de treball, petit, massís i amb un tros de cap enorme, dominant però noble, amb aquella carona entre babaua i amable que caracteritza aquesta raça de grans devoradors de llaminadures canines o qualsevol altra cosa que els sembli remotament comestible. No era un gos vell, però el Baldrick patia des de feia anys una agressiva displàsia. La indústria de la venda de cadells, que obliga al creuament intensiu d’exemplars per obtenir cadellades constants, ha fet d’aquesta erosió als ossos dels malucs una malaltia molt comuna que compromet seriosament la qualitat de vida dels animals, sobretot en gossos de races grans. En el cas dels petaners, que si d’alguna cosa van sobrats és de varietat genètica, és molt més rara de trobar. Així que ja ho saps, no compris, vés a la gossera i adopta. Aquest passat estiu els músculs del Baldrick, que ja no podien comptar amb la subjecció dels ossos per aguantar la seva còrpora, van dir prou i al Camp de Mart de la Devesa es va aixecar un udol col·lectiu en record d’un dels seus mascles alfa. Mai és un bon moment per morir, però com a mínim en Baldrick s’estalviarà veure la segura desaparició del seu espai de joc preferit des que era un cadell i que va freqüentar fins gairebé el darrer dia: els dos prats d’herba de la Devesa que s’estenen allà on antigament hi havia l’hípica i les pistes d’atletisme del Geieg. La nova normativa sobre tinença de gossos a Girona preveu una millora notable respecte l

Hi ha pocs homenatges artístics al mes de setembre: no hi ha inspiració que resisteixi l’atabalament de l’inici de curs i la tria d’extraescolars, amb l’excepció dels Earth, Wind &Fire, que ja devien tenir els nanos grans. És el mes laboriós per excel·lència; l’inici natural d’un nou cicle vital mai substituït del tot per l’impostor gener. L’equivalent urbanita de la sega o la verema és el retorn a la “rat trap” o la construcció d’una de nova: com si el retorn a la rutina laboral no fos prou patiment, ens apuntem al gimnàs o a classes diverses. Els més agosarats fins i tot començaran una dieta. També és el mes que més i millor s’adiu al caràcter gris i primigeni de Girona, del qual la ciutat pretén desfer-se’n des de fa uns anys a costa d’una cursa contrarellotge per allotjar quanta més activitat millor. Penseu-hi un moment. Què passa el setembre a Girona? Res. Vet-ho aquí. RES. Literalment. No és una crítica: personalment, ho agraeixo. Venim d’un juliol que ens proposava una agenda que ni Los Angeles en època de premis de cine: espectacles al carrer, música en viu, visites guiades i cinefòrums. Llavors arribà l’agost,  l’èxode cap a la costa i un notable relax en la programació d’activitats, però és que no calia: els carrers eren un carnaval de turistes. Com a mínim enguany ens hem estalviat (en dos sentits: costava 195.000 euros) el festival de mapping. Penseu-hi: totes les coses divertides que els gironins fan durant el setembre les fan fora de Girona. El setembre a les co

Amb el ros platí sempre impecable i talons d’infart, així encarava la vida a diari. Les dues filles que vivien amb ella, anys abans d’aspirar a cap legítima milionària, ja gaudien del patrimoni de ser molt guapes. Tenien pocs anys més que nosaltres, que voltàvem els vint, però molta més mili, llargues melenes tenyides de negre que accentuaven la ferotgia dels seus cossos fibrats i uns nòvios acabats de llicenciar de la legió estrangera francesa, com a mínim. Les meves amigues vivien en un pis d’una finca senyorial vinguda a menys de la plaça Marquès de Camps i la Pilar Abel –la vident que ha dut als jutjats una demanda de paternitat envers Salvador Dalí i n’ha aconseguit l’exhumació- i les filles n’ocupaven un altre. No recordo com va anar la cosa però, mentre les dues noies, que haguessin estat una amistat més lògica, mantenien les distàncies amb nosaltres, la Pilar va esdevenir una assídua al nostre saló i no es podia dir que no ens agradés. En un altre cau d’estudiants, la incrustació al sofà d’una senyora de mitjana edat amb aspecte d’estrella del porno crepuscular potser hagués provocat preocupació i trucades a les cases paternes. Però nosaltres érem de costa i, a més, treballàvem a la nit de Platja d’Aro. És a dir, estàvem acostumades a gent diversa, a vegades molt estranya, i a les converses absurdes. Els caps de setmana culminaven de matinada a la barra taronja i emmoquetada del Llevant per esmorzar croissants sucats en Bailey’s i cloïsses a la marinera. Una pitonissa

Si alguna vegada heu fet una visita guiada pel Barri Vell o n’heu llegit alguna cosa, segurament sabreu que a la placeta de l’Institut Vell hi ha l’única mezuzà que es conserva a Girona. Doooncs, n'hi ha dotze més.  Si no sabeu què és una mezuzà, comencem des del principi: fins el segle XV, va haver-hi a Girona una important comunitat jueva assentada a l’illa de cases que s’enclava entre la Catedral, el carrer de la Força i les escales d’Oliva i Prat. La tradició d’aquest poble mana que la paraula de Déu els acompanyi cada cop que entren i surten de casa i, per això, totes les llindes de les portes tenien una escletxa on s’hi ficava, enrotllada, una còpia de la Torà (avui en dia la tradició ha evolucionat cap a prosaics tubets de plàstic). Es col·loquen en entrar a mà dreta, de manera que, en sortir, queden a mà esquerra. El portal de la plaça de l’Institut Vell que es mostra a totes les excursions en conserva una en molt bon estat per tenir uns 800 anys, però ni és l’única que hi ha ni l’única que podem veure... tot i que sí la més evident. Les altres precisen de paciència per ser trobades i, literalment, tacte. La recerca arqueològica duta a terme des del Museu dels Jueus ha catalogat 13 mezuzàs a Girona, la majoria en blocs de pedra desplaçats fora del seu lloc d’origen i trobats durant excavacions. N’hi ha com a mínim una de molt desgastada al carrer de la Força i una altra al carrer Cúndaro; i alguns portals de la Força que presenten unes sospitoses cicatrius. Us reptem

Per què els gironins, en general, detesten la Devesa? Vet aquí un dels grans misteris del caràcter nostrat. Feu-ne la prova. A penes s’hi organitzen actes que no siguin multitudinaris i molt sorollosos on pràcticament s’anima l’assistència a obviar l’entorn i actuar com en una discoteca; ningú no hi passeja pel gust de passejar i el bar obert a l’antiga Rosaleda, que ens permet fer un cafè als preciosos jardins, no sembla tenir massa èxit. Només en fan un ús intensiu -i per ells aquesta aversió generalitzada és una gran sort- els gironins amb gos. Els prats del Camp de Mart, on amos i cans es reuneixen a jugar amb pals i pilotes, és l’únic lloc del parc on hom pot seure a terra amb relativa tranquil·litat doncs, en reunir-hi gent cada dia, els usuaris són els principals interessants en mantenir l’espai net. La resta del parc, malgrat l’esforç de les brigades municipals, és un camp de mines d’excrements humans, restes de menjar deixades pels captaires, ampolles buides de botellons i podridures del mercat dels dimarts i dissabtes. Les petites actuacions no són suficientment revulsives i la gran transformació, ambiciosa però cara, encara trigarà en arribar. De moment, excepte els amos de gossos, alguns runners, els jugadors de petanca i els turistes, que hi fan pícnics encantats –deixant de banda que és un xic obaga, no està tan malament-, Girona continua mirant la Devesa de reüll. Potser és que encara molts es pensen que els plàtans els van plantar els invasors francesos de 181

Hi passem per davant cada dia, i segurament no els sabríem situar sobre el mapa. O sí? Provem-ho. Comencem per l’antic Teatre Odeon, que data de mitjans del segle XIX, conserva part dels frescos i actualment és una fusteria. Ho heu encertat: és la fusteria Lladó, a les escales de Sant Martí. L’altre és el Centre Cultural de l’Amistat i està a sobre del centre jueu de la plaça de l’Institut Vell, on abans hi havia la botiga d’antiguitats La Canonja Vella. Tot el material que no es va vendre en tancar la botiga dorm ara a la platea i l’escenari del teatre que s’amaga en el pis superior. Les dues instal·lacions han tingut vides atzaroses a l’arbitri de la història convulsa del barri. L’Odeon va ser una aposta agosarada d’un empresari que va voler competir amb el Teatre Municipal i va perdre; el seu amo va acabar treballant al guarda-robes de la competència i la sala ha donat tombs fins acabar fins i tot en mans militars durant la guerra. A la finca on s’alça l’Amistat, propietat de la família Encesa, els creadors de la urbanització de s’Agaró Vell, s’hi conserva un bon tram de muralla romana i passadissos medievals que connectaven el call jueu amb l’exterior. El primer era un cinema popular dels diversos que va arribar a tenir el barri; el segon el teatre d’un ateneu catòlic on s’hi feien Pastorets i que Ràdio Girona feia servir com a estudi per a concursos i programes amb públic. En tot cas són dos locals bellíssims, enormes, inversemblants per a una època en què el normal és v