Escala B

Vallcarca no és hipster. No té terrasses espectaculars. No té botigues d’artesania ni cafès amb te importat de l'Índia. No té la charme de les guies turístiques. Els pocs turistes que hi arriben, busquen perduts el Parc Güell. A Vallcarca, per cada deu minuts que camines et trobes deu solars. No és una exageració: a banda i banda del carrer s’acumulen els espais buits, alguns ja plens de males herbes. Pels veïns d’aquest barri que no és nucli, que no és turístic, que no és ric, els enderrocaments han estat la constant dels darrers anys. Les excavadores han deixat un paisatge rosegat. Quan es van començar a tirar cases a terra, es va fer amb la promesa de crear espais verds i equipaments per al barri. Només entre 2008 i 2010 van haver-hi més de 30 enderrocaments.  Quan va arribar la crisi, però, els inversors privats (Núñez i Navarro sobretot) van decidir que no era bon moment per posar diners a la perifèria. Ara queden els espais buits. Qualsevol espai buit, però, és una possibilitat. El passat dissabte 9 de maig, a un dels solars més grans del barri, s’hi va organitzar un torneig de futbol femení, una xerrada i concerts. Era mes de maig i la gent havia sortit al carrer. Una mica més amunt, la plaça de la Farigola ha passat de ser un espai pràcticament abandonat a comptar amb una font i una zona de jocs. L’emplaçament no podia ser més adient: davant de Can Carol, un edifici que havia de ser convertit en equipaments pel barri, però que a hores d’ara encara té les parets despin

L’Alba no ha fet mai castells. Ara, però, és a sobre d’un pilar de cinc aixecat per sota. Té set anys i n’és l’enxaneta. A sota, té els Panarres de les Corts. Els Panarres de les Corts són una colla castellera particular. Principalment perquè tenen la seva activitat restringida a unes dates: les festes majors del barri. La raó de ser de la colla és actuar a la Festa Major, que és aquest cap de setmana, i per fer-ho assagen cinc cops durant el mes previ. És el segon any que la iniciativa pren forma, i en aquesta edició aconsegueix reunir entre 50 i 60 persones. Tothom diu que el barri els comença a conèixer i a identificar com a un projecte propi. No ser una colla estable fa que els Panarres facin castells d’una manera particular. Miquel Hernández, un dels impulsors de la colla, explica que “l’objectiu no és fer els castells més alts” (tot i que arriben a fer castells de sis pisos), sinó fer que la gent del barri s’impliqui al projecte. Gent com l’Alba i tota la seva família, que tot i no haver fet castells abans, veuen en els Panarres l’oportunitat de provar-ho. O com l’Ona, de 19 anys, que sempre n’havia tingut ganes. No tots són principiants, però. El nucli impulsor de Panarres de les Corts són gent de Castellers de Sants que viuen a les Corts. “Les Corts no té colla, i el 'gusanillo' sempre hi és”, explica el Miquel. La idea de la colla efímera ve d’un poble del Penedès, on els aficionats també es troben un cop a l’any per actuar. I la fórmula ha funcionat, una fórmula que

El fenomen dels últims anys, no només a Barcelona sinó arreu de Catalunya, té un nom: el swing. El seu auge indiscutible omple centenars de places i s’ha convertit en un "autèntic ball social", tal com el defineix el seu observador per excel·lència. Un observador que, en els ja més de cinc anys de vida del 'Swing sense Fronteres', ha pogut recórrer més de 100.000 quilòmetres amb la seva Harley i retratar més de 40.000 instants de 'hoppers' de totes les edats. Seguir-lo per robar-li una fotografia no és fàcil. El seu pas cautelós però ferm troba els espais a la plaça com només un ballarí entrenat ho pot fer. Entre cossos alegres i rítmics, la seva presència llisca suaument sense que es noti. Les mans expertes subjecten amb decisió una càmera que no fa distincions i, de mica en mica, les imatges van definint-se en un mosaic sempre en moviment. “Jo explico micro-històries”. La fotografia no només fixa un instant. I l'Enric ho sap. En temps convulsos, una mirada que capta la il·lusió –en majúscules– no té preu. Potser és aquest el secret que l'Enric ha sabut comunicar més bé... i com ningú. Swing sense Fronteres s'ha convertit, gairebé sense voler-ho, en una finestra imprescindible per a tots aquells que estimen el ball. Perquè el món no sigui només mediàtic, fan falta iniciatives com aquestes. Però perquè les iniciatives altruistes arribin a bon port, es necessiten caràcters i actituds perseverants al darrere que, meticulosament, acabin la festa quan els balladors ja no són a la

El fenómeno de los últimos años, no sólo en Barcelona sino en toda Cataluña, tiene un nombre: swing. Su auge indiscutible llena centenares de plazas y se ha convertido en un “auténtico baile social”, tal como lo define su observador por excelencia. Un observador que, en los ya más de cinco años de vida de 'Swing sense fronteres', ha recorrido más de 100.000 kilómetros con su Harley y retratado más de 40.000 instantes de hoppers de todas las edades. Seguirle para 'robarle' una fotografía no es fácil. Su paso cauteloso pero firme encuentra los espacios en la plaza como sólo un bailarín entrenado lo puede hacer. Entre cuerpos alegres y rítmicos, su presencia se desliza suavemente sin que se note. Las manos expertas sujetan con decisión una cámara que no hace distinciones y, poco a poco, las imágenes van definiéndose en un mosaico siempre en movimiento. “Yo cuento microhistorias”. La fotografía no sólo fija un instante. Y Enric lo sabe. En tiempos agitados, una mirada que capta la ilusión —en mayúsculas— no tiene precio. Quizás es este el secreto que Enric ha sabido comunicar mejor... y como nadie. 'Swing sense fronteres' se ha convertido, casi sin quererlo, en una ventana imprescindible para todos aquellos que aman el baile. Para que el mundo no sea sólo mediático, hacen falta iniciativas como estas. Pero para que las iniciativas altruistas lleguen a buen puerto, se necesita un carácter y una actitud perseverantes que, meticulosamente, acaben la fiesta cuando los bailarines ya n

Barcelona en Comú va irrompre a l'Ajuntament dient que acostaria les institucions a la gent. La setmana passada va fer un pas més: la pàgina web decidim.barcelona, un domini reserevat per a la creació col·lectiva del PAM (Pla d'Acció Municipal). El Pla d'Acció Municipal ve a ser el full de ruta del govern municipal, on es detalla i perfila el model de ciutat. Si es segueix el calendari, el PAM s'haurà d'aprovar aquest juliol i estarà en vigor fins l'any 2019.  L'objectiu del portal decidim.barcelona és fer extensiu el procés de creació del PAM a tota la ciutadania de Barcelona. El consistori presenta més de mil propostes ja treballades, però qualsevol persona empadronada a la ciutat pot afegir les seves pròpies idees. Les propostes es poden comentar, aprovar, i valorar de diverses maneres.  Sens dubte és una iniciativa sense precedents. Ara bé, potser justament per ser el primer cop que es fa, ens pot plantejar certs dubtes. Per començar, el gran volum d'informació que genera aquest sistema: després de quatre dies en funcionament ja hi havia més de 1400 propostes. Si ens les volguéssim llegir totes, i tenint en compte que el procés participatiu estarà obert dos mesos, ens n'hauríem de mirar més de 20 al dia. Abastar-ho tot és impossible. De fet ho demostra el fet que la gran majoria de propostes tenen entre 0 i 5 suports.  D'altra banda, tot aquest procés no és vinculant. És a dir que al cap i a la fi, és l'Ajuntament qui valorarà si les propostes que surtin més valorades són

Los datos hablan por si solos. Las familias de Pedralbes pueden comprar siete cenas por cada cena que compren en Trinitat Nova. Podran adquirir siete metros cuadrados de casa por cada metro cuadrado que adquieran en Trinitat Nova. Y aún más: podrán vivir hasta once años más que en otros barrios, como Torre Baró. Las diferencias son alarmantes. Se nos deberían encender todos los radares cuando hay una diferencia de más de diez años en la esperanza de vida de los habitantes de dos barrios.  Los hechos son claros. Hay dos Barcelonas que habitan dentro de una misma ciudad. Y que no interactúan demasiado entre ellas, apenas se miran. Dos Barcelonas que se sitúan en los extremos de la vida. Y que siguen alejándose: si en 2007 había cinco barrios con rentas muy altas y seis con rentas muy bajas, actualmente hay ocho de rentas muy altas y 19 de muy bajas. En siete años, los ricos se han hecho bastante más ricos, y los pobres mucho más pobres.  Esto tiene un nombre, y es desigualdad, modelo de ciudad y años y años en la espalda. El consistorio de Barcelona en Comú ha comunicado que el nuevo Plan de Barrios, con un presupuesto de 150 millones de euros, se centraría justamente en los barrios más empobrecidos: el Raval, Nou Barris, los barrios del Besós. Sant Andreu, la Zona Franca y la Marina, el Carmel, Sants. Os suenan los nombres?  Hace falta preguntarse si será suficiente meter 150 millones de euros para llenar el agujero que se ensancha entre las dos Barcelonas. Si estos millones p

Les dades parlen per si soles. Les famílies de Pedralbes poden comprar set sopars per cada sopar que comprin a Trinitat Nova. Podran adquirir set metres quadrats de casa per cada metre quadrat que adquireixin a Trinitat Nova. I encara més: podran viure fins a onze anys més que a altres barris com Torre Baró. Les diferències són alarmants. Ens haurien de sonar tots els radars quan hi ha una diferència de més de deu anys en l'esperança de vida dels habitants de dos barris. Els fets són clars. Hi ha dues Barcelones que habiten dins una mateixa ciutat. I que no interactuen massa entre elles, gairebé ni es miren. Dues Barcelones que se situen als extrems de la vida. I que segueixen allunyant-se: si el 2007 hi havia cinc barris amb rendes molt altes i sis amb rendes molt baixes, actualment n'hi ha vuit d'altes i 19 de baixes. En set anys, els rics s'han fet força més rics, i els pobres s'han fet molt més pobres.  Això té un nom i es diu desigualtat, i es diu model de ciutat i es diu anys i anys a l'esquena. El consistori de Barcelona en Comú ha comunicat que el nou pla de barris, amb un pressupost de 150 milions d'euros, se centraria justament en els barris més empobrits: el Raval, Nou Barris, els barris del Besòs, la Zona Franca i la Marina, el Carmel, Sants, Sant Andreu. Us sonen els noms?  Cal que ens preguntem si n'hi haurà prou amb 150 milions d'euros per omplir el forat que s'eixampla entre les dues Barcelones. Si podran combatre anys d'oblit. I anys d'estigma també. Els dine

De fet, tant volem estudiar que ahir es van ocupar dues biblioteques a Barcelona. I després resulta que som 'ninis' i ni estudiem ni treballem (si el treball no fos tan precari potser treballaríem; si la matrícula fos més barata potser estudiaríem). La realitat és molt diferent. La realitat és que volem estudiar, i també volem estudiar en condicions. Què vol dir això? Una biblioteca oberta en època d'exàmens. És molt senzill. Una biblioteca per barri és un servei bàsic, igual que un CAP. No haver d'anar fins a la biblioteca de la UB, a rebentar d'estudiants aquests dies. Biblioteca per barri. Oberta segons les necessitats de qui la utilitza: els nens, els jubilats, els treballadors, els estudiants.  No és una reivindicació sense més. Sembla que no ens n'adonem, però els espais públics per estudiar, aprendre o entretenir-se són bàsics en una societat que volem que sigui democràtica. Imagina't que a casa no tens les condicions necessàries per preparar-te per als exàmens. Un pis petit, o una situació familiar inestable, o talls de calefacció. Ho tindràs deu vegades més difícil que algú que pugui estudiar a la seva habitació ben tranquil. Si no tens una biblioteca. Aquest diumenge, doncs, jovent del barri de Sagrada Família i de Sants han ocupat les biblioteques mobilitzats per l'organització juvenil Arran. Altres barris s'estan apanyant d'altres maneres: al Fort Pienc, on la manca d'espais és crònica, els membres de la campanya Exigim Espais han decidit obrir una aula d'estudi a

Barcelona es una ciudad donde todavía se pasean franquistas y esclavistas. La plaza de Antonio López, al final de Via Laietana, rinde homenaje a uno de los comerciantes de esclavos más sanguinario del siglo XIX. Muchas paredes de la ciudad aún lucen placas o esculturas franquistas. En Nou Barris, por ejemplo, se cuenta que aún hay más de 700 placas del Ministerio de Vivienda de la dictadura. Es por eso que el gobierno de Ada Colau anunció que el nomenclátor se reformularía para recuperar la memoria de una Barcelona feminista, republicana y libertaria, como han afirmado los regidores de Barcelona en Comú.  Decimos muchas veces al día los puntos de referencia de la ciudad. Prefiero decir que voy a la plaza Frederica Montseny que a la plaza Antonio López. O que he quedado en la calle Durruti. Es solo un ejemplo. Si decidimos cómo llamar a nuestros puntos de referencia, también decidimos qué valores queremos priorizar. Sin ir más lejos, poner nombres de mujeres. Y que no sean santas. En Barcelona, el 7% del nomenclátor tiene nombre de mujer, frente a un 43% de nombres masculinos. "Es que hay que entender que en la época no había tantas mujeres relevantes", el típico argumento. Contesto que somos nosotros quienes, des del presente, escribimos la historia.  Es por eso que diversas plataformas y asociaciones piden desde hace tiempo una revisión del nomenclátor que parece que ahora llega. Algunas de estas asociaciones, como la agrupación juvenil de Nou Barris La Miliciana, han empeza

Barcelona és una ciutat on encara s'hi passejen franquistes i esclavistes. La plaça d'Antonio López, al final de Via Laietana, ret homenatge a un dels comerciants d'esclaus més sanguinari del segle XIX. Moltes parets de la ciutat encara llueixen plaques o escultures franquistes. A Nou Barris, per exemple, encara hi ha més de 700 plaques del Ministeri d'Habitatge de la dictadura. És per això que el govern d'Ada Colau va anunciar que el nomenclàtor es reformularia per recuperar la memòria d'una Barcelona feminista, republicana i llibertària, com han afirmat els regidors de Barcelona en Comú.  Diem molts cops al dia els punts de referència de la ciutat. Prefereixo dir que vaig a la plaça de Frederica Montseny que a la plaça d'Antonio López. O que he quedat al carrer Durruti. És només un exemple. Si decidim com anomenar els nostres punts de referència també decidim quins valors volem prioritzar. Sense anar més lluny, posar noms de dones. Que no siguin santes. A Barcelona, el 7% del nomenclàtor té nom de dona, front a un 43% de noms masculins. "És que hem d'entendre que a l'època no hi havia tantes dones rellevants", el típic argument. Contesto que som nosaltres qui des del present escrivim la història.  És per això que diverses plataformes i associacions demanen des de fa temps una revisió del nomenclàtor que sembla que ara arriba. Algunes d'aquestes associacions, com l'agrupació juvenil de Nou Barris La Miliciana, han començat a treballar pel seu compte traient les plaques d'her

L’altre dia passejava pel Poblenou. És un barri amb costures. Quan entres per sobre, des de la Diagonal, t’envolta el vidre. El metall. El 'new design urban district' i altres paraules en anglès que s’enganxen als carrers del barri com un imant massa fort. Bé podries ser a qualsevol lloc. A cap. Vull dir, l’editorial RBA està a Roc Boronat, però com si estigués a l’Eixample. I quan camines entre mig de tots aquests edificis, de RBA i la Pompeu Fabra i Indra i Mediapro, a vegades tens la sensació de què has de caminar de pressa. Com si arribessis tard a algun lloc. El més curiós de tot és que a mesura que t’endinses al 22@ no pots deixar de pensar que hi ha alguna cosa que falla. És a dir, el vidre i el metall no acaben de funcionar. És com si amaguessin alguna cosa. I et comences a adonar que potser és perquè els edificis estan molt separats entre si. I entre mig no hi ha cases. Hi ha solars. I si hi ha cases, estan tapiades. O buides. La impressió és molt estranya. Com si els carrers s’haguessin d’inundar d’un moment a l’altre. Quan segueixes caminant, i passes Pere IV amb les seves naus baixes i amples que d’alguna manera comencen a tenir textura per als teus ulls, poc a poc alenteixes el pas. L’aire que és respira és diferent. Potser tens ganes de seure. Si tens ganes de seure, trobaràs un banc. I una font. I gent als carrers. I plantes baixes obertes, i cortines als balcons. Per fi, la Rambla.  I és aquesta, és aquesta la gran diferència entre tenir un espai públic estèri

El otro día paseaba por el Poblenou. Es un barrio con costuras. Cuanto entras desde la Diagonal, te rodea el cristal. El metal. El new design urban district y otras palabras en inglés que se enganchan a las calles del barrio como un iman demasiado fuerte. Podrías estar en cualquier lugar. En ninguno. Quiero decir, la editorial RBA está en Roc Boronat, pero como si estuviera en l'Eixample. Y cuando caminas entre todos estos edificios de la RBA y la Pompeu Fabra y Indra y Mediapro, a veces te da la sensación de que tienes que caminar deprisa. Como si llegases tarde a algún sitio.  Lo más curioso de todo es que a medida que te adentras en el 22@ no puedes dejar de pensar en que hay algo que falla. Es decir, el cristal y el metal no acaban de funcionar. Es como si escondieran alguna cosa. Y te empiezas a dar cuenta de que quizás es porque los edificios están muy separados entre si. Y en medio no hay casas. Hay solares. Y si hay solares, están tapiadas. O vacías.  La impresión es muy extraña. Como si las calles se fueran a inundar de un momento a otro.  Cuando sigues andando, y pasas Pere IV con sus naves bajas y anchas que de alguna manera empiezan a tener textura para tus ojos, poco a poco ralentizas el paso. El aire que se respira es diferente. Quizás tienes ganas de sentarte. Si tienes ganas de sentarte, encontrarás un banco. Y una fuente. Y gente en las calles. Y plantas bajas abiertas, y cortinas en los balcones. Bendita Rambla.  Y es ésta, es ésta la gran diferencia entre t