Daniel Vázquez Sallés

Wine aficionados will be happy to know these brilliant Barcelona wine bars can certainly compete with some of the best in Spain – even though it may never quite match Navarra, La Rioja or the Basque Country in this department. That means you can get it red, white, pink, fizzy, by the glass or by the bottle here. And whatever you fancy, this list’s got it. Increasingly, local wines populate the menus of the very best Barcelona bars, bodegas and restaurants. With this guide, you don’t have to be an expert; just pop along, ask, and the sommelier will help you choose what best suits you. RECOMMENDED: Full guide to the best bars in Barcelona

You may know your tapas inside and out, but have you the Basque Country's version? Pintxos can easily be described as 'tapas on bread', but they're so much more than that. Whether they're hot or cold, savoury or sweet, these small treats will make your taste buds happy and fill your belly. Among all the bars and restaurants tempting you with the platters of piled-high pintxos, we've come up with a list of some of our favourites. The staff will keep track of your toothpicks (try hiding them at your own risk!) to tally your bill at the end of your meal. And don't forget to order the cider, poured at arm's length by a bartender staring into the middle distance.

Ostras Thierry es una delicia. Tras este refinado proyecto está Thierry, quien, como buen gastrónomo francés, es un enorme conocedor de las ostras afinadas en las costas del este de Francia. El cliente puede ir y degustar ostras, escoger espléndidos ahumados, comer conservas como unos mejillones en escabeche de la marca La Brújula, o comerse un foie gras mi-cuit. Y como estamos hablando de un local dirigido por un francés, no faltan los quesos pero con una excepción: nada de patria, todos son de la tierra catalana, desde un Sierra de Espinelves hasta un Put de Le Bolut. De ostras hay más marinas como las Fine 3, o más carnosas y amorosides, como las Utah 2, éstas, cultivadas en una de las playas del desembarco de Normandía. De los ahumados, recomiendo especialmente el arenque marinado. Quien lo pruebe, que se prepare para una adicción.Todo es frío. Thierry, de momento, renuncia al caliente y la verdad es que los ahumados Carpier son tan excelsos como el fútbol que practicó en su día Zidane. Tanto si se quiere ir a comer, como para hacer un aperitivo, este bar es un viaje gustativo relajado, como el de los viajeros de antemano. Un viaje de placer para el alma y el paladar. Para aliviar la sed del viajero, una copa de Eric Taillet, un champagne alejado de la mercadotecnia.

Ostras Thierry és una delícia. Davant d’aquest refinat projecte hi ha en Thierry, qui, com a bon gastrònom francès, és un enorme coneixedor de les ostres polides a les costes de l’est de França. Al Bob, el client pot anar-hi i degustar ostres, escollir esplèndids fumats, menjar conserves com uns musclos en escabetx de la marca La Brújula, o cruspir-se un foie gras semicuit. I com estem parlant d’un local dirigit per un francès, no hi falten els formatges però amb una excepció: res de pàtria, tots són de la terra catalana, des d’un Serra d’Espinelves fins a un Put de Le Bolut. D’ostres n’hi ha de més marines com les Fine 3, o més carnoses i amorosides, com les Utah 2, aquestes, cultivades en una de les platges del desembarcament de Normandia. Dels fumats, recomano especialment l’arengada marinada. Qui la tasti, que es prepari per a una addicció. Tot és freda, aquí. En Thierry, de moment, renuncia al calent i la veritat és que els fumats Carpier són tan excelsos com el futbol que va practicar al seu dia Zidane. Tant si es vol anar a menjar, com per fer-hi un aperitiu, aquest bar és un viatge gustatiu relaxat, com el dels viatgers d’antuvi. Un viatge de plaer per a l’ànima i el paladar. Per alleugerir la set del viatger, una copa d’Eric Taillet, un xampany allunyat de la mercadotècnia.

Existeixen dos Indochine. I com que a la vida s’ha d’elegir, en hem anat al petit, situat al carrer d’Aribau. El restaurant, asiàtic en la decoració, no estrident i exòtic en les olors, és com un tres en u gastronòmic. A la carta s’hi poden trobar plats de la cuina tailandesa, vietnamita i cambodjana. No he viatjat mai a l’Orient i la cuina de l’Indochine em permet saldar un deute existencial. Ja sé que estar amb el cul a la cadira no és el mateix que volar, però el paladar fa miracles. A diferència d’una altra cuina asiàtica que sol presentar els plats com si fossis en un ranxo, em refereixo a la xinesa, a l’Indochine la presentació està a l’altura de la subtilesa d’unes receptes sovint tan picants com un discurs d’aquella antiga estrella televisiva coneguda com 'la Veneno'. A l’Indochine es pot optar per un menú que té com a preu de sortida 26 euros, però de vegades és més divertit demanar la carta i marcar amb el dit les petites incògnites. El cambrer, però , ha d’ajudar a desemboirar les nostres indecisions. Per començar, demanem una amanida amb papaia thai, recepta amb una textura cruixent i molt fresca, una magnífica varietat de rotllets i uns llagostins amb curri verd. De segon, un pollastre cambodjà amb curri, amb aquella lleugera aroma del pebre de Kampot. De beure ens serveixen una cervesa Shinga, la més popular i antiga de Tailàndia, encara que prometo que abans de morir, algun dia tastaré la Phuket Beer and Siam, la més alemanya de les ce

M’havien dit que el millor del Gamba de la Costa eren les gambes a la planxa, un plat senzill en què el resultat depèn d’una planxa adient, de la qualitat de les gambes i, sobretot, que el cuiner no les deixi com les deixaven a principi dels 70, abans que arribés el mestre Jean-Louis Neichel: com una sola de sabata. Al Gamba de la Costa hi vaig anar amb el Carpanta del meu fill, que té 16 anys i un estómac d’una capacitat de formigonera industrial. De primer, l’angelet es demana uns canelons de rap i gamba i unes xips de carxofes, i de segon, un arròs negre amb sèpia. Jo em demano unes gambes a la planxa i un arròs de carxofes i tonyina. Les gambes eren de carn melosa i cap gustós. I entre conversa i conversa –parlem del Barça i de youtubers–, em diu que les xips són cruixents, ben fregides, i que els canelons, de beixamel rosada, tenen l’equilibri perfecte entre la carn de la gamba i la del rap. El problema arriba amb els arrossos. El negre, el de sèpia, sol ser una recepta més agraïda, encara que a molts llocs l’arròs negre només tingui gust de tinta de calamar. No és el cas. En canvi, el meu arròs té un punt de covat i, vistes altres experiències, crec que la gran culpable aquí és la tonyina. Se sol desfer i arrossega el gra d’arròs cap a la tragèdia. A pesar del seu estómac d’adolescent, no hi ha lloc per a les postres. Per beure, ell ha demanat una Coca Cola, horror, i jo una copa de Celistia, un vi blanc de Costers del Segre. Quan torni al Gamba de la Costa, demanaré un

Cualquier idea buena que uno pueda tener sobre la gastronomía argentina, el 9 Reinas lo cumple a la perfección. Ensaladas, entrantes, empanadas, pastas, papas, milanesas, carnes típicas, carnes de importación argentinas, carnes de todo el mundo y postres como el 'dulce de leche'; quien busque cosas extrañas, que busque en otros parajes. Primero pido dos empanadas. Una de carne picante y la otra de queso y cebolla. Soy un loco de las empanadas. De la masa y del relleno. Ya de pequeño, mi padre me hacía unas empanadas gallegas para chuparse los dedos. De segundo, pido carne. Yo siempre he reivindicado el canibalismo, eso sí, si la muerte de la bestia tiene un sentido casi espiritual: la carne se debe cocinar con respeto hacia el animal que te estás comiendo. La entraña es magnífica. Para postre, pido un tiramisú. Lo sé, pero tenía curiosidad por comprobar la interpretación que hacen los argentinos de un postre tan lejanas y cercanas a la vez. Ah, y la comida lo he hecho acompañar por un vino tinto Trompetero Malbec de Bodegas La Rural. Un vino argentino altamente recomendable que liga muy bien con una cocina sin trampas y de gran calidad.

Qualsevol idea bona que un pugui tenir sobre la gastronomia argentina, el 9 Reinas l’acompleix a la perfecció. Amanides, entrants, empanades, pastes, 'papas', milaneses, carns típiques, carns d’importació argentines, carns d’arreu del món i postres com el 'dulce de leche'; qui busqui coses estranyes, que cerqui en altres paratges. De primer demano dues empanades. Una de carn picant i l’altra de formatge i ceba. Sóc un boig de les empanades. De la massa i del farcit. Ja de petit, el pare em feia unes empanades gallegues per llepar-se’n els dits. De segon, demano carn. Jo sempre he reivindicat el canibalisme, això sí, si la mort de la bèstia té un sentit gairebé espiritual: la carn s’ha de cuinar amb respecte cap a l’animal que t’estàs cruspint. L’entranya és magnífica. Per postres, demano un tiramisú. Ho sé, però tenia curiositat per comprovar la interpretació que fan els argentins d’unes postres tan llunyanes i properes alhora. Ah, i l’àpat l’he fet acompanyar per un vi negre Trompeter Malbec de Bodegas La Rural. Un vi argentí altament recomanable que lliga molt bé amb una cuina sense trampes i de gran qualitat.

Ai, quins records! Una vegada, poc després de la caiguda del mur de Berlín, em vaig enamorar de la cuina japonesa i vaig portar un grup d’amics a sopar a un restaurant japonès. De sobte, un d’ells va desaparèixer i el vam trobar sota la taula, coent una gamba crua amb un encenedor, mentre repetia: “Tengo hambre, tengo hambre”. Per sort, d’aquella gamba socarrimada dels 70 –gràcies Jean-Louis Neichel!– i de la gamba socarrimada del meu amic han passat molts anys i la cuina japonesa ha arrelat als paladars barcelonins. El Nomo Galvany és un exemple d’aquest arrelament d’una gastronomia que, sense ser tan rica com la xinesa, agrada molt per la subtilesa i la puresa de les seves receptes, i la seva presentació artesanal. A la cuina japonesa la qualitat del producte ha de ser, per força, de primeríssima qualitat, si no volem que ens donin gat per llebre i que ens provoquin una gastroenteritis de cavall. La ment pensant és Nao Haginoya, i el resultat és fantàstic tant per als experts en l’ús dels bastonets com per als que ho fan per primera vegada. L’oferta és extensa, i el sushi i el sashimi són de primeríssima qualitat. Jo tinc predilecció pels maki spicy tuna (amb tonyina, salsa picant i enciam) i pels maki crispy toro roll (amb ventresca de tonyina, pinyons i salsa picant). Hi ha especialitats de la casa. Per exemple, preparen l’age dashi ankou, una cassoleta de rap amb ou escumat i caldo dashi (brou de bonítol sec i algues), però, com que sóc amant del cranc reial des que el v

Reconozco que hace tiempo que conozco bien Italia y sé del maltrato que suele sufrir la cocina italiana fuera de las fronteras transalpinas, y que era muy escéptico respecto a los restaurantes italianos de Barcelona. Pero primero el Xemei, y después el más modesto Piccola Cucina Italiana y ahora el Obe, me han hecho cambiar de idea. El Obe es un pequeño restaurante situado en la plaza de Santa Caterina, y la situación, en plena Barcelona del turismo a gran escala, hace pensar que este es un restaurante para turistas sin escrúpulos. Nada más lejos de la realidad. El Obe –que, por cierto, tiene un nombre que lleva a confusiones con la cocina japonesa– es un pequeño honesto restaurante italiano. En el Obe hay respeto hacia la cocina que representan. Y la berenjena a la parmesana, un deseo de mi acompañante, tiene el sabor de la melanzane siciliana, la del comisario Montalbano y la del escritor Leonardo Sciascia. De segundo, decidimos pedir dos platos que, por su talento –los platos tienen talento–, nos obligan a hacer un baile de tenedores. Yo pido unas orecchiette con salsa cremosa de alcachofas y speck; ella, unos ñoquis caseros con salsa de setas y trufa negra. Los ñoquis son magníficos –tuve suerte que me los dejara probar– pero las orecchiette son mejores, y me recuerdan a aquellas orecchiette que comí la Navidad del 2006 en Bari. Aquel año el Barça fue campeón de Europa, y las mujeres que preparaban las orecchiette con su dedo pulgar sentadas en las calles de la Puglia se

Reconec que fa un temps que conec bé Itàlia i sé del maltractament que sol patir la cuina italiana fora de les fronteres transalpines, i que era molt escèptic respecte als restaurants italians de Barcelona. Però primer el Xemei, i després el més modest Piccola Cucina Italiana i ara l’Obe, m’han fet canviar de parer. L’Obe és un petit restaurant situat a la plaça de Santa Caterina, i la situació, en plena Barcelona del turisme a gran escala, fa pensar que aquest és un restaurant per a turistes sense escrúpols. Res més lluny de la realitat. L’Obe –que, per cert, du un nom que porta a confusions amb la cuina japonesa– és un petit honest restaurant italià. A l’Obe hi ha respecte cap a la cuina que representen. I l’albergínia a la parmesana, un desig de la meva acompanyant, té el sabor de la melanzane siciliana, la del comissari Montalbano i la de l’escriptor Leonardo Sciascia. De segon, decidim demanar dos plats que, pel seu talent –els plats tenen talent–, ens obliguen a fer un ball de forquilles. Jo demano unes orecchiette amb salsa cremosa de carxofes i speck; ella, uns nyoquis casolans amb salsa de ceps i tòfona negra. Els nyoquis són magnífics –encara tinc sort que me’ls deixa tastar– però les orecchiette són millors, i em recorden aquelles orecchiette que vaig menjar un Nadal del 2006 a Bari. Aquell any, el Barça va ser campió d’Europa, i les dones que preparaven les orecchiette amb el seu dit polze assegudes als carrers de la Pulla es mereixien la c

Quería disfrutar de un restaurante vietnamita y escogí el Un Capítulo de Vietnam. Hay cola, y la primera impresión es la de un restaurante de barrio, lo que me gusta bastante. El problema de las cartas de estos restaurantes asiáticos es que son muy extensas y necesitarías un plan quinquenal tipo soviético para probarlo todo. Con una sola comida, siempre te quedas con la sensación de no haber escogido la mejor de las recetas. Vista la oferta, me decanto por el menú especial del día, que no sé porqué es especial, ya que el menú normal también es poco especial. Primero, pido 'nems'. Unos son fritos, rellenados de carne y con una hoja de lechuga y menta para envolver; los otros son frescos, rellenos de gambas, fideos, menta y vegetales. De segundo pido un 'xá xiu', lomo de cerdo asado con maceración vietnamita, acompañado de una salsa de cacahuete y sésamo. Es bastante bueno, pero me hace reflexionar. Aquí hay que venir en grupo y llenar la mesa de platos para picar. Así uno puede disfrutar transversalmente de una cocina extensa y para todo tipo de paladares. Los postres en estos restaurantes son un drama.

Un lugar de arroces siempre suma, nunca resta. El Noi d'Alcoi es un restaurante situado en la zona alta de Barcelona. Con el chef Oscar Juan al frente del negocio, el secreto del local está en las sartenes, los melosos, los caldosos y platos de fideuá. Por cierto, son para un mínimo de dos, hay que ir acompañado. Yo he ido con mi primo y aprovechamos la comida para charlar sin freno. De primero, pido unos langostinos a la plancha y mi primo unos huevos revueltos con espárragos y setas. Los langostinos me gustan un pelín más crudos. De segundo compartimos una paella de bacalao. La otra elección era un arroz a banda o un meloso de pulpo y mejillones. Para quien no quiera grano, también hay la posibilidad de pedir carne y pescado. El arroz de bacalao resulta bastante bueno. A un arroz de verduras le añadía una porción de bacalao seco que daba el aroma y el punto de sal perfectas. El de El Noi d'Alcoi está cocinado con bacalao fresco y es un plato sutil. Durante la comida, nos hemos bebido una botella de Nuvian, vino tinto del Valle del Cinca. Para postres, miel y mató. Un epílogo clásico para un restaurante de aspecto clásico con una carta clásica que reivindica una cocina ultratradicional. Un restaurante con nueve arroces y cuatro fideuás a la carta siempre es bienvenido.

Un lloc d'arrossos sempre suma, mai resta. El Noi d’Alcoi és un restaurant situat a la zona alta, curiosament, al mateix indret on un amic meu regentava fa uns quants anys Casa Lizarriturri. Amb el xef Oscar Juan al capdavant del negoci, el secret del local està en les paelles, els melosos, els caldosos i les fideuàs. Per cert, els arrossos i les fideuàs són per a un mínim de dos, cal anar-hi acompanyat. Jo hi he anat amb el meu cosí i aprofitem l’àpat per cotorrejar sense pietat. De primer, demano uns llagostins a la planxa i el meu cosí uns ous remenats amb espàrrecs i bolets. Els llagostins m’agraden un pèl més crus. De segon compartim una paella de bacallà. L’altra elecció era un arròs a banda o un melós de pop i musclos. Per a qui no vulgui gra, també hi ha la possibilitat de demanar carn i peix. L’arròs de bacallà resulta força bo. A un arròs de verdures hi afegia una porció de bacallà sec que hi donava l’aroma i el punt de sal perfectes. El d’El Noi d’Alcoi està cuinat amb bacallà fresc i és un plat subtil. Durant l’àpat, ens hem begut una ampolla de Nuvian, vi negre del Valle del Cinca. Per postres, mel i mató. Un epíleg clàssic per a un restaurant d’aspecte clàssic amb una carta clàssica que reivindica una cuina ultratradicional. Un restaurant amb nou arrossos i quatre fideuàs a la carta sempre és benvingut.