Bernat Puigdollers

La taberna de Els Quatre Gats, punto de encuentro de intelectuales y artistas del modernismo como Casas, Rusiñol, Nonell o Picasso, se ha convertido con el paso de los años en un mito para todos aquellos interesados ​​en el mundo de las artes de nuestro país. Se ha escrito mucho entorno a este establecimiento y sobre los artistas que lo frecuentaban y, a pesar de todo, aún quedan muchas cosas por decir. La galería Gothsland, siguiendo la línea de recuperación y difusión de este periodo, propone una muestra de más de un centenar de piezas de su fondo que permiten adentrarse en la órbita artística que en el cambio de siglo que tenía como centro de gravedad el establecimiento de la calle Montsió. No faltan los grandes nombres. Están representados, con algunas obras magníficas, Casas y Rusiñol pero también tienen cabida otros nombres menos conocidos como Lluís Graner, Pau Roig o Joan Cardona, todos ellos figuras que hay que reivindicar. También juega un papel importante el dibujante Ricard Opisso, representado con dos retratos inéditos del arquitecto Antoni Gaudí y protagonista destacado del catálogo de la exposición, donde se publica buena parte de sus memorias inéditas con datos fascinantes sobre la muerte de Casagemas, el gran amigo de Picasso. La exposición hace aflorar las relaciones, las afinidades y las rivalidades entre dos generaciones de artistas modernistas, entre la generación de Casas y la generación de Nonell, entre el gusto burgués y la pintura miserabilista. Es, e

La taverna de Els Quatre Gats, punt de trobada d'intel·lectuals i artistes del modernisme com Casas, Rusiñol, Nonell o Picasso, s'ha convertit amb el pas dels anys en un mite per a tots aquells interessats en el món de les arts del nostre país. S'ha escrit molt a l'entorn d'aquest establiment i els artistes que hi van concórrer però, malgrat tot, encara queden moltes coses a dir. La galeria Gothsland, seguint la línia de recuperació i difusió d'aquest període, proposa una mostra de més d'un centenar de peces del seu fons que permeten endinsar-nos en l'òrbita artística del tombant de segle que tenia com a centre de gravetat l'establiment del carrer Montsió. No hi falten els grans noms. Hi ha una mostra representativa –amb algunes obres magnífiques– de Casas i Rusiñol però també hi tenen cabuda altres noms menys coneguts però molt ben representats com Lluís Graner, Pau Roig o Joan Cardona, tots ells figures que cal reivindicar. També hi juga un paper important el dibuixant Ricard Opisso, representat amb dos retrats inèdits de l'arquitecte Antoni Gaudí i protagonista destacat del catàleg de l’exposició, on s'hi publica bona part de les seves memòries inèdites amb dades fascinants sobre la mort de Casagemas, el gran amic de Picasso. L'exposició fa aflorar les relacions, les afinitats i les rivalitats entre dues generacions d’artistes modernistes, entre la generació de Casas i la generació de Nonell, entre el gust burgès i la pintura miserabilista. És, en definitiva, el reflex d'u

Pablo Picasso i Paul Eluard, dos grans artistes que, més enllà del nom, compartiren època, gustos artístics i literaris i fins i tot opcions polítiques. Es van conèixer l'any 1935 i des d'aleshores les seves vides i les seves obres es van veure íntimament lligades. Eluard fou qui va presentar Picasso a Dora Maar, amb qui mantingué una relació des del 1936 al 1944. L'exposició s'endinsa en la constel·lació d'amistats i en l'ambient intel·lectual que compartien tots dos artistes a través de fotografies, cartes i dibuixos que reconstrueixen el panorama de l'elit cultural de l'Europa d'entreguerres, però també la seva implicació política comuna –Eluard va convèncer Picasso d'afiliar-se al partit comunista– davant els durs esdeveniments que estaven vivint. L'amistat entre Picasso i Eluard va ser molt fructífera en molts aspectes. Tots dos artistes s'admiraven mútuament i seguien de prop les seves trajectòries. Es van intercanviar, regalar i dedicar quadres i poemes. Però a més van col·laborar estretament en més d'una ocasió fusionant pintura i poesia. Les obres exposades –moltes procedents de l'antiga col·lecció del poeta– i molts dels llibres i manuscrits de la mostra –en gran part inèdits– fan evident aquest transvasament plàstic i intel·lectual. La seva amistat es va veure truncada per la mort prematura d'Eluard l’any 1952, un fet que va marcar profundament Picasso. En definitiva, dos noms fonamentals de la cultura mundial del segle XX units per una gran amistat que reviu inalt

It's hard to understand the reasoning, but often fine arts are put into a hierarchy according to their technique. Engraving and drawing are considered minor arts next to painting and sculpting. But of course you can find sketches that far exceed the expressive capacity of an oil painting. Even within these genres new hierarchies are created. A watercolour is not valued the same as a painting, or a charcoal the same as a pastel. That's why the Mapfre Foundation, aware of the value of this last technique, has dedicated an entire exhibition to it, including first-class works by leading international artists. 'Touching colour. The renewal of pastel' reviews the history and evolution of the genre from the late 18th century to the 20th century. The curator, Philippe Saunier, has selected works that range from subtle to powerful, from the delicacy of the veiled and vanished to the convincing nature of volume and texture, from the freshness of the point where an idea is a seedling to the full bloom of the finished work. In this sense it's worth paying attention to, for example, the great quality of works such as 'Shepherd Guarding His Flock' by Millet, a landscape study by Eugène Boudin, 'La Segadora' ('The Harvester') by Pablo Gargallo or 'Study for a hand' by Picasso. The exhibition also presents works by relevant artists such as Boldini, Renoir, Berthe Morisot and Odilon Redon, while also including lesser-known names such as Degouve de Nuncques, as well as Catalan painters like Jo

Existeix l'art plàstic sonor? Aquesta és la pregunta que formula –només el títol ja planteja el dubte– la darrera aposta de la Fundació Miró. És evident que la pintura és, sobretot, una qüestió visual. Tanmateix les arts no són camps closos i des del segle XIX i fins a l'actualitat els artistes s'han vist seduïts per la música, pel so, i l'han pres com a font d’inspiració. A través d’obres d’artistes del nivell de Delaunay, Rolf Julius, Beuys i Joan Miró, la mostra comissariada per Arnau Horta analitza com la sonoritat ha deixat petja en l'art dels darrers segles tan en l'àmbit visual, com el temàtic i conceptual. Ja sigui com a font d'inspiració, amb títols que manlleven termes musicals –fuga, nocturn, etc.–, incorporant el so a l'obra d'art a través de mecanismes o enregistraments sonors o bé emprant recursos visuals com poden ser, per exemple, partitures i el gràfic d’ones sonores. L'exposició, molt interactiva, demana sovint la intervenció de l'espectador i ens demostra que no tan sols podem sentir amb les orelles sinó que, a vegades, hem de fer ús de tot el cos. Posa el punt final un àmbit dedicat al concepte de silenci amb obres de John Cage i altres artistes que, de la mateixa manera que ens qüestionem la sonoritat de l’art, posen en dubte l'existència del silenci.

¿Existe el arte plástico sonoro? Esta es la pregunta que formula -sólo el título ya plantea la duda- la última apuesta de la Fundación Miró. Es evidente que la pintura es, sobre todo, una cuestión visual. Sin embargo las artes no son campos cerrados y desde el siglo XIX y hasta la actualidad los artistas se han visto seducidos por la música, el sonido, y la han tomado como fuente de inspiración. A través de obras de artistas del nivel de Delaunay, Rolf Julius, Beuys y Joan Miró, la muestra comisariada por Arnau Horta analiza como la sonoridad ha dejado huella en el arte de los últimos siglos tanto en el ámbito visual, como el temático y conceptual. Ya sea como fuente de inspiración, con títulos tomados de términos musicales -fuga, nocturno, etc.-, incorporando el sonido a la obra de arte a través de mecanismos o grabaciones sonoras o bien empleando recursos visuales como pueden ser, por ejemplo, partituras y los gráficos de ondas sonoras. La exposición, muy interactiva, pide a menudo la intervención del espectador y nos demuestra que no sólo podemos escuchar con los oídos sino que, en ocasiones, tenemos que hacer uso de todo el cuerpo. Pone el punto final a un ámbito dedicado al concepto de silencio con obras de John Cage y otros artistas que, del mismo modo que nos cuestionan la sonoridad del arte, ponen en duda la existencia del silencio.

A menudo, de manera incomprensible, se jerarquizan las obras plásticas según su técnica. El grabado y el dibujo son considerados artes menores ante la pintura o la escultura. Sin embargo, hay bocetos que superan de largo la capacidad expresiva de una pintura al óleo. Incluso dentro de estos géneros se crean nuevas jerarquías. No se valora igual una acuarela que una pintura ni un carboncillo que un pastel. Es por ello que la Fundación Mapfre, consciente del valor de esta última técnica, ha querido dedicarle toda una exposición que recoge una muestra de obras de primer nivel de algunos de los principales artistas internacionales. Bajo el título de 'Tocar el color. La renovación del pastel' repasa la historia y la evolución del género desde finales del siglo XVIII hasta el siglo XX. El comisario, Philippe Saunier, ha seleccionado obras que van de la sutilidad a la contundencia, de la delicadeza de los velados y los esfumados a la rotundidad del volumen y la textura, de la obra terminada a la frescura del apunte donde late todavía la fuerza de la idea. En este sentido vale la pena prestar atención, por ejemplo, a las obras 'Pastor guardando el rebaño' de Millet, un estudio de paisaje de Eugène Boudin, 'La segadora' de Pablo Gargallo o 'Estudio de manos' de Picasso, todas ellas de gran calidad. Además, la exposición presenta obras de artistas tan relevantes como Boldini, Renoir, Berthe Morisot o Odilon Redon. Aún así no olvida nombres menos conocidos como Degouve de Nuncques ni ta