Bàrbara Raubert

Només fa tres anys Raquel Klein va acabar els estudis de dansa a l'Institut del Teatre i aquesta setmana estrena a la sala gran del Mercat de les Flors 'Wu-wei'. És un camí, el de l'Institut al Mercat, només d'uns pocs metres de distància, però que a molta gent li costa anys en creuar-los, si és que hi arriba. Però això no inquieta gaire a la jove coreògrafa que ara hi presenta la seva primera gran obra. "És un tomb important –reconeix– però el procés de creació ha estat molt tranquil i m'ho plantejo com un nou espai físic on transportar la meva feina i habitar per un temps, sense expectatives sobre el que pugui passar-hi ni el significat d'estar en aquest lloc". Que ens parli d'espais per habitar no sorprèn ja que, abans de graduar-a l'Institut del Teatre, ho va fer com a interiorista; segurament d'aquí ve el seu interès pels volums, els buits i els plens. El títol de la peça, 'Wu-wei', apel·la a la virtut de la no acció que practiquen els taoistes, i que ella explica amb dues paraules fortament arrelades al cos i a la pràctica de la dansa: la suspensió i la contenció. "La suspensió es refereix a l'elevació dels cossos, el que els dona vida; i la contenció té a veure amb tot allò que els omple, els continguts que han de mantenir dins seu", afirma. Així, entre l'espera i la suma, lleugeres capes físiques, sonores i espacials van caient sobre els cinc ballarins i van teixint al seu voltant tot un entramat, un paisatge complex que "va del no res al tot", ens explica. "M'intere

Fantasmes que ballen, pensaments latents i escriptures recuperades són les especialitats d'aquest coreògraf, Quim Bigas, que ara regira l'arxiu del Mercat de les Flors a 'Desplaçament variable'. 'Desplaçament variable' és una obra escènica fruit d'un procés de recerca a partir d'obres des dels anys 80. Què ens ensenyen tots aquests vídeos?L'arxiu és una doble paradoxa, és el que hi ha i el que no hi ha, i respon a polítiques culturals, interessos, economia... moltes capes a la vegada. Però no és un espai tancat sinó latent perquè venim d'aquests treballs encara que no ho sapiguem. La idea de coreografia (cos, temps i espai) ha canviat?Les perspectives del cos, què és, com acciona.... han evolucionat, no només hi ha cossos humans i animals, també hi ha les cèl·lules que actuen dins nostre, o cossos mecànics, per damunt... Per altra banda, les idees del temps ara són menys linials i més circulars, no tenen un principi i un final, perquè allò que és un inici en un lloc, pot ser vist com el final en un altre. Finalment, l'espai és una de les meves obsessions creatives, qüestionar les realitats que habiten un lloc i les absències que disparen i obren subjectivitats. "No vull agafar espai, vull generar-lo perquè cadascú pugui estar amb les seves preguntes" Com es dispara a la subjectivitat?Jo proposo punts de partida que generin pensament, accions, ressonàncies. No vull agafar espai, vull generar-lo perquè cadascú pugui estar amb les seves preguntes. Has filtrat l'arxiu amb una sè

Acaba de rebre el premi de la Biennal de Venècia davant l'estupefacció d'alguns crítics que encara no han entès que la dansa és més que allò que passa en un escenari i es compta en compassos. Ell se'n riu de tot plegat, però aquesta peça que du nom de pallasso, 'Augusto', sona com una broma i talla com un punyal. La podrem veure al festival Grec. Tu anaves gaire al circ, de petit? Sí, els meus pares m'hi duien i els pallassos em feien una mica de por, em semblaven d'un altre món perquè eren capaços de perdre el control i que això fos acceptat socialment. El pallasso ha estat una inspiració per a la peça, però no en surt cap. El riure és una demostració de complicitat amb els codis de l'humor, però aquí has volgut desvincular riure i humor, per què?A la peça hi ha dues aproximacions al riure. En la primera part es connecta amb la felicitat i el sentiment de comunitat. La segona és una altra cosa. Hi ha aquest llibre de Henri Bergson del 1900, on explica que el riure és una manera de corregir un comportament inapropiat, com algú va pel carrer i no s'adona que hi ha un forat i continua caminant fins que hi cau. No és la idea que ens ve al cap quan pensem en riure. Fa poc vam poder veure 'Laughing Hole' de La Ribot, aquest Grec el Roger Bernat es ha presentat 'Flam', on el riure apareix de manera insistent, i a la televisió, els còmics són els protagonistes. Què ens passa que necessitem riure tant?La meva peça és dura, encara que riguem, perquè presenta una societat que no sap pa

Ballarina apassionada i coreògrafa de la precisió, Roser López Espinosa estrena la seva darrera peça, 'Trama', com a artista resident al Mercat de les Flors, i ens parla de com ha teixit aquesta peça per a cinc ballarins. Tu no balles en aquesta creació, et sents còmoda fora de l’escenari?Sí, he descobert que m’agrada moltíssim observar, mirar les persones amb qui treballo i poder emfasitzar allò preciós que és únic en cadascú. Això no treu que hi hagi moments de molta denteta. És que la teva energia de ballarina és molt potent i no passa desapercebuda.Gràcies! Els darrers dos anys he dirigit quatre creacions, dues aquí i dues a Suècia, però continuo entrenant i sí, em sento ballarina, i moltes de les propostes físiques que plantejo vénen en un inici de la meva fisicitat. Però en aquest quintet hi ha coses que fan alguns d’ells que jo no podria fer. Com has trobat el refinament del que em parlaves a l’inici de la creació?Tota la peça es vertebra amb la idea d’entrellaçar i d’afinar, del grup. La trama és la relació amb els altres, que és un lloc fluctuant. I per anar junts cal afinar, que vol dir posar-se d’acord. Però també m’interessa el desafinat, el dissentiment i la imperfecció, perquè el grup també pot crear un entramat tan fort com un nus gordià. "Tota la vida són trames. El teixit, la pell, els cordons de la sabata, les relacions amb els altres..." Seria un reflex de la vida?Sí, tota la vida són trames. El teixit, la pell, els cordons de la sabata, les relacions amb

Ja és aquí una de les constel·lacions més esperades de la temporada, formada per dos espectacles brillants -'Panoramix' i 'Laughing Hole'-, unes vídeoinstal·lacions ('Another pa amb tomàquet' en col·laboració amb Carles Santos) i un vídeo que desplega el concepte de cos-operador amb un pla seqüència de 25 minuts, tot de La Ribot. Aquesta artista madrilenya assentada a Suïssa ha dut el concepte de dansa a un territori en expansió, passant del clàssic en que es va formar al contemporani, de l’escena al museu i del museu al vídeo. Serà de la darrera oportunitat de veure 'Panoramix', que conté el gruix de 'Piezas distingidas' creades entre el 1993 i el 2000. Això és perquè te n’has cansat i ja no t’agraden?No! Totes les peces em semblen especials i m'agraden. Si no en veiés el sentit, ja no les faria. Però és com parlar una llengua que fa temps que no fas servir, que quan la reprens et diverteix moltíssim, excepte algunes paraules que et costen de pronunciar. Els que ens dediquem a actuar, a l'efímer, hem d’estudiar com trobar el desig en cada moment i, si això no passa, si l'instint no ve, no la faig. Què ha canviat en aquests anys en aquestes peces i en la seva recepció?Les peces no han canviat, encara que des de fora potser sí, la dansa ja no es mira de la mateixa manera, i també el meu cos ha canviat. El que ha passat és que la dansa ja s’entén com un art contemporani i es presenta com a tal, no com a performance! "Em van fer fora de la dansa quan no em movia; i quan el teatr

Big Bouncers són Anna Rubirola, Cecilia Colacrai i Mireia de Querol, tres ballarines que l’any 2012 es van ajuntar per compartir eines d’investigació i, gairebé sense voler, van aparèixer amb la peça que dona nom al col·lectiu: 'Big Bounce'. Aquesta obra que explica la història de l’univers des del present fins al moment del Big Bang i en mostra les possibles derives de cada pas i de cada gest, s’ha representat moltíssimes vegades i en formats ben variats: en sala, a l’exterior, en museus, convertida en site-specific... Fins al punt que ja forma part del repertori de la nostra dansa contemporània. D’aquí en sorgeix 'Si estiguéssim soles a l’univers, seria una gran pèrdua d’espai', una de les peces que formen la constel·lació que despleguen al Mercat de les Flors, en un format inexplorat: duplicant-ne el nombre d’intèrprets. De l’obra original només hi haurà la Mireia, però l’acompanyaran Constanza Brncic, Diana Gaddish, Elena Lalucat, Anna Barroso i Goretti Pié, una barreja de ballarines veteranes amb altres de molt joves. “Però sí, totes són dones –constata l’Anna–. També hi havia homes amb qui voldríem treballar, però aquesta peça té una cosa de com imaginem el món pel fet de ser dones que volíem mantenir, encara que en l’obra ens transformem en extraterrestres, en formigues i en el que faci falta”. El transformisme forma part de la manera de crear d’aquestes dones, que juga amb l’evolució del sentit que atorguem a tot allò que ens envolta. També va d’això la segona pe

Albert Quesada és una de les apostes fortes del Mercat de les Flors per a aquesta temporada i ara hi presenta 'Flamingos', la seva primera obra de gran format, una peça de dansa contemporània per a vuit ballarins que explora les tensions del flamenco des d’una mirada analítica, gairebé matemàtica. 'Flamingos' també és el primer fruit del Cèl·lula–projecte embrionari, una idea impulsada per Àngels Margarit des del moment que va entrar a dirigir aquest teatre, ara fa dos anys, amb la intenció d’agombolar i facilitar totes les eines necessàries a joves artistes sense una estructura empresarial per fer aprofundir en la seva recerca i poder arribar a fer una producció de gran format. Això vol dir temps i espai per crear, un equip de ballarins entregats i tot l’acompanyament tècnic i dramatúrgic necessari, dins una estructura flexible i adaptable. Fins ara, Quesada havia ballat en totes les seves peces –i en les d’altres creadors, especialment Thomas Hauert– i aquest “és el primer cop que dirigeixo i estic fora de la peça –explica Quesada– i m’està removent molt. De vegades necessito sortir a córrer, o posar-me a saltar quan ja és de nit, necessito moure’m”. Cèl·lula és un espai de protecció per poder créixer, per assolir nous reptes des del propi compromís. Per això Quesada ha triat de continuar l’exploració del món del flamenc, que va iniciar a 'OneTwoThreeOneTwo', el duet amb el que va estar girant per tot Europa els darrers anys. “Em vaig quedar amb ganes d’anar més al fons

Nascuda a Nova Orleans, formada a Nova York, amb companyia a Brussel·les i residència a Berlín. Molts viatges que desemboquen a Damaged Goods, la companyia creada per Meg Stuart l'any 1994 i que, més que béns danyats, ens mostra la bellesa de les cicatrius. A Barcelona presenta una selecció de solos i una peça de gran format, 'Violet', a més de la pel·lícula 'Before we go'. El director del film, Jorge León, és un videoartista, fotògraf i director escènic que ha treballat amb alguns dels grans noms del teatre belga, com Wim Vandekeybus, Thierry De Mey, Olga de Soto o la mateixa Meg Stuart. Aquí la veiem sumida en un viatge íntim i delicat al costat de tres persones que es troben al final de la seva vida. "El meu pare té Alzeimer des de fa anys i estic sensibilitzada amb el tema -ens explica Meg Stuart-. També trobo molt interessant la barreja entre fantasia i realitat, vídeo-dansa i documental". Però el tema obligava a un ritme pausat i un destí obert, que van conduir a l'Òpera de la Monnaie, convertit en un espai de descoberta. "'Before we go' és una trobada entre la política de les cures i l'art. Quan ballem, sovint entrem en una bombolla solipsista, com si estiguéssim sols al món. I si ballem amb altres intèrprets, fem tots igual, ballem per una gent que tenim davant però que ni veiem. Penso que és important sortir d'aquesta bombolla i tocar la realitat, tocar la gent real". "M'interessa un cos que es qüestiona, que entra en conflicte amb ell mateix, que absorbeix les contr

El coreògraf francès ha capgirat la dansa i el seu marc institucional, potser per això encara ningú s’havia atrevit a convidar-lo a Barcelona? Gràcies al Mercat de les Flors, el podrem veure per partida triple:'Flip book' (24 i 25 d’octubre), '20 ballarins pel segle XX' (al MACBA, 27 i 28 d’octubre) i '10.000 gestos' (9 i 10 de març). Tres espectacles de Boris Charmatz en aquesta temporada. Passa sovint?No és el primer cop, el MOMA ho va fer durant tres setmanes i fa dos anys vaig estar alhora als Teatros del Canal i al Reina Sofía. El que és més estrany és que mai havia actuat a Barcelona. I això?Bé, quan tenia 18 anys i ballava a la companyia de Régine Chopinot sí que vaig estar al Mercat de les Flors i recordo que em va encantar l’espai i Barcelona, però esclar, ja en fa gairebé 30 anys, quan era ballarí. Bé, encara ho soc i ballo en peces d’altres creadors. Quina relació tenen les tres peces que presentaràs aquí?La història i la recepció. A 'Flip book' convertim el llibre de 50 anys de carrera de Merce Cunningham en un espectacle molt ràpid. Mirem les imatges i les ballem, és història a alta velocitat. Després, al MACBA hi presentem '20 ballarins pel segle XX', una exposició viva d’obres mestres de la dansa del segle XX, de Charlie Chaplin a Michael Jackson, una col·lecció fràgil però amb capacitat de confrontar-se directament amb les peces del museu. I després tindrem '10.000 gestos', també amb 20 intèrprets que ens mostren una gran quantitat de gestos, com una tempesta

Viscerales y auténticas, dos mujeres de órdago. Rocío Molina es una de las bailarinas del momento, residente del Théâtre National de Chaillot, y ahora actúa embarazada. Sílvia Pérez Cruz es una cantante que no tiene miedo. La asociación de las dos no puede ser sino explosiva. Y más teniendo en cuenta que lo que las ha unido es la maternidad. En 'Grito pelao' (Teatros del Canal, entradas agotadas) habláis de deseos, de inseminaciones y de dolores femeninos muy íntimos, de los que no se suele hablar en público. ¿Es una reivindicación? Sílvia: La obra nace del deseo de ser madre y del viaje que supone. Rocío: La reivindicación es una lectura posible, pero más importante es compartir el viaje. Si los primeros meses no quería explicar que estaba embarazada, ni el tema de la inseminación, después bailarlo me ha sanado. Es poner la vida en primer plano. Rocío: No soy solo yo la que está gestando una vida. Juntas en el escenario, Sílvia y yo creamos una criatura que no conocemos todavía y que es más fuerte que lo que queríamos decir. El sufrimiento de la mujer o la fluidez del género forman parte de un planteamiento, pero nada de esto tiene más fuerza que lo que hacemos. ¿Cómo cambia tu cuerpo de bailarina mientras el vientre crece? Rocío: El embarazo fue parar de golpe: te cambia la energía, los pechos no dejan de crecer, al hacer ejercicio los músculos se expresan con un dolor totalmente desconocido... ¡Es tan salvaje! La conciencia de quiénes sois es clave para esta transformación

Rocío Molina és una de les ballarines del moment, artista resident del Chaillot-Théâtre National de la Danse de París, tan visceral com autèntica. Sílvia Pérez Cruz és una cantant que no té límits ni por. L’associació de totes dues no pot ser sinó explosiva. I més quan el que les ha ajuntat és la maternitat. El resultat es diu 'Grito pelao' i arriba al Teatre Grec després d'estrenar-se al Festival d'Avinyó. A 'Grito pelao' parleu de desitjos, d’inseminacions i de dolors femenins molt íntims, que no s’acostumen a ventilar en públic. És una reivindicació? Sílvia Pérez Cruz: L’obra neix del desig de ser mare i del viatge que suposa. Rocío Molina: La reivindicació n’és una possible lectura, però més important és compartir el viatge. Si els primers mesos no volia explicar que estava embarassada, ni el tema de la inseminació, després, ballar-ho m’ha sanat. Posar la vida en primer pla. R.M.: No soc només jo, la que està gestant una vida: juntes en escena, la Sílvia i jo creem una criatura que no coneixem encara i que és més forta que allò que volguem dir. El patiment de la dona o la fluïdesa de gènere formen part del plantejament inicial però res d’això té més força que el que fem. I com notes el teu cos de ballarina mentre el ventre s’infla i tot el cos s’hi adapta? R.M.: La transformació va començar fa més d’un any: havia de col·locar-lo favorable a l’embaràs i això volia dir canviar molts hàbits, perquè el duia massa estressat, i aquesta va ser la part més difícil. I l’embaràs em

El ballarí i coreògraf angloindi Akram Khan és qui millor representa la fusió entre Orient i Occident que proclama el Festival Grec 2018. Al Mercat de les Flors, farà el solo 'Xenos', una peça inspirada en un soldat de la Primera Guerra Mundial. A 'Xenos' parles de conflictes i guerres però, des de Londres o Barcelona, podem entendre realment el que passa?No en tenim l'experiència directa, però no en som immunes. És com llençar una pedra a l'aigua: els cercles al seu voltant continuen molt més enllà d'on cau. I el món de l'art, que hi té a dir?L'art té el seu propi espai sagrat, on s'hi poden expressar situacions polítiques d'una manera que els polítics no poden ni imaginar. L'escriptor John Berger deia que mai més s'hauria d'explicar una història com si fos l'única, és important que entenguem d'una vegada la història amb una visió holística. És d'això que va la peça.'Xenos' vol dir estranger, i parteixo de la història dels milions de soldats indis que van lluitar i morir a la Primera Guerra Mundial, i després van ser esborrats dels llibres. Ets optimista?Tinc esperança, que no és el mateix, de millorar les relacions entre nosaltres i amb la terra. Cada matí em llevo i començo a moure'm, i aquesta és la manera de no perdre l'esperança. Llevar-se significa sortir del llit i adoptar la verticalitat. Només això ja vol dir que tens esperança perquè, si no, continuaries horitzontal. Parles a nivell físic o emocional?De les dues maneres. On queda la humanitat?En tot el que ha desa

Dues de les grans coreògrafes i intèrprets del nostre país pugen a l'escenari per celebrar el seu canvi de rumb. Que, de fet, és un bon cop de timó. Dues que en són moltesInés Boza va crear Senza Tempo l'any 1991 al costat de Carles Mallol, però la dirigeix ella sola des de fa vuit anys; Marta Carrasco va fundar la companyia que du el seu nom poc després, el 1995. Mai no van treballar juntes, però la seva obra té alguna cosa en comú, un fil invisible que recorre i il·lumina les línies de la seva força, l'escultura del seu cos, el treball plàstic de gran finor, un llenguatge proper a la dansa teatre i l'haver protagonitzat alguns personatges femenins ben singulars: Boza es va col·locar entre la guerra i l'amor a 'La Canción de Margarita' (2006), va crear una 'Ofelia' (2012) que s'ofega un cop i un altre en una peixera i a 'Edén Club' (2016) dirigeix un local on hi van a ballar fantasmes de tots els temps. En el cas de Marta Carrasco, l'hem vista com a Violeta a 'Aiguardent' (1995), Camille Claudel a 'Blanc d'Ombra' (1998) i anomenant-se 'Perra de nadie' (2017). L'última obra de cadascuna d'elles marca un punt i a part en la seva carrera que no us hauríeu de perdre, i aquests dies en teniu l'oportunitat. Temps difícils per a l'artTotes les dones dels espectacles de Marta Carrasco "han patit però continuen i es posicionen", com ella mateixa. Amb 'Perra de nadie' s'estarà un mes consecutiu, fins al 3 de desembre, a La Seca. I a taquilla! "Me la jugo, per mi i per la dansa". És e