Andreu Gomila

Barcelona és una ciutat que estima el teatre, i també el fet especialment per a un públic infantil. Cada setmana trobareu propostes variades i que treballen amb tècniques diferents, des de titelles a ombres xineses passant pel musical, el clown o el teatre tradicional i seguint les mesures de seguretat.  Si us pregunteu què podeu fer amb nens a Barcelona, amb les obres de teatre es traslladaran a mons màgics. Viuran aventures, coneixeran personatges esbojarrats, descobriran noves músiques i noves veus i tornaran a casa plens de noves experiències! NO T'HO PERDIS: 50 llocs on anar amb la canalla.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS: Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona    

Un mes por estrenar, lleno de cosas nuevas y experiencias por vivir. Y también lleno de ocio y cultura que os recogemos aquí mismo. Tenéis exposiciones de las que todo el mundo hablará, festivales y ciclos de cine, actividades para hacer en familia, estrenos de teatro, conciertos.... Esta es la agenda cultural imprescinidble de nuestra ciudad. NO TE LO PIERDAS: 50 lugares para ir con niños.

Un mes per estrenar, ple de coses noves i experiències per viure. I també farcidet d'oci i cultura que us recollim aquí mateix. Teniu exposicions de les quals tothom parlarà, obres de teatre i dansa, cicles i festivals de cinema, activitats per fer amb la canalla, concerts, exposicions. Aquesta és l'agenda cultural imprescindible de la nostra ciutat! NO T'HO PERDIS: Coses per fer gratis a Barcelona

Carme Portaceli no para. Viu entre Madrid, on dirigeix des de primers d'any el Teatro Español, i Barcelona, on encavalca una estrena rere l'altra. Amb el 'Jane Eyre' del Lliure encara calent, s'enfronta al seu primer Brecht. Sí, encara que sembli estrany en una directora com ella, el primer. “Sempre que l'he proposat a un teatre, no els ha vingut de gust”, dispara. Així que se l'ha produït ella mateixa, amb la seva tropa, la Factoria Escènica Internacional (FEI), que tot just ha fet deu anys, i l'estrena al Capitol. El títol és majúscul: 'Vida de Galileu', una obra escrita a l'exili, el 1940, pel més gran dramaturg alemany del segle XX.

Rincones paradisíacos de aguas color turquesa del Mediterráneo (de las islas Baleares y la costa catalana) paisajes vírgenes, enclaves desérticos, los hay hasta rocosos, algunos escondidos y mágicos, otros famosos y siempre abarrotados... Tenemos la lista definitiva de mejores playas, ideales y fantásticas para todos los gustos: desde los que prefieren las aguas tranquilas para disfrutarlas con los más pequeños, a las aguas bravas perfectas para practicar surf. En esta selección seguro que encuentras la que más encaja para tu próxima escapada o un viaje de vacaciones de verano.  NO TE LO PIERDAS: Las mejores playas secretas de España

¿Te has terminado lo que estabas leyendo y ya tienes ganas de hincarle el diente a nuevas páginas? ¿Sufres por si no te llenan tanto como el volumen que tan feliz te ha hecho durante incontables horas antes de ir a la cama? ¿Te preguntas que libros hay que leer para no aburrirse nunca más? Solo otra gran historia puede llenar el vacío que nos deja un libro que nos ha robado horas y horas de sueño después de cerrarlo por la última página. Aquí te ofrecemos soluciones en forma de novedades imprescindibles, así que no tenéis que esperar a Sant Jordi ni a ningún otro día o feria del libro para tener entre manos lo mejor que se escribe y publica en estos momentos.  Quizás también te interesará saber cuáles son las nuevas librerías de Barcelona que debes conocer y cuáles las librerías más bonitas de Barcelona.  NO TE LO PIERDAS: Estos fueron los mejores libros del pasado Sant Jordi

El juego que propone Andrea Jiménez es, de entrada, interesante: cada noche invita a un actor diferente a hacer de rey Lear (a nosotros nos tocó Josep Julien), un actor maduro que nunca haya interpretado al personaje de Shakespeare y que esté dispuesto a hacer y decir todo lo que la directora y un apuntador le comuniquen. Ella comparte la escena con él. Pero, en realidad, Jiménez está invitando a un actor a hacer de padre. Y es aquí, en este acto tan cercano a la vida, donde se encuentra la magia del espectáculo, una obra en tiempo real, suponemos diferente cada noche, en la que el aquí y ahora se da la mano con la ficción. Porque bien podría ser que todo lo que nos ha contado la directora sobre el hombre que la trajo al mundo, sus negocios, su distanciamiento, su soberbia, fuera una mentira. El espectador, a todas luces, se lo creerá ojos cerrados, aunque no vea el e-mail que él le mandó para desheredarla, aunque tenga alguna duda respecto a la veracidad total de la propuesta. Da igual. "No utiliza ninguna metáfora, solo busca un contrincante, entender su pasado" Son muchas las obras contemporáneas que han utilizado Shakespeare como coartada. En 'Minetti', Thomas Bernhard ya empleaba a un actor en sus postrimerías que se está preparando para ser el rey Lear para hablar del drama de la existencia. En 'Historia de un jabalí', Gabriel Calderón buscaba a Ricardo III para hablar del trabajo de los actores y su ego mayúsculo. En 'Birnam', Víctor Sunyol se escondía detrás del rey D

El joc que proposa Andrea Jiménez és, d'entrada, interessant: cada nit convida un actor diferent a fer de rei Lear (a nosaltres ens va tocar Josep Julien), un actor madur que no hagi interpretat mai el personatge de Shakespeare i que estigui disposat a fer i dir tot el que la directora i un apuntador li comuniquin. Ella comparteix l'escena amb ell. Però, en realitat, Jiménez està convidant un actor a fer de pare. I és aquí, en aquest acte tan a prop de la vida, on hi ha la màgia de l'espectacle, una obra en temps real, suposem diferent cada nit, en què l'ara i aquí es dona la mà amb la ficció. Perquè bé podria ser que tot el que ens ha explicat la directora sobre l'home que la va portar al món, els seus negocis, el seu distanciament, la seva supèrbia, fos una mentida. L'espectador, de totes totes, s'ho creurà ulls clucs, encara que no vegi l'e-mail que ell li va enviar per desheretar-la, encara que tingui algun dubte respecte a la veracitat total de la proposta. Tant és. "No utilitza cap metàfora, només busca un contrincant, entendre el seu passat" Són moltes les obres contemporànies que han utilitzat Shakespeare com a coartada. A 'Minetti', Thomas Bernhard ja emprava un actor a les acaballes que s'està preparant per ser el rei Lear per parlar del drama de l'existència. A 'Història d'un senglar', Gabriel Calderón buscava Ricard III per parlar de la feina dels actors i el seu ego majúscul. A 'Birnam', Víctor Sunyol s'amagava darrere del rei Duncan de 'Macbeth'... Jiménez s'atr

Annie Ernaux es, sin duda, la escritora más influyente de nuestro tiempo, con millones de seguidores, y no es de extrañar que con el premio Nobel de literatura otorgado en el 2022, no hayamos tardado mucho en ver uno de sus textos memorialísticos subir a un escenario. La encargada de hacerlo ha sido Lucia del Greco, que ha elegido una novela de 1992, 'Pura pasión', en la que cuenta la breve, extraña e intensa relación que mantuvo con un hombre más joven que ella poco antes. Se trata de un texto corto (80 páginas), directo y escueto, donde la narradora se desvive para que su amante haga acto de presencia. Es un hombre casado del este de Europa, diplomático, una década más joven, que le llama sólo cuando quiere acostarse con ella. Ella acepta las condiciones sin poner ningún impedimento y vive esperando el encuentro mientras se pregunta cuánto tiempo va a durar. Se desvive por él, muere por él. Cristina Plazas es la encargada de dar vida y cuerpo al personaje, alguien que cuenta fríamente, sin pasión, esa pasión carnal vivida. Empieza la función tumbada en una especie de mesa de disección forense con un motor de moto colgado encima. Durante la hora de montaje, mientras cuenta qué le pasó entre 1989, el año en que Michael Chang gana Roland Garros, y 1991, cuando estalla la primera guerra de Irak, irá desmontando el artefacto y se relacionará con él como si fuera un cuerpo del hombre. La idea de comparar a un hombre con un motor de combustión es atrevida, brillante La idea de la

Una noche de torrentada, tres amigos de la infancia se encuentran en el almacén de uno de ellos porque algo ha pasado. Llorenç (Ernest Villegas) ha llamado urgentemente a Hèctor (Norbert Martínez) y a Xevi (Iván Benet) y les ha pedido verse. Lo que deben hacer no puede pasar de esta noche. Así comienza 'Els ossos de l'irlandès', una comedia negra de Víctor Borràs que nos mantiene pegados a la silla durante hora y media. Y no es tanto por lo que cuenta como por el magnetismo de estos tres personajes y de estos tres grandes actores que Xavier Ricart ha puesto en solfa. No importa que la historia que ha escrito Borràs se parezca a tantas otras irlandesas, de Connor McPherson, Brian Friel o Martin McDonagh, sobre todo a 'La calavera de Connemara', con hombres que beben como cosacos y tienen algún cadáver en el armario. Porque la fluidez de todo lo que sucede en el Akadèmia, la proximidad de la acción y lo bien que se destrenza y trenza el relato hacen que, cuando termina, queramos saber muchas más cosas de sus personajes. Y esto significa que estamos ante una muy buena pieza teatral. Nos reímos, pero 'Els ossos de l'irlandès' es una auténtica tragedia ¿Qué habrá hecho Llorenç de su vida, por qué le gusta tanto visitar el club de Nuri? ¿Cómo le habrá ido la comercialización de la cerveza artesana a Xavi? ¿Cómo será el nuevo almacén de Hèctor? ¿Qué relación tuvo Xavi con la mujer de Hèctor, Sandra, mencionada durante toda la función? Sin embargo, Borràs no tiene piedad con ninguno

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'arribar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor.  Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort.  El dol i la tragèdia, muntats a capes Balañà ha aixecat un muntatge per capes, que accentua el sentit de l'humor imprescindible que Yago afegeix a la tragèdia. I des de la senzillesa més absoluta. La directora fa començar la

Una nit de torrentada, tres amics de la infantesa es troben al magatzem d'un d'ells perquè ha passat alguna cosa. En Llorenç (Ernest Villegas) ha trucat urgentment l'Hèctor (Norbert Martínez) i en Xevi (Iván Benet) i els ha demanat de veure's. El que han de fer no pot passar d'aquesta nit. Així comença 'Els ossos de l'irlandès', una comèdia negra de Víctor Borràs que ens manté clavats a la cadira durant una hora i mitja. I no és tant pel que explica com pel magnetisme d'aquests tres personatges i d'aquests tres grans actors que Xavier Ricart ha posat en solfa. Tant se val que la història que ha escrit Borràs s'assembli a tantes altres d'irlandeses, de Connor McPherson, Brian Friel o Martin McDonagh, sobretot a 'La calavera de Connemara', amb homes que beuen com a cosacs i tenen algun cadàver a l'armari. Perquè la fluïdesa de tot el que succeeix a l'Akadèmia, la proximitat de l'acció i com de bé es destrena i trena el relat fan que, quan acaba, vulguem saber moltes més coses dels seus personatges. I això vol dir que estem davant d'una molt bona peça teatral. Riem, però 'Els ossos de l'irlandès' és una autèntica tragèdia Què haurà fet en Llorenç de la seva vida, per què li agrada tant visitar el club de la Nuri? Com li haurà anat la comercialització de la cervesa artesana al Xavi? Com serà el nou magatzem de l'Hèctor? Quina relació va tenir en Xavi amb la dona de l'Hèctor, la Sandra esmentada durant tota la funció? Borràs, però, no té pietat amb cap d'ells, ni amb el cregut d'e

Annie Ernaux és, sens dubte, l'escriptora més influent del nostre temps, amb milions de seguidors, i no és estrany que amb el premi Nobel de literatura atorgat el 2022, no hàgim trigat gaire a veure un dels seus textos memorialístics pujar a un escenari. L'encarregada de fer-ho ha estat Lucia del Greco, que ha triat una novel·la de 1992, 'Pura passió', en la qual explica la breu, estranya i intensa relació que va mantenir amb un home més jove que ella poc abans. Es tracta d'un text curt (80 pàgines), directe i concís, on la narradora es desviu perquè el seu amant faci acte de presència. És un home casat de l'est d'Europa, diplomàtic, una dècada més jove, que li truca només quan vol allitar-se amb ella. Ella accepta les condicions sense posar cap impediment i viu esperant la trobada mentre es pregunta quant de temps durarà. Es desviu per ell, mor per ell. Cristina Plazas és l'encarregada de donar vida i cos al personatge, algú que explica fredament, sense passió, aquella passió carnal viscuda. Comença la funció estirada en una mena de taula de dissecció forense amb un motor de moto penjat a sobre. Durant l'hora de muntatge, mentre explica què li va passar entre 1989, l'any que Michael Chang guanya Roland Garros, i el 1991, quan esclata la primera guerra de l'Iraq, anirà desmuntant l'artefacte i s'hi relacionarà, com si fos un cos d'home. La idea de comparar un home amb un motor de combustió és atrevida, brillant  La idea de la directora, Lucia del Greco, és atrevida, brillant,

Les Impuxibles (Clara Peya y Ariadna Peya) no hacen teatro para lamerse las heridas, ni para perderse en cuestiones estéticas. Hace dos años, en el TNC, se enfrentaron al suicidio en 'Harakiri', un espectáculo que no acababa de lograr por muchos motivos. Ahora, en el  Lliure, acometen el reto de hablar sobre las adicciones, con un formato similar, a través de testigos y movimiento, con Clara Peya al piano, pero con resultados radicalmente diferentes. No sé si es la luz, la acción de los intérpretes, la puesta en escena... 'Caramel' es una experiencia visual y sonora de primer orden. De entrada, Clara Peya, antes de encaramarse a su piano de cola, nos pregunta cuáles son nuestras drogas, qué nos tiene enganchados, cuáles son las sustancias prohibidas de la época en la que hemos caído. El público queda mudo, a la espera. Y en lo que podría ser un bar, van entrando los diferentes intérpretes: dos actores (Joan Solé y Sandra Pujol) y cuatro bailarines (Mabel Olea, Yasser D'Oquendo, Helena Gispert y Pol Guimerà). Todos piden otra. Tienen historias que contar. "Lo que vemos y sentimos llega a erizarnos la piel" Y lo harán a través de la palabra y una coreografía diseñada por Ariadna Peya que es como una ola, que se nos irá llevando mientras se despliega. Pide calidad técnica y fisicidad, que Solé y Pujol siguen con un brillante dominio del cuerpo. La música de Clara Peya también expresará cosas, con el grueso habitual y la finura de unas melodías que no solo acompañan la escena, si

Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) no fan teatre per llepar-se les ferides, ni per perdre's en qüestions estètiques. Fa dos anys, al TNC, es van enfrontar al suïcidi a 'Harakiri', un espectacle que no acabava de reeixir per molts motius. Ara, al Lliure, entomen el repte de parlar sobre les addiccions, amb un format semblant, a través de testimonis i moviment, amb Clara Peya al piano, però amb resultats radicalment diferents. No sé si és la llum, l'acció dels intèrprets, la posada en escena... 'Caramel' és una experiència visual i sonora de primer ordre. D'entrada, Clara Peya, abans d'encimbellar-se al seu piano de cua, ens pregunta quines són les nostres drogues, què ens té enganxats, quines són les substàncies prohibides de l'època on hem caigut. El públic resta mut, a l'expectativa. I en el que podria ser un bar, van entrant els diferents intèrprets: dos actors (Joan Solé i Sandra Pujol) i quatre ballarins (Mabel Olea, Yasser D’Oquendo, Helena Gispert i Pol Guimerà). Tots en demanen una altra. Tenen històries a explicar. "El que veiem i sentim arriba a eriçar-nos la pell" I ho faran a través de la paraula i una coreografia dissenyada per Ariadna Peya que és com una onada, que se'ns anirà emportant així que es desplega. Demana qualitat tècnica i fisicitat, que Solé i Pujol segueixen amb un brillant domini del cos. La música de Clara Peya també expressarà coses, amb el gruix habitual i la finor d'unes melodies que no només acompanyen l'escena, sinó que parlen per elle

Dicen que la gente normal, cuando sube a un tren, prefiere ir en el sentido de la marcha, mientras que el buen historiador se sienta a contramarcha, lo que sería aplicable a cualquier arte. Lo fácil es ser complaciente, cargar las tintas contra los más jóvenes o los más viejos, los de aquí o los de allá, mirar hacia adelante y contentarse con el paisaje. Lo complicado y arriesgado es observar tu entorno cercano y ser capaz de emitir un veredicto desgarrador, irreverente, mordaz, sin verter toneladas de basura en contra de nadie, salvo contra ti mismo. Y eso, entre otras muchas cosas, es el nuevo espectáculo de Berta Prieto, una artista nacida a finales del siglo XX que ha decidido que si tiene una pistola en sus manos, debe dispararla. El argumento es fácil: el ascenso y caída de una escritora que fue un mito, que a su vez es utilizada por otros artistas como fuente de inspiración. La tendremos a ella de pequeña, de joven y cuando se despide después de haber decidido que es mucho mejor ser tonta que utilizar el cerebro. Y también disfrutaremos de la directora de cine que, más tarde, rueda la vida de su heroína. Tiene escenas memorables, diálogos delirantes y una resolución de traca Sí, 'Del fandom al troleig' es un espectáculo generacional, y es un muy buen montaje teatral. Prieto tiene a su servicio a cuatro actrices de su quinta (Belén Barenys, Roser Dresaire, Irene Moray y Laura Roig), más una quinta de una generación posterior (Judit Martín) que ofrece experiencia y un co

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix. I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar. L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna. Té escenes memorables, diàlegs delirants i una resolució de traca Sí, 'Del fandom al troleig' és un espectacle generacional, i és un molt bon muntatge teatral. Prieto té al seu servei quatre actrius de la seva quinta (Belén Barenys, Roser Dresaire, Irene Moray i Laura Roig), més una cinquena d'una generació posterior (Judit Martín) que ofereix experiència i un contrapunt boig a la proposta. Totes elle

Con 'Allà lluny hi ha una caseta', Jordi Casanovas cierra un círculo, ya que el terror era el único género que le quedaba por tocar como dramaturgo. Él es, seguramente, el mejor autor político del país, es un buen comediógrafo y ha retratado como nadie el alma social de los catalanes. 'Allà lluny hi ha una caseta' es un nuevo camino, que no sabemos hacia dónde nos conducirá, pero es una puerta abierta hacia el riesgo dramático, porque si hay algo complicado en un teatro es hacer que el espectador pase miedo, o al menos que tenga un susto. Porque para 'slashers' ya tenemos las tragedias de Shakespeare. La vía de lo paranormal es, seguramente, la única que explorar sobre un escenario, sobre todo cuando no quieres hacer un Hotel Krueger e ir un poco más allá. Casanovas opta por esto situando a una chica a punto de parir en medio del bosque (Cristina Arenas) con dos matronas (Mercè Pons y Meritxell Yanes) de tendencia naturista. La chica, Laia, ha huido de casa después de sufrir la agresión de la pareja y se ha refugiado en lo que fue la masía de su abuela. Ha acudido a Marga y Joana porque quiere un parto lo más natural posible. "'Allà lluny hi ha una caseta' es un buen montaje, con tres actrices excelentes" La tensión del nacimiento cercano ya ofrece a Casanovas una buena atmósfera, que adereza con la historia de la muerte súbita de los padres de Laia dos años atrás y la vida de la abuela, a quien, según se ve, Marga conoce de la zona y con quien tuvo alguna experiencia extraña

Annie Ernaux, Lucía Calamaro, Carmen Marfá, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa María Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolores Miguel, María Velasco, Elena Ferrante... No son sólo nombres. Son una marea. Años atrás, tenías que rascar mucho para encontrar teatro con sello femenino. La mayoría de directores y autores eran varones. Y a las actrices, que siempre han tenido muchas cosas que decir en el 'negocio', pronto se les acababan los grandes personajes, con lo que se tiraba por cambiar de género al rey Lear (Núria Espert), o al bueno de Vladimir (Anna Lizaran).   Teatre LliureEl rei Lear Se tenía que recurrir al teatro contemporáneo a toda costa ya los personajes femeninos de Chéjov e Ibsen, a 'Las tres hermanas', a 'Casa de muñecas'. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Es suficiente? Seguramente, todavía no del todo. Pero al menos ya no vale eso de que las historias protagonizadas por hombres hablan de temas universales y las encabezadas por mujeres... de temas de mujeres. ¿Una prueba? 'Un matrimoni de Boston', un clásico contemporáneo de David Mamet que podemos ver en La Villarroel interpretado por un trío estelar: Emma Vilarasau, Marta Marco y Emma Arquillué. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Basta? Seguramente, todavía no del todo Sí, vale, Mamet es un maromo, como también lo era León Tolstói, de quien Carme Portaceli dirigirá su 'Anna Karénina' en el TNC (finales de noviembre), y Lorca, quien es

Annie Ernaux, Lucia Calamaro, Carmen Marfà, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa Maria Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolors Miquel, María Velasco, Elena Ferrante... No són només noms. Són una marea. Anys enrere, havies de rascar molt per trobar teatre amb segell femení. La majoria de directors i autors eren homes. I a les actrius, que sempre han tingut moltes coses a dir en el 'negoci', aviat se'ls acabaven els grans personatges, amb la qual cosa es tirava per canviar de gènere el rei Lear (Núria Espert), o el bo d'en Vladímir (Anna Lizaran). Teatre LliureEl rei Lear S'havia de recórrer al teatre contemporani de totes totes i als personatges femenins de Txékhov i Ibsen, a 'Les tres germanes', a 'Casa de nines'. Per sort, les coses han canviat. Prou? Segurament, encara no del tot. Però almenys ja no val això que les històries protagonitzades per homes parlen de temes universals i les encapçalades per dones... de temes de dones. Una prova? 'Un matrimoni de Boston', un clàssic contemporani de David Mamet que podem veure a La Villarroel interpretat per un trio estel·lar: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Per sort, les coses han canviat. Prou? Segurament, encara no del tot Sí, d'acord, Mamet és un paio, com també ho era Lev Tolstoi, de qui Carme Portaceli dirigirà la seva 'Anna Karénina' al TNC (finals de novembre), i Lorca, que va escriure 'Bodas de sangre', que acaba de passar per l'Akadèmia. T

'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' es la segunda obra que Berta Prieto escribe y dirige en la Sala Beckett después de debutar con 'Derecho en la pataleta'. Cuenta con Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray y Laura Roig para contar la historia de Paula Miró, un escritora joven que vive de su historia personal. Prieto tiene 26 años y ya ha dirigido varias obras de teatro y ha creado, para Filmin, la serie 'Autodefensa'. ¿De quién es la síntesis Paula Miró?A priori, podrías decir que de mí. Pero no tanto. Al principio empecé a escribir este personaje pensando que sería un súper álter ego mío. Pero a medida que iba creando este proyecto me he dado cuenta de que no, que es una caricatura muy fuerte de muchas chicas de mi generación que se dedican al mundo de la cultura o tienen alguna inquietud cultural y se sienten sobrepasadas. ¿No estamos pasando un poco con el narcisismo?Sí. Vivimos en un momento muy ególatra y muy narcisista. Y muchas veces hacemos ver que no. Yo prefiero ir de cara. No soporto la falsa modestia. Pero también es verdad que, desde los medios, se potencia mucho lo de la voz propia, de la identidad, del personaje que eres o no eres, lo que quieres decir o no quieres decir. No sé si es tanto algo generacional o un pasaporte que debes tener para dedicarte a algo del mundo cultural. Vivimos en un momento muy ególatra y muy narcisista. Paula Miró se inyecta bótox en el cerebro para ser tonta. ¿La inteligencia juega en contra de las

'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' és la segona obra que Berta Prieto escriu i dirigeix a la Sala Beckett després de debutar-hi amb 'Derecho a la pataleta'. Compta amb Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray i Laura Roig per explicar la història de la Paula Miró, un escriptora jove que viu de la seva història personal. Prieto té 26 anys i ja ha dirigit unes quantes obres de teatre i ha creat, per a Filmin, la sèrie 'Autodefensa'. De qui és la síntesi la Paula Miró?A priori, podries dir que de mi. Però no tant. Al principi, vaig començar a escriure aquest personatge pensant que seria un súper àlter ego meu. Però a mesura que anava fent aquest projecte me n'he adonat que no, que és una caricatura molt forta de moltes noies de la meva generació que es dediquen al món de la cultura o tenen alguna inquietud cultural i se senten sobrepassades. No ens estem passant una mica amb el narcisisme?Sí. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista. I moltes vegades fem veure que no. Jo prefereixo anar de cara. No suporto la falsa modèstia. Però també és veritat que, des dels mitjans, es potencia molt això de la veu pròpia, de la identitat, del personatge que ets o no ets, el que vols dir o no vols dir. No sé si és tant una cosa generacional o un passaport que has de tenir per dedicar-te a alguna cosa del món cultural. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista La Paula Miró s'injecta bótox al cervell per ser beneita. La intel·ligència juga en

Hace diecinueve años, Marta Marco era la joven en 'Un matrimoni de Boston'. Le acompañaban Anna Lizaran y Emma Vilarasau. Aquella obra sobre la relación de una pareja de mujeres a finales del siglo XIX, escrita por David Mamet y dirigida al Espai Lliure por Josep Maria Mestres, se convertiría en una de las más emblemáticas de aquella época. Ahora, en La Villarroel, Marco vuelve, con Vilarasau y Emma Arquillué. Y si en aquel momento fue la pequeña, actualmente es la mediana. Demuestra además que es una de las actrices del momento y que le van muy bien los montajes femeninos. Será la primera vez que, pese a cambiar de personaje, tienes la oportunidad de repetir una obra. ¿Qué estás sintiendo?Es muy emocionante. Porque me viene mucho Anna [Lizaran] y es muy divertido porque recuerdas muchas cosas de ella que eran muy divertidas. Haciendo esta función reímos mucho. Creo que es la función que más veces el público ha reído con nosotras porque nos estábamos meando de risa, de verdad. Corría el bulo que debía ir a verse por la risa... Tenía veinticinco años y fue muy emocionante trabajar con ellas dos, con Anna y Emma. Ahora, de repente, es rendir homenaje a las maestras. Considero a Anna mi maestra y Emma, ​​también. La admiración es profunda y el reto es estar a la altura. ¿Aprendiste muchas cosas?Fue un aprendizaje total. Recuerdo los ensayos, recuerdo alucinar con ellas dos, cómo se manejaban, cómo cambiaban, cómo deshacían lo que habían hecho y lo echaban hacia otro lado. Sí, fu

Fa dinou anys, Marta Marco era la jove a 'Un matrimoni de Boston'. L'acompanyaven Anna Lizaran i Emma Vilarasau. Aquella obra sobre la relació d'una parella de dones a finals del segle XIX, escrita per David Mamet i dirigida a l'Espai Lliure per Josep Maria Mestres, es convertiria en una de les més emblemàtiques d'aquella època. Ara, a La Villarroel, Marco hi torna, amb Vilarasau i Emma Arquillué de refresc. I si aleshores era la petita, actualment és la mitjana. Demostra, a més, que és una de les actrius del moment i que li van molt bé els muntatges femenins. Deu ser la primera vegada que, tot i canviar de personatge, tens l'oportunitat de repetir una obra. Què estàs sentint? És molt emocionant. Perquè em ve molt l'Anna [Lizaran] i això és molt divertit perquè recordes moltes coses d'ella que eren molt divertides. Fent aquesta funció vam riure molt. Crec que és la funció que més vegades el públic ha rigut amb nosaltres perquè ens estàvem pixant de riure de veritat. Corria el bulo que s'havia d'anar a veure perquè ens pixàvem de riure... Tenia vint-i-pocs anys i va ser molt emocionant treballar amb elles dues, amb l'Anna i l'Emma. Ara, de sobte, és retre homenatge als mestres. Considero l'Anna la meva mestra i l'Emma, també. L'admiració és profunda i el repte és estar a l'altura. Vas aprendre moltes coses? Va ser un aprenentatge total. Recordo els assajos, recordo al·lucinar amb elles dues, com es manejaven, com canviaven, com desfeien el que havien fet i ho tiraven cap a una

Aquest final de 2024 és per a Enric Cambray. L'actor, al TNC, es posa en la pell del mític príncep de Dinamarca al 'Hamlet 0.2' que Sergi Belbel ha escrit per a ell a partir del clàssic de Shakespeare. Segona part d'una sèrie que va néixer el març de 2022 gairebé de manera clandestina a la sala Dau al Sec i que tindrà continuïtat en els propers anys. El desafiament és interpretar els cinc actes de la tragèdia en cinc obres diferents. Per ara, en tenim dues. Però la cosa no s'acaba aquí, ja que Cambray torna a portar 'Les dones sàvies' al Maldà a l'octubre i s'estrenarà com a director amb el musical 'El dia de la marmota', al Coliseum, pels volts de Nadal. Fa deu anys vas estar al grup de joves actors que va fer 'El joc de l'amor i de l'atzar' amb Josep Maria Flotats al TNC i ara hi estàs fent una mena de 'Hamlet'. Què ha passat? Va ser molt fort, allò, perquè en Josep Maria va voler tornar al teatre que havia fundat per posar en valor tota una generació d'intèrprets, com va fer en el seu moment amb 'El despertar de la primavera'. Això et dona un impuls. Potser el fet d'estar en aquell espectacle fa que li donés més valor a la institució, al que representa el Teatre Nacional. I el fet de tornar, al cap de deu anys, com a intèrpret, com a monologuista, en un espai no convencional del mateix teatre, és un honor, un privilegi i una responsabilitat. A més, hi torno de la mà d'un altre director d'aquest teatre: el Sergi Belbel. Són gent que s'estima molt aquesta casa. És un regal,

Este final de 2024 es para Enric Cambray. El actor, en el TNC, se pone en la piel del mítico príncipe de Dinamarca en el 'Hamlet 0.2' que Sergi Belbel ha escrito para él a partir del clásico de Shakespeare. Segunda parte de una serie que nació en marzo de 2022 casi de forma clandestina en la sala Dau al Sec y que tendrá continuidad en los próximos años. El desafío es interpretar los cinco actos de la tragedia en cinco obras distintas. Por ahora, tenemos dos. Pero la cosa no acaba aquí, ya que Cambray vuelve a llevar 'Les dones sàvies' al Maldà en octubre y se estrenará como director con el musical 'El dia de la marmota', en el Coliseum, alrededor de Navidad. Hace diez años estuviste en el grupo de jóvenes actores que hizo 'El joc de l'amor i de l'atzar' con Josep Maria Flotats en el TNC y ahora estás haciendo una especie de 'Hamlet'. ¿Qué ha pasado? Fue muy fuerte, porque Josep Maria quiso volver al teatro que había fundado para poner en valor a toda una generación de intérpretes, como hizo en su día con 'El despertar de la primavera'. Esto te da un impulso. Quizá el hecho de estar en ese espectáculo hace que le diera más valor a la institución, a lo que representa el Teatre Nacional. Y el hecho de volver, diez años después, como intérprete, como monologuista, en un espacio no convencional del propio teatro, es un honor, un privilegio y una responsabilidad. Además, vuelvo de la mano de otro director de este teatro: Sergi Belbel. Son gente que quiere mucho esta casa. ¿Es un re

Con 130.000 entradas vendidas antes del estreno, el 19 de septiembre en el Teatre Victòria, la cuarta producción de 'Mar i cel' de Dagoll Dagom ya es el espectáculo de la temporada. Es la despedida de la compañía y lo hace recuperando su éxito más estallando, con un reparto muy joven encabezado por Alèxia Pascual y Jordi Garreta, que se ponen en la piel de los personajes principales de la historia inventada por Àngel Guimerà, Blanca y Saïd, una chica cristiana y un corsario morisco destinados a enamorarse. Ambos son hijos de 'Mar i cel' y ahora asumen el reto de ser los últimos protagonistas del musical. ¿Sentís cierta responsabilidad por ser los últimos Blanca y Saïd? Jordi Garreta: Sí, totalmente. Después de tantos años y de las veces que se ha hecho, hay un punto en el que dices: ahora nos toca a nosotros. Hay nervios, nervios buenos. Alèxia Pascual: Hay mucha responsabilidad, pero creo que es lo más bonito de la obra: sentir ese peso y esa importancia. ¿Qué es para vosotros 'Mar i cel'? No sé si visteis alguna producción anterior... A.P.: La de 2014, sí, pero si no la hubiéramos visto, conoceríamos igualmente las canciones, porque creo que están ya dentro de la cultura colectiva de Catalunya. Porque las has oído en la escuela, porque no sabes por qué, pero te las sabes. J.G.: Es increíble. Hace mucha ilusión. Yo la vi en el 2014 y ojalá pudiera tener una máquina del tiempo y volver. Ver la producción de 2004, la del 88, la del 89 en Madrid... "El amor prevalece por encima

Amb 130.000 entrades venudes abans de l'estrena, el 19 de setembre al Teatre Victòria, la quarta producció de 'Mar i cel' de Dagoll Dagom ja és l'espectacle de la temporada. És el comiat de la companyia i ho fan recuperant el seu èxit més esclatant, amb un repartiment molt jove encapçalat per Alèxia Pascual i Jordi Garreta, que es posen en la pell dels personatges principals de la història inventada per Àngel Guimerà, Blanca i Saïd, una noia cristiana i un corsari morisc destinats a enamorar-se. Tots dos són fills de 'Mar i cel' i ara assumeixen el repte de ser els últims protagonistes del musical. Sentiu a sobre una certa responsabilitat de ser els últims Blanca i Saïd? Jordi Garreta: Sí, totalment. Després de tants anys i tantes vegades que s'ha fet, hi ha un punt en què dius: ara ens toca a nosaltres. Hi ha nervis, nervis bons. Alèxia Pascual: Hi ha molta responsabilitat, però crec que és el més maco de l'obra: sentir aquest pes i aquesta importància. Què és per a vosaltres 'Mar i cel'? No sé si vau veure alguna producció anterior... A.P.: La de 2014, sí, però si no l'haguéssim vist, coneixeríem igualment les cançons, perquè crec que estan ja dins la cultura col·lectiva de Catalunya. Perquè les has sentit a l'escola, perquè no saps per què, però te les saps. J.G.: És increïble. Fa molta il·lusió. Jo la vaig veure el 2014 i tant de bo pogués tenir una màquina del temps i tornar-hi. Veure la producció de 2004, la del 88, la del 89 a Madrid... "L'amor preval per sobre de tot,

Con 28 años, y casi de la noche a la mañana, Miriam Moukhles se ha convertido en un nombre a tener en cuenta dentro del mundo del teatro catalán. Esta primavera presentó en el Maldà 'Nodi: de perros y malditos', una obra creada con su compañía, Moukhles&Sentís, que se convirtió en todo un fenómeno. Ahora está en la Biblioteca de Catalunya interpretando a la Wahida de 'Tots ocells', una pieza de Wajdi Mouawad dirigida por Oriol Broggi que nos pone dentro del conflicto de Oriente Próximo. A su lado tiene pesos pesados ​​de la escena, como Clara Segura y Joan Carreras. Pero son ella y Guillem Balart los protagonistas de la función. ¿Quién es Wahida?Wahida es una chica muy joven que vive en Nueva York. Se sabe muy poco de su vida: sabemos que no tiene padres, que es de origen árabe. Pero no sabemos qué religión practica o si es creyente. Y está en la biblioteca haciendo la tesis sobre un hombre, que es Hassan Muhammad al-Wazzan, León el Africano, un diplomático marroquí que cambió de religión. Era musulmán y se pasó al cristianismo, algo impuesto por el papa León X. Ella realiza esta búsqueda de querer saber el porqué de ese cambio, quién es ella, de por qué una persona hace ese cambio de religión de un día para el otro y se mimetiza donde quiera que vaya. Creo que es antropóloga. ¿Te sientes representada?No sé. Creo que, en ese sentido, no. Mi padre era árabe, de Casablanca, pero yo me he criado aquí. Soy de Terrassa, del Cementerio Viejo, y me siento muy de aquí. Sí que es verd

Amb 28 anys, i gairebé de la nit al dia, Miriam Moukhles s'ha convertit en un nom a tenir a compte dins el món del teatre català. Aquesta primavera va presentar al Maldà 'Nodi: de gossos i malditos', una obra creada amb la seva companyia, Moukhles&Sentís, que es va convertir en tot un fenomen. Ara és a la Biblioteca de Catalunya interpretant la Wahida de 'Tots ocells', una peça de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi que ens posa dins del conflicte del Pròxim Orient. Al seu costat té pesos pesants de l'escena, com Clara Segura i Joan Carreras. Però són ella i en Guillem Balart els protagonistes de la funció. Qui és la Wahida?La Wahida és una noia molt jove que viu a Nova York. Se sap molt poc de la seva vida: sabem que no té pares, que és d'origen àrab. Però no sabem quina religió practica o si és creient. I és a la biblioteca fent la tesi sobre un home, que és el Hassan Muhàmmad al-Wazzan, Lleo l'Africà. Un diplomàtic marroquí que va canviar de religió. Era musulmà i es va passar al cristianisme, una mica imposat pel papa Lleó X. Ella fa aquesta recerca, de voler saber el perquè d'aquest canvi, qui és ella, de per què una persona fa aquest canvi de religió d'un dia per l'altre i es mimetitza allà on vagi. Crec que és antropòloga. T'hi sents representada?No ho sé. Crec que, en aquest sentit, no. El meu pare era àrab, de Casablanca, però jo m'he criat aquí. Soc de Terrassa, del Cementiri Vell, i em sento molt d'aquí. Sí que és veritat que el fet de no tenir aquesta figura p