Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

Le damos la bienvenida al mes de marzo. Con él llega la primavera y un montón de actividades maravillosas para exprimir al máximo la ciudad. Entre muchas otras cosas, tenemos planes al aire libre, nuevas e importantes exposiciones, estrenos de teatro, conciertos y películas para disfrutar en pantalla grande. Sean cuales sean vuestros gustos, seguro que encontraréis el plan ideal.      No te lo pierdas: Las mejores cosas para hacer este fin de semana Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Donem la benvinguda al mes de març, que ens porta la primavera i un munt d'activitats meravelloses per esprémer la ciutat al màxim. Entre moltes altres coses, tenim plans a l'aire lliure, noves i importants exposicions, estrenes de teatre, concerts i pel·lícules per gaudir en pantalla gran. Siguin quins siguin els vostres gustos, segur que trobareu un pla perfecte.   NO T'HO PERDIS:  El cap de setmana ideal a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Sois de los que os quedáis en la ciudad en Semana Santa? ¡Estáis de suerte! Preparaos porque aquí encontraréis un montón de actividades para hacer en Barcelona para todos los públicos entre el viernes 18 de abril y el lunes 21 de abril. Si es preguntáis qué hacer en Barcelona por Semana Santa, no hace falta que sigáis buscando. Aquí encontraréis de todo: talleres, conciertos, obras de teatro, exposiciones y planes en familia. ¡Preparad la agenda! No te lo pierdas: Las mejores monas de Pascua Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Us quedeu a Barcelona i rodalia per Setmana Santa? Doncs prepareu-vos perquè aquí trobareu un bon grapat d'activitats per fer a Barcelona per a tots els públics entre el divendres 18 d'abril i el dilluns 21 d'abril. Si us pregunteu quins plans es poden fer a Barcelona per Setmana Santa, no cal que busqueu més, aquí trobareu de tot; concerts, obres de teatre, exposicions, plans en família... Prepareu l'agenda! NO T'HO PERDIS:  Les millors mones de Pasqua de BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño   Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.  

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Si hi ha una cosa té el teatre català que es fa avui als escenaris del país és la varietat, la barreja de propostes convencionals, comèdies i musicals, amb altres de més agosarades que busquen despertar racons en l'espectador que no sabia ni que tenia. Són peces de dansa, de circ, de teatre posdramàtic, peces que barregen teatre i música, cabaret. Durant la diada de Cap Butaca Buida, tenim un bon grapat d'obres a la cartellera de tot el país que permetran que els valents trobin un refugi.  Deixeu-vos seduir per les propostes més sorprenents i singulars. Compreu les entrades aquí.

En una prisión de mujeres de París, en 1936, entra un elemento revolucionario. La acusan de agredir a un policía. Sus compañeras la miran con sospecha. Por la noche, mientras bailan, ella escucha discursos políticos. Uno de los guardias, Jacques (Borja Espinosa), la quiere para él, pero ella, Marie (Carlota Olcina), le deja claro que no la poseerá ni en sueños. Rosa Maria Arquimbau estrenó Maria, la roja en el actual Poliorama en plena Guerra Civil, en 1938. Una obra muy política, adelantada a su época, como lo fue la autora. Y después de años de lecturas, ediciones, y tanteos, el TNC ha decidido llevar a escena una de las llamadas "pioneras", con dirección de Ester Villamor. La propuesta es totalmente contemporánea, con un grupo de actrices de primer nivel (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitaneadas por una Olcina que sabe muy bien lo que hace. La propuesta es totalmente contemporánea, con un grupo de actrices de primer nivel Aun así, el resultado es más bien agridulce. Por una simple cuestión de anacronismos. Tenemos claro que estamos en 1936: se nos muestra un momento íntimo entre dos compañeras de celda, Marie y Yvonne (Martina Roura), y en uno de los rincones de la grabación vemos la fecha. Momentos antes, sin embargo, en un momento de esparcimiento, ven la televisión. Marie está atenta a lo que podría ser un discurso de Angela Davis. Sus compañeras bailan ritmos urbanos. ¿Podría haber pasado esto en 1936? Entonce

En una presó de dones de París, el 1936, hi entra un element revolucionari. L'acusen d'agredir un policia. Les seves companyes se la miren amb suspicàcia. A la nit, mentre ballen, ella escolta discursos polítics. Un dels guàrdies, en Jacques (Borja Espinosa), la vol per a ell, però ella, Marie (Carlota Olcina), li deixa clar que no la posseirà ni en somnis. Rosa Maria Arquimbau va estrenar Maria, la roja a l'actual Poliorama en plena Guerra Civil, el 1938. Una obra molt política, avançada a la seva època, com ho va ser l'autora. I després d'anys de lectures, d'edicions, de temptejos, el TNC s'ha decidit a portar a escena una de les anomenades “pioneres”, amb direcció d'Ester Villamor. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitanejades per una Olcina que sap molt bé què fa. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera Així i tot, el resultat és més aviat agredolç. Per una simple qüestió d'anacronismes. Tenim clar que som al 1936: se'ns mostra un moment íntim entre dues companyies de cel·la, Marie i Yvonne (Martina Roura), i en un dels cantons de l'enregistrament hi veiem la data. Moments abans, però, en un moment d'esbarjo, miren la tele. Marie està atenta al que podria ser un discurs d'Angela Davies. Les seves companyes ballen ritmes urbans. Pot haver passar això el 1936? Aleshores, ni la tele ni la música urbana havia arriba

La puesta en escena es magnífica. Cuando entramos al Maldà, no nos encontramos con sillas alineadas en filas y una propuesta a la italiana, sino que hay dos mesas largas y, en el lugar del escenario, vemos un bingo y un teclado sobre una tarima. Nos recibe el personal del local, llamado La Gola del Llop. De inmediato, nos ponen un vídeo que canta las maravillas del lugar donde estamos, que ya intuimos decadente y pasado de moda. Y pronto comprobaremos que hay cosas que no funcionan como deberían: el músico llega tarde, la cara de los empleados es de preocupación, las luces no consiguen estabilizarse... Breu visita a la Gola del Llop es un espectáculo inmersivo en el que la participación de los espectadores es decisiva. Todos jugaremos, tendremos que marcar números en un cartón y, los que tengan suerte, cantarán línea o bingo. Pero más allá de eso, el público tendrá que entrar en el espectáculo en el sentido de que deberá creérselo, asumir que se encuentra en una realidad paralela. No hay sustos, pero sí que se cuenta una historia, la de Lourdes, clienta nonagenaria habitual que murió hace unos días, y que deberá ser lo suficientemente convincente para que la cosa funcione. Por una vez, podemos decir que hemos visto un espectáculo no convencional Y aquí es donde radica el principal problema del espectáculo del Colectivo Desasosiego, que abren muchos frentes y luego atan pocos cabos. Tenemos el juego en sí mismo, las desavenencias cómicas entre los trabajadores del bingo y el r

La posada en escena és magnífica. Quan entrem al Maldà, no ens hi trobem cadires arrenglerades en files i una proposta a la italiana, sinó que hi ha dues taules llargues i, al lloc de l'escenari, hi veiem un bingo i un teclat en una tarima. Ens rep el personal del local, anomenat La Gola del Llop. De seguida, ens posen un vídeo que canta les meravelles del lloc on són, que ja intuïm decadent i passat de moda. I aviat comprovarem que hi ha coses que no funcionen com toca: el músic arriba tard, la cara dels empleats és de preocupació, els llums no aconsegueixen estabilitzar-se... Breu visita a la Gola del Llop és un espectacle immersiu en què la participació dels espectadors és decisiva. Tots jugarem, haurem de ratllar números d'un cartonet i, els que tinguin sort, cantaran línia o bingo. Però, més enllà d'això, el públic haurà d'entrar dins l'espectacle en el sentit que se l'haurà de creure, assumir que es troba en una realitat paral·lela. No hi ha ensurts, però sí que s'explica una història, la de la Lourdes, clienta nonagenària habitual morta fa uns dies, que haurà de ser prou convincent perquè la cosa rutlli. Per una vegada, podem dir que hem vist un espectacle no convencional I aquí és on rau el principal problema de l'espectacle del Col·lectiu Desasosiego, que obren molts fronts i després lliguen pocs caps. Tenim el joc en ell mateix, les desavinences còmiques entre els treballadors del bingo i el relat al voltant de la Lourdes. És entre nosaltres? Ens ho creiem? O és que

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua. Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes. El nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa L'obra ens explica el cas d'un monitor de natació, en Jordi (Marc Tarrida), que, per calmar un nen que té por a l'aigua, l'abraça i li fa petó. Alguns pares ho veuen i fan saltar les alarmes. Fa pocs dies s'ha descobert un cas d'abús a un esplai proper i tothom està alerta. La grandesa del text rau en què Miró instal·la el dubte raonable a travé

En 2012, cuando El principi d'Arquimedes se estrenó en la Sala Beckett, la obra de Josep Maria Miró recibió los elogios de la crítica, pero, aunque se instaló a los pocos meses en La Villarroel, podemos decir que pasó sin pena ni gloria. En cambio, en Buenos Aires llegó a estar tres temporadas seguidas en la cartelera. En Brasil, incluso, se hizo una película sobre ella. Y fue el despegue de un dramaturgo catalán que, gracias a esta obra, traducida a dieciséis idiomas, se posicionó como uno de los grandes autores europeos de nuestro tiempo. Más de una década después, el Espai Texas ha recuperado, por fin, una pieza que ha envejecido muy bien, hasta el punto de demostrar que es un clásico del teatro contemporáneo en nuestra lengua. Hace trece años, fue el mismo Miró quien dirigió El principi d'Arquimedes en la Beckett. En el Texas, la batuta está en manos del joven Leonardo V. Granados, capaz de dotar de un tinte expresionista a un texto que juega constantemente con el punto de vista. El escenario a dos bandas juega a su favor y sabe llevar a los intérpretes hacia posiciones más firmes. El nuevo final hace que el espectador se marche del teatro con un nudo en el estómago La obra nos cuenta el caso de un monitor de natación, Jordi (Marc Tarrida), que, para calmar a un niño que tiene miedo al agua, lo abraza y le da un beso. Algunos padres lo ven y hacen saltar las alarmas. Hace pocos días se descubrió un caso de abuso en un campamento cercano y todos están alerta. La grandeza d

Seis horas de teatro, sí. Seis horas de hombres hablando sobre derechos, libertades, homosexualidad y compasión, exactamente. Ese es el reto de L'herència: querer entrar en este mundo levantado por Matthew López y no tener intención de marcharse. Seis horas en las que nos adentraremos en las vidas de Eric Glass, Toby Darling, Walter Poole, Adam MacDowell y Henry Wilcox, viajaremos a los años 80, a Nueva York, en plena brutal epidemia del sida, y volveremos a nuestro tiempo, al final del segundo mandato de Barack Obama y al primero de Donald Trump, en un viaje de ida y vuelta que nos hará soltar alguna lágrima. Porque quizás no sepamos nada de todo aquello, o quizás lo hayamos olvidado. Ese es el reto de L'herència: querer entrar en este mundo levantado por Matthew López y no tener intención de marcharse López propone un camino a dos velocidades: uno para quienes conozcan Howards End, la novela que escribió el inglés E. M. Forster a principios del siglo XX; otro, para quienes no lo hayan hecho. Los que al menos hayan visto la película de James Ivory harán rápidamente las analogías pertinentes, reconocerán escenas, personajes, incluso sabrán qué viene después: verán a Margaret Schlegel en Eric Glass, sentirán a Ruth Wilcox en Walter Poole, sonreirán al oír que el cerezo tiene unos dientes de cerdo incrustados, disfrutarán con los paraguas perdidos... Y gozarán con las desviaciones, los juegos y los hallazgos. Los que no, tendrán ante sí un mundo nuevo, quizás lo suficientemente

Pocas obras de los últimos dos siglos han tenido la penetración, el encanto y la solidez de la publicada por Herman Melville en 1853. Ha generado ríos de tinta, la historia del escribiente que, a los pocos días de ser contratado en un bufete de abogados de Manhattan, decide no seguir las órdenes de su patrón con aquel ya emblemático: "Preferiría no hacerlo". En Barcelona, la versión de Llàtzer Garcia no es la primera que se estrena. Y no debemos olvidar que el barcelonés Enrique Vila-Matas ha sido uno de los grandes contribuyentes contemporáneos al mito del escribiente, gracias al magistral Bartleby y compañía. De entrada, puede parecer que el trabajo de llevar al teatro el monólogo del abogado que narra la peripecia de Bartleby es muy sencillo. Tenemos una única voz, una acción concreta, tres espacios como mucho... Y no hace falta que veamos al copista distraído. ¿Qué interés tiene, entonces, montar un cuento que ha leído (o conoce) todo el mundo? ¿Por qué ahora? Y es que lo interesante aquí se encuentra en el punto de vista, en cómo miramos a Bartleby hoy, cómo lo mira su patrón. Prat encarna perfectamente este sentimiento de culpa que nos consume ante las desgracias de los otros Y después de El gos, Elling, de cargar sobre los hombros un montón de papeles de traca, no hay nadie mejor que Albert Prat para dar vida al abogado que recibe el desafío de Bartleby. Él va haciendo, discretamente. Tiene trabajo, tres personas contratadas, dos de las cuales son copistas, y vive una

Poques obres dels últims dos segles han tingut la penetració, l'encís i la solidesa que la publicada per Herman Melville el 1853. Ha generat rius de tinta, la història de l'escrivent que, al cap de pocs dies de ser contractat en un bufet d'advocats de Manhattan, decideix no seguir les ordres del seu patró amb aquell ja emblemàtic: "Preferiria no fer-ho". A Barcelona, la versió de Llàtzer Garcia no és la primera que s'hi estrena. I no hem d'oblidar que el barceloní Enrique Vila-Matas ha estat un dels grans contribuents contemporanis al mite de l'escrivent, gràcies al magistral Bartleby y compañía. D'entrada, pot semblar que la feina de portar al teatre el monòleg de l'advocat que narra la peripècia de Bartleby és la mar de senzilla. Tenim una única veu, una acció concreta, tres espais a tot estirar... I no cal que vegem el copista desvagat. Quin interès, doncs, a muntar un conte que ha llegit (o coneix) tothom? Per què ara? I és que l'interessant aquí es troba en el punt de vista, en com mirem Bartleby avui, com se'l mira el seu patró. Prat encarna a la perfecció aquest sentiment de culpa que ens rosega davant de les desgràcies dels altres I després d'El gos, d'Elling, de portar a sobre de les espatlles una pila de papers de traca, no hi ha ningú millor que Albert Prat per donar vida a l'advocat que rep el desafiament de Bartleby. Ell va fent, discret. Té feina, tres persones contractades, dues de les quals són copistes, i viu una vida plàcida dins l'anonimat. És el que vol. P

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne López proposa un camí de dues velocitats: l'un per als que coneguin 'Howards End', la novel·la que va escriure l'anglès E. M. Forstser a primers del segle XX; l'altre, per als que no ho fan fet. Els que almenys hagin vist la pel·lícula de James Ivory, faran ràpidament les analogies pertinents, reconeixeran escenes, personatges, fins i tot sabran què ve després: veuran Margaret Schlegel en Eric Glass, sentiran Ruth Wilcox en Walter Poole, somriuran en sentir que el cirerer té unes dents de porc incrustades, fruiran amb els paraigües perduts... I gaudiran de les desviacions, dels jocs, de les troballes. Els que no, tindran al davant un món nou, potser prou interessant. Però

Con Les bàrbares, Lucía Carballal pretendía colocar un micrófono oculto en medio de una conversación entre su madre y sus amigas para saber qué pensaban realmente del feminismo y de la vida que habían vivido. Y consiguió un retrato extraordinario sobre la generación de mujeres que se encuentran en los sesenta (y más allá) a través de tres personajes muy diferentes, unidos por la amistad y Bàrbara, una arquitecta de 40 años víctima del cáncer, sobrina de una de ellas y confidente de las otras. Las tres, Carmen (Cristina Plazas), Susi (María Pujalte) y Encarna (Francesca Piñón), se encuentran en un hotel con decoración de otra época por petición expresa, última voluntad, de Bàrbara. En el escenario, las acompaña una cantante, Berta Gratacós, que entonará melodías de su juventud. La idea es que hablen sobre sus vidas, sobre las renuncias que han hecho y, sobre todo, que vuelvan a encontrarse. Son tres mujeres que tienen poco en común: una es arquitecta y no ha tenido hijos, otra es ama de casa rica con dos hijos y la última es una mujer trabajadora que ha tenido tres hijos. Tres universos y una sola coincidencia: son mujeres. Además, son (o fueron) muy amigas. No hay muchas obras en las que las protagonistas sean tres mujeres de 60 años La idea inicial apunta al drama y, si se inclina hacia la comedia, es gracias al saber hacer de tres actrices de primer nivel que saben jugar con la situación y las palabras. Que Pujalte hable en castellano y Plazas y Piñón en catalán no es un pr

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres. Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Gratacós, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues. No hi ha gaires obres on les protagonistes siguin tres dones de 60 anys La idea inicial apunta a drama i si es va decantant cap a la comèdia és gràcies al saber fer de tres actrius de primer nivell que saben jugar amb la situació i les paraules. Que Pujalte parli en castellà i Plazas i Piñón en ca

Carlos Cuevas y Albert Salazar son Toby Darling y Eric Glass, una pareja de jóvenes gais en el Nueva York de la segunda década del siglo XXI. Son los protagonistas de L'herència, una obra monumental de Matthew López que llega por primera vez a España en el Teatre Lliure. La dirige Josep Maria Mestres y nos servirá para muchas cosas. Para empezar, para ver el debut de Cuevas en el Lliure. Y también para seguir una historia política y social, pero a la vez muy teatral, que supone un auténtico tour de force de seis horas de teatro de primer nivel. Al principio de L'herència, el personaje de Morgan dice que esta será una obra sobre la amistad, el amor y la pérdida. ¿Es así? Albert Salazar: Sí, en parte, sí. Habla de eso y de muchas más cosas. Porque en seis horas... Es un buen resumen: amistad, amor y pérdida. Y añadiría: lo que significamos los unos para los otros y cómo las decisiones que tomamos en el presente sobre los demás tienen un efecto en el futuro. Carlos Cuevas: Es una obra que también entiende el amor como un acto de relevo y que busca no olvidar de dónde venimos, quién nos ha permitido llegar hasta aquí. Nos plantea: de acuerdo, nosotros tenemos todos estos privilegios, pero ¿de dónde vienen estos privilegios? ¿Quién ha luchado para que los tengamos? ¿Quién ha perdido la vida para que los tengamos? Y qué les debemos a esas personas. Es una obra que, de alguna manera, traza un hilo hacia atrás, hacia generaciones anteriores. ¿De qué herencia habla? C.C.: Toby y Eric

Carlos Cuevas i Albert Salazar són Toby Darling i Eric Glass, una parella de joves gais a la Nova York de la segona dècada del segle XXI. Són els protagonistes de 'L'herència', una obra monumental de Matthew López que arriba per primer cop a l'Estat espanyol al Teatre Lliure. La dirigeix Josep Maria Mestres i ens servirà per a moltes coses. D'entrada, per veure l'estrena de Cuevas al Lliure. I per seguir una història política i social, però també molt teatral, que és un autèntic 'tour de force' de sis hores de teatre de primer nivell. Al principi de 'L'herència', el personatge de Morgan diu que això serà una obra sobre l'amistat, l'amor i la pèrdua. És així?Albert Salazar: Sí, en part, sí. Parla d'això i de moltes més coses. Perquè en sis hores... És un bon resum: amistat, amor i pèrdua. I afegiria: el que signifiquem els uns pels altres i com les decisions que prenem en el present sobre els altres tenen un efecte en el futur.Carlos Cuevas: És una obra que també entén l'amor com un acte de relleu i que pretén no oblidar d'on venim, qui ens ha permès arribar fins aquí. Ens planteja: d'acord, nosaltres tenim tots aquests privilegis, però d'on venen aquests privilegis? Qui ha lluitat perquè nosaltres els tinguem? Qui ha perdut la vida perquè els tinguem? I què els hi devem a aquesta gent. És una obra que, d'alguna manera, traça un fil cap enrere, cap a generacions anteriors. De quina herència parla?C.C.: El Toby i l'Eric són dues persones d'esquerres. L'un és dramaturg, l'altre

L'aranya no solo nos permite recuperar un magnífico texto de Àngel Guimerà en el TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha llevado a su terreno, sino que también nos da la oportunidad de disfrutar en un mismo escenario a dos actrices fundamentales de la escena contemporánea: Mima Riera y Paula Malia. Riera es la protagonista, Rosa, la tendera. Y Malia interpreta a Isabel, un personaje secundario pero con mucho peso. Aunque ambas coincidieron en la serie Valeria (Netflix), nunca antes habían participado juntas en una obra de teatro. Más allá de Valeria, no habéis trabajado mucho juntas, ¿verdad? Paula Malia: Hemos coincidido en proyectos, pero no hemos tenido escenas juntas. Mima Riera: Nunca nos mezclan. Estuvimos en Valeria, donde ella es una de las protagonistas de la serie y yo tengo un personaje en la tercera y cuarta temporada, pero casi ni nos cruzamos. P.M.: Y aquí tampoco nos cruzamos mucho. M.R.: Tenemos una escena. ¡Y además, Isabel intentará quitarle el marido a Rosa! M.R.: Ya ves... La verdad es que me lo pone difícil, la tía. ¿Cuál ha sido el reto de interpretar una obra de Guimerà? M.R.: Hace muchos años hice Terra baixa, como casi todo el mundo, creo. Para mí, esta obra, L'aranya, es muy especial porque el primer papel que interpreté siendo consciente de que quería ser actriz fue el de Nuri en Terra baixa, cuando tenía 13 años. El deseo de ser actriz nació en este teatro, además: en una función de Magda Puyo en la Sala Tallers. Después, fui al grupo teatral de

'L'aranya' no només ens permet recuperar un text magnífic d'Àngel Guimerà al TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha portat al seu terreny, sinó que ens permet gaudir a sobre d'un mateix escenari de dues actrius fonamentals de l'escena contemporània: Mima Riera i Paula Malia. Riera és la protagonista, la Rosa, la botiguera. I Malia és la Isabel, una secundària amb molt de pes. Si bé totes dues han coincidit a la sèrie Valeria (Netflix), mai no havien participat juntes en una obra de teatre. Més enllà de Valeria, no heu treballat gaire juntes, oi?Paula Malia: Hem coincidit en projectes, però no hem tingut escenes juntes.Mima Riera: Mai ens barregen. Hem estat fent Valeria, on ella és una de les protagonistes de la sèrie i jo tinc un personatge a la tercera i a la quarta temporada, però quasi ni ens creuem.P.M.: I aquí tampoc no ens creuem gaire.M.R.: Tenim una escena. I, a més, la Isabel intentarà fotre-li el marit a la Rosa!M.R.: Ja veus... La veritat és que m'ho posa difícil, la tia. Quin ha estat el repte de fer un Guimerà?M.R.: Jo vaig fer 'Terra baixa' fa molts anys, com quasi tothom, penso. Per a mi, aquesta funció de 'L'aranya és molt especial perquè el primer paper que vaig fer amb consciència que volia ser actriu va ser la Nuri de 'Terra baixa', quan tenia 13 anys. El desig de ser actriu neix en aquest teatre, a més a més: una funció de Magda Puyo a la Sala Tallers. Llavors, me'n vaig a l'agrupació teatral de Sentfores a fer la Nuri de Terra baixa. Tornar a Guimerà

A finales de enero, el Mercat de les Flors vivirá una auténtica fiesta en torno a la memoria del cuerpo. Vuelve 'Supermedium', la excelente pieza de Núria Guiu e Ingri Fiksdal que ha ganado tres premios Butaca y en la que Mabel Olea, premio Time Out Barcelona a mejor artista emergente, participa junto a 8 bailarinas más. Son dos generaciones de bailarinas, de coreógrafas, que se han encontrado en la sala de ensayo y que tienen muchas cosas que contar. La propia Olea, junto con Clara Tena y Aina Lanas, realizará una conferencia performativa previa a las funciones de 'Supermedium'. Allí hablarán sobre su cuerpo, su trabajo y su futuro. Núria, ¿por qué fichaste a Mabel Olea para 'Supermedium'? Núria Guiu: Vino a la audición y se convirtió en insustituible. A veces, en una audición cuesta mucho encontrar a la persona adecuada y vas viendo perfiles, gente que puede aportarte cosas nuevas. Y Mabel nos daba una información, tiene un registro físico, una presencia, y la verdad es que se convirtió en insustituible. Foto: Ivan GiménezMabel Olea i Núria Guiu Y tú, Mabel, ¿qué ha aprendido tu cuerpo bailando 'Supermedium'? Mabel Olea: He descubierto muchos archivos, sobre todo ahora que hemos tenido que preparar las conferencias que haremos en enero. Mientras las preparábamos, he visto archivos, movimientos, referentes de las otras compañeras que yo desconocía. Lo mejor del grupo es que hay generaciones diferentes, lo que me ha permitido adentrarme en referentes que no tenía registrado

A finals de gener, el Mercat de les Flors viurà una autèntica festa al voltant de la memòria del cos. Torna 'Supermedium', l'excel·lent peça de Núria Guiu i Ingri Fiksdal que ha guanyat tres premis Butaca i en què Mabel Olea, premi Time Out Barcelona a millor artista emergent, hi participa juntament amb 8 ballarines més. Són dues generacions de ballarines, de coreògrafes, que s'han trobat a la sala d'assaig i que tenen moltes coses a explicar. Olea mateix, amb Clara Tena i Aina Lanas, farà una conferència performativa prèvia a les funcions de 'Supermedium'. Aquí, parlen del seu cos, de la seva feina i del seu futur. Núria, per què vas fitxar Mabel Olea per a 'Supermedium'?Núria Guiu: Va venir a l'audició i es va convertir en insubstituïble. De vegades, en una audició et costa molt trobar gent i vas veient perfils, gent que et pot aportar coses noves. I la Mabel ens donava una informació, té un registre físic, una presència i la veritat és que es va convertir en insubstituïble. I tu, Mabel, que ha après el teu cos ballant 'Supermedium'?Mabel Olea: He descobert molts arxius, sobretot ara que hem hagut de preparar les conferències que farem al gener. Quan les estàvem preparant, he vist arxius, moviments, referents de les altres companyes que jo desconeixia. El millor del grup és que hi ha generacions diferents, cosa que m'ha permès endinsar-me en referents que no tenia registrats. Això ha estat molt xulo: aquest intercanvi físic que enriqueix molt la peça. Foto: Ivan GiménezMab

El 2 de febrer es va convertir en una mena de malson per al meteoròleg Phil Connors. L'endemà d'un dia tan avorrit com tots els altres, en què va haver d'anar a Punxsutawney, es lleva i s'adona que el calendari no ha avançat, que encara és a 2 de febrer. Està atrapat en el temps. El 2016, Tim Minchin i Danny Rubin van convertir en musical la famosa pel·lícula de 1993 protagonitzada per Bill Murray i Andie McDowell. Aquest Nadal, amb el títol d''El dia de la marmota', arriba al Coliseum, per primer cop fora del món anglosaxó, la versió catalana d'aquest musical, dirigida per Enric Cambray i amb Manu Guix en la direcció musical. Quins actors i actrius la protagonitzen? Quins són els seus reptes? Té futur el musical en català? Tot això els hem demanat als grans artistes que han tirat endavant aquest projecte.   Roc Bernadí (Phil Connors)   Foto: Ivan GiménezRoc Bernadí (El dia de la marmota) Roc Bernadí té clar que 'El dia de la marmota' és “el repte més gran a què s'ha hagut d'enfrontar mai”. Primer, perquè no surt d'escena en tota la funció. En segon lloc, perquè dona vida a un personatge que “passa per totes les etapes de l'ésser humà: desesperació, arrogància, per arribar a adonar-se que el secret de la vida està a valorar les petites coses”. A més, ha d'adaptar-se a una música que va de la mà de “les necessitats dramatúrgiques”, és a dir, que sembla que es repeteix, però que va introduint petites variacions. Bernadí ha participat a musicals com 'La jaula de las locas', 'A

Annie Ernaux, Lucía Calamaro, Carmen Marfá, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa María Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolores Miguel, María Velasco, Elena Ferrante... No son sólo nombres. Son una marea. Años atrás, tenías que rascar mucho para encontrar teatro con sello femenino. La mayoría de directores y autores eran varones. Y a las actrices, que siempre han tenido muchas cosas que decir en el 'negocio', pronto se les acababan los grandes personajes, con lo que se tiraba por cambiar de género al rey Lear (Núria Espert), o al bueno de Vladimir (Anna Lizaran).   Teatre LliureEl rei Lear Se tenía que recurrir al teatro contemporáneo a toda costa ya los personajes femeninos de Chéjov e Ibsen, a 'Las tres hermanas', a 'Casa de muñecas'. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Es suficiente? Seguramente, todavía no del todo. Pero al menos ya no vale eso de que las historias protagonizadas por hombres hablan de temas universales y las encabezadas por mujeres... de temas de mujeres. ¿Una prueba? 'Un matrimoni de Boston', un clásico contemporáneo de David Mamet que podemos ver en La Villarroel interpretado por un trío estelar: Emma Vilarasau, Marta Marco y Emma Arquillué. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Basta? Seguramente, todavía no del todo Sí, vale, Mamet es un maromo, como también lo era León Tolstói, de quien Carme Portaceli dirigirá su 'Anna Karénina' en el TNC (finales de noviembre), y Lorca, quien es

Annie Ernaux, Lucia Calamaro, Carmen Marfà, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa Maria Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolors Miquel, María Velasco, Elena Ferrante... No són només noms. Són una marea. Anys enrere, havies de rascar molt per trobar teatre amb segell femení. La majoria de directors i autors eren homes. I a les actrius, que sempre han tingut moltes coses a dir en el 'negoci', aviat se'ls acabaven els grans personatges, amb la qual cosa es tirava per canviar de gènere el rei Lear (Núria Espert), o el bo d'en Vladímir (Anna Lizaran). Teatre LliureEl rei Lear S'havia de recórrer al teatre contemporani de totes totes i als personatges femenins de Txékhov i Ibsen, a 'Les tres germanes', a 'Casa de nines'. Per sort, les coses han canviat. Prou? Segurament, encara no del tot. Però almenys ja no val això que les històries protagonitzades per homes parlen de temes universals i les encapçalades per dones... de temes de dones. Una prova? 'Un matrimoni de Boston', un clàssic contemporani de David Mamet que podem veure a La Villarroel interpretat per un trio estel·lar: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Per sort, les coses han canviat. Prou? Segurament, encara no del tot Sí, d'acord, Mamet és un paio, com també ho era Lev Tolstoi, de qui Carme Portaceli dirigirà la seva 'Anna Karénina' al TNC (finals de novembre), i Lorca, que va escriure 'Bodas de sangre', que acaba de passar per l'Akadèmia. T

'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' es la segunda obra que Berta Prieto escribe y dirige en la Sala Beckett después de debutar con 'Derecho en la pataleta'. Cuenta con Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray y Laura Roig para contar la historia de Paula Miró, un escritora joven que vive de su historia personal. Prieto tiene 26 años y ya ha dirigido varias obras de teatro y ha creado, para Filmin, la serie 'Autodefensa'. ¿De quién es la síntesis Paula Miró?A priori, podrías decir que de mí. Pero no tanto. Al principio empecé a escribir este personaje pensando que sería un súper álter ego mío. Pero a medida que iba creando este proyecto me he dado cuenta de que no, que es una caricatura muy fuerte de muchas chicas de mi generación que se dedican al mundo de la cultura o tienen alguna inquietud cultural y se sienten sobrepasadas. ¿No estamos pasando un poco con el narcisismo?Sí. Vivimos en un momento muy ególatra y muy narcisista. Y muchas veces hacemos ver que no. Yo prefiero ir de cara. No soporto la falsa modestia. Pero también es verdad que, desde los medios, se potencia mucho lo de la voz propia, de la identidad, del personaje que eres o no eres, lo que quieres decir o no quieres decir. No sé si es tanto algo generacional o un pasaporte que debes tener para dedicarte a algo del mundo cultural. Vivimos en un momento muy ególatra y muy narcisista. Paula Miró se inyecta bótox en el cerebro para ser tonta. ¿La inteligencia juega en contra de las

'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' és la segona obra que Berta Prieto escriu i dirigeix a la Sala Beckett després de debutar-hi amb 'Derecho a la pataleta'. Compta amb Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray i Laura Roig per explicar la història de la Paula Miró, un escriptora jove que viu de la seva història personal. Prieto té 26 anys i ja ha dirigit unes quantes obres de teatre i ha creat, per a Filmin, la sèrie 'Autodefensa'. De qui és la síntesi la Paula Miró?A priori, podries dir que de mi. Però no tant. Al principi, vaig començar a escriure aquest personatge pensant que seria un súper àlter ego meu. Però a mesura que anava fent aquest projecte me n'he adonat que no, que és una caricatura molt forta de moltes noies de la meva generació que es dediquen al món de la cultura o tenen alguna inquietud cultural i se senten sobrepassades. No ens estem passant una mica amb el narcisisme?Sí. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista. I moltes vegades fem veure que no. Jo prefereixo anar de cara. No suporto la falsa modèstia. Però també és veritat que, des dels mitjans, es potencia molt això de la veu pròpia, de la identitat, del personatge que ets o no ets, el que vols dir o no vols dir. No sé si és tant una cosa generacional o un passaport que has de tenir per dedicar-te a alguna cosa del món cultural. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista La Paula Miró s'injecta bótox al cervell per ser beneita. La intel·ligència juga en

Hace diecinueve años, Marta Marco era la joven en 'Un matrimoni de Boston'. Le acompañaban Anna Lizaran y Emma Vilarasau. Aquella obra sobre la relación de una pareja de mujeres a finales del siglo XIX, escrita por David Mamet y dirigida al Espai Lliure por Josep Maria Mestres, se convertiría en una de las más emblemáticas de aquella época. Ahora, en La Villarroel, Marco vuelve, con Vilarasau y Emma Arquillué. Y si en aquel momento fue la pequeña, actualmente es la mediana. Demuestra además que es una de las actrices del momento y que le van muy bien los montajes femeninos. Será la primera vez que, pese a cambiar de personaje, tienes la oportunidad de repetir una obra. ¿Qué estás sintiendo?Es muy emocionante. Porque me viene mucho Anna [Lizaran] y es muy divertido porque recuerdas muchas cosas de ella que eran muy divertidas. Haciendo esta función reímos mucho. Creo que es la función que más veces el público ha reído con nosotras porque nos estábamos meando de risa, de verdad. Corría el bulo que debía ir a verse por la risa... Tenía veinticinco años y fue muy emocionante trabajar con ellas dos, con Anna y Emma. Ahora, de repente, es rendir homenaje a las maestras. Considero a Anna mi maestra y Emma, ​​también. La admiración es profunda y el reto es estar a la altura. ¿Aprendiste muchas cosas?Fue un aprendizaje total. Recuerdo los ensayos, recuerdo alucinar con ellas dos, cómo se manejaban, cómo cambiaban, cómo deshacían lo que habían hecho y lo echaban hacia otro lado. Sí, fu