Andreu Gomila

Us heu acabat el que estàveu llegint i ja sentiu les ganes de mossegar noves pàgines? Patiu per si no us omplen tant com el volum que us ha fet tan feliços durant incomptables hores abans d'anar a dormir? Només una altra gran història pot omplir el buit que ens deixa un llibre que ens ha robat hores i hores de son després de tancar-lo per l'última pàgina. Aquí us oferim solucions en forma de novetats imprescindibles majoritàriament en català, de manera que no us cal patir més. NO T'HO PERDIS: Aquests van ser els millors llibres del Sant Jordi 2024  

¿Mayo es vuestro mes preferido del año? ¿Sentís el verano cada vez más cerca? La programación cultural de la ciudad sigue en marcha y estos planes que os hemos seleccionado son buena muestra de ello. ¿Qué hacer en Barcelona en mayo? ¡Tomad nota y no os perdáis nada! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Us quedeu a Barcelona i rodalia per Setmana Santa? Doncs prepareu-vos perquè aquí trobareu un bon grapat d'activitats per fer a Barcelona per a tots els públics entre el divendres 18 d'abril i el dilluns 21 d'abril. Si us pregunteu quins plans es poden fer a Barcelona per Setmana Santa, no cal que busqueu més, aquí trobareu de tot; concerts, obres de teatre, exposicions, plans en família... Prepareu l'agenda! NO T'HO PERDIS:  Les millors mones de Pasqua de BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Sois de los que os quedáis en la ciudad en Semana Santa? ¡Estáis de suerte! Preparaos porque aquí encontraréis un montón de actividades para hacer en Barcelona para todos los públicos entre el viernes 18 de abril y el lunes 21 de abril. Si es preguntáis qué hacer en Barcelona por Semana Santa, no hace falta que sigáis buscando. Aquí encontraréis de todo: talleres, conciertos, obras de teatro, exposiciones y planes en familia. ¡Preparad la agenda! No te lo pierdas: Las mejores monas de Pascua Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Maig és el vostre mes preferit? Sentiu l'estiu cada vegada més a prop? La programació cultural de la ciutat segueix viva i aquests plans que us hem seleccionat en són una bona mostra. Què fer i què veure a Barcelona el maig? Preneu nota i no us perdeu res! NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2025 Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Arriba una de les dates més assenyalades de l'any. Sant Jordi és una festa única al món, per la seva singularitat i per la manera com la gent es llença al carrer a celebrar-la encara que la diada caigui en dia feiner (aquest any cau en dimecres). Hi haurà roses, esclar, però els llibres en són els grans protagonistes. Per anar-vos preparant, i si encara no teniu clar quin/s regalar/regalar-vos, us proposem aquesta llista amb algunes de les millors novetats que hem llegit aquest any.   NO T'HO PERDIS: Guia de Sant Jordi 2025 a Barcelona  

Lo que hace Cristina Clemente en Dones de ràdio es extremadamente complicado, al alcance de muy pocos autores: una comedia a partir de una situación trágica sin perder ni una pizca de sensibilidad por el camino. Sabe que no puede burlarse del cáncer de mama, ni del drama que atraviesan millones de mujeres. Pero puede crear una situación, unos mecanismos, que provoquen esa cosa tan extraña que es reír, o al menos esbozar una sonrisa, mientras lloras. Y todo esto es posible porque cuenta con un director que se toma muy en serio el teatro y que sabe olfatear los éxitos, que sabe subrayar frases y mover las piezas como un ajedrecista, incluso quien tiene la idea de colocar una gran roca en medio del escenario, sobre la cual girarán sus criaturas. Sergi Belbel, maestro de Clemente, ha asumido el texto como si se tratara de Yasmina Reza o de Neil Simon, como si fuera un clásico contemporáneo, cosa de la que no tengo ninguna duda que Dones de ràdio acabará siendo: con el tirón que tiene la autora en Europa y América Latina, ya deben de estar peleándose por adaptarla. Sergi Belbel ha asumido el texto como si fuera un clásico contemporáneo Además, cuenta con tres actrices que han asumido sus papeles siendo conscientes de que representan a todas esas mujeres que han sentido miedo, que han visto cómo se les caía el pelo, que han escondido (o no) la enfermedad, que se han sentido incomprendidas. Se meten en la piel de tres criaturas muy distintas. Rosa (Àngels Gonyalons) es una mujer mad

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores. I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la. Sergi Belbel ha assumit el text com si fos un clàssic contemporani A més, disposa de tres actrius que han assumit els seus papers conscients que representen totes aquestes dones que han passat por, que han han vist com els queien els cabells, que han amagat (o no) la malaltia, que s'han sentit incompreses. Es posen en la pell de tres criatures ben diferents. La Rosa (Àngels Gonyalons) és una dona madura d'èxit, una reina, que diu ella, als a

Fantàstic Ramon es la historia de un pueblo inventado, Santa Aurora de la Pietat, donde ocurrirán cosas que parecen extrañas, pero que podemos ver continuamente si levantamos la vista o prestamos bien atención. La obra comienza con la llegada de dos extraños, una profesora altamente capacitada, Margarida (Vanessa Segura), y un muñeco de trapo que nace de Clara (Anna Moliner). Dos vidas que, a pesar de los intentos, serán incomprendidas y se cruzarán de manera inevitable. Es muy interesante la propuesta de Clàudia Cedó. Sobre todo, porque para contar la historia de un niño diferente al resto utiliza tres tipos de intérpretes: los convencionales, los que tienen diversidad funcional de su compañía Escenaris Especials y, finalmente, el muñeco de trapo. ¿Quién es el extraño?, nos viene a preguntar. Tiene toques de humor absurdo y, al mismo tiempo, plantea grandes temas Aquí, además, hay grandes ideas, como un locutor de radio sordomudo que se comunica con el público en lenguaje de signos (subtitulado) o la aparente normalidad con la que el pueblo acoge el nacimiento del muñeco. Aparte de una propuesta estética muy atractiva, como la escenografía de Max Glaenzel o las del titiritero Andreu Martínez, porque el hijo de Clara y Josep (Francesc Ferrer) irá creciendo. El problema aparece cuando, al final de las casi tres horas de montaje, no sabemos muy bien qué hemos visto: ¿Comedia? ¿Drama? Porque la obra tiene todos los ingredientes del drama, incluso de la historia de terror, pero n

Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable. És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar. Té tocs d'humor absurd i, alhora, planteja grans temes Aquí, a més, hi ha grans idees, com un locutor de ràdio sord-mut que es comunica amb la platea en llenguatge de signes (subtitulat) o l'aparent normalitat amb què el poble acull el naixement del ninot. A banda d'una proposta estètica molt atractiva, com l'escenografia de Max Glaenzel o les del titellaire Andreu Martínez, perquè el fill de la Clara i el Josep (Francesc Ferrer) s'aniran fent gran. El problema apareix quan, al final de les gairebé tres hores de muntatge, no sabem ben bé què hem vist: comèdia? Drama? Perquè l'obra té tots els ingredients del drama, fins i tot de la història de terror, però no acaba de ser-ho. Hem vist una versió de Dogville? Una

La analogía entre Muerte de un viajante de Arthur Miller y este Mort d'un comediant de Guillem Clua es clara. Basta con echar un vistazo al título. Pero, más allá de eso y del uso que hace el dramaturgo barcelonés del clásico del norteamericano, tienen poco que ver, aunque Clua haya puesto en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un puñado de personajes masculinos célebres, incluido Willy Loman, por los que transita a lo largo de la obra. Si al principio es un Agamenón tiránico, luego se convierte en un Lear desconcertado, después en un Enrique IV loco, para acabar en la piel de un Próspero que quiere volver a casa. Todo comienza con un cuidador, Adri (Francesc Marginet), que es contratado por la sobrina de Llorenç, Miranda (Mercè Pons), para vigilar de cerca a su tío. No parece una tarea fácil. El enfermo es un hombre mayor, senil, que fue un gran actor. Casi la única condición que Miranda (un guiño a La tempestad) le impone al cuidador es que no hable nunca de Muerte de un viajante. Ocurre que Adri nunca ha pisado un patio de butacas, lo que anima a la vieja gloria a inyectarle el veneno del teatro, como diría Rodolf Sirera. Jordi Bosch interpreta a un Llorenç Cardona sublime Hasta el último acto, casi, Mort d'un comediant es un gran homenaje a este gran arte. Oiremos a Sófocles, Shakespeare, Chéjov, Ibsen, Calderón, grandes fragmentos de Cyrano de Bergerac, Macbeth, Casa de muñecas, Tío Vania, Hamlet, Antígona... Para los amantes de los clásicos, esta es una función para enmarcar.

Cuando entras al teatro de la Fundació Joan Brossa, te encuentras con una partida de petanca. Tres hombres y una mujer están jugando. Seguramente, el gran público no los conoce, pero son una especie de dream team de la creación contemporánea barcelonesa: Clara Aguilar (músico, diseñadora de sonido, miembro de los VV.AA., colaboradora habitual de Marcos Morau), Marc Salicrú (escenógrafo, diseñador de sonido y luz, miembro de los VV.AA., artista independiente), Albert Pérez Hidalgo (fundador de Atresbandes, actor de El Conde de Torrefiel) y Ferran Dordal (dramaturgo, Agrupación Señor Serrano, La Ruta 40), autor y director de este Weltschmerz (títol provisional), una propuesta que desprende la fina ironía característica de Dordal. ¿El objetivo? Describir el espíritu de su tiempo, algo que es un reto extremadamente complejo. A través de diferentes vías, Dordal nos irá explicando la historia de esta pieza de encabezado dudoso que hace referencia al concepto romántico del dolor del mundo, es decir, a la pesadez existencial que deben soportar aquellos que intentan sumergirse en el alma humana. Todo gira en torno al mismo título, a cómo llega a él, a cómo lo enfrenta, mientras vive: parejas, vecinas, trabajos, la escritura, el consumo de energía mundial... Mientras tanto, los cuatro amigos juegan a la petanca y de vez en cuando cogen el micrófono para contarnos la historia, para sustituir una voz en off y la proyección del texto en una pantalla. La mirada de Dordal desprende un cier

Quan entres al teatre de la Fundació Joan Brossa, topes amb una partida de petanca. Tres homes i una dona hi juguen. Segurament, el gran públic no els coneix, però són una mena de dream team de la creació contemporània barcelonina: Clara Aguilar (músic, dissenyadora de so, membre dels VV.AA., col·laboradora habitual de Marcos Morau), Marc Salicrú (escenògraf, dissenyador de so i de llum, membre dels VV.AA., artista independent), Albert Pérez Hidalgo (fundador d'Atresbandes, actor d'El Conde de Torrefiel) i Ferran Dordal (dramaturg, Agrupación Señor Serrano, La Ruta 40), autor i director d'aquest 'Weltschmerz (títol provisional)', una proposta que desprèn la fina ironia característica de Dordal. L'objectiu? Descriure l'esperit del seu temps, cosa que és un repte extremament complex. A través de diferents vies, Dordal ens anirà explicant la història d'aquesta peça d'encapçalament dubitatiu que fa referència al concepte romàntic del dolor del món, és a dir, a la pesantor existencial que han de suportar els que pretenen immergir-se en l'ànima humana. Tot gira al voltant del mateix títol, a com hi arriba, a com s'hi enfronta, alhora que viu: parelles, veïnes, feines, l'escriptura, el consum d'energia mundial... Mentrestant, els quatre amics juguen a la petanca i de tant en tant agafen el micro per narrar-nos la història, per rellevar una veu en off i la projecció del text en una pantalla. La mirada de Dordal desprèn un cert escepticisme El desafiament és gran i la resposta de Dord

Hacía muchos años, quizás desde Desaparecer de Calixto Bieito en el Romea (2011), que no veíamos en Barcelona un espectáculo tan excitante como A Macbeth song de Oriol Broggi. Y es curioso que ambos espectáculos estén conectados por la atmósfera de Edgar Allan Poe. Porque si el primero reconstruía los cuentos más célebres del autor estadounidense con el protagonismo invaluable de Maika Makovski, el de La Perla 29, a pesar de abordar el Macbeth de Shakespeare, desprende los claroscuros, el misterio, de Poe. Y esto gracias a tres músicos extraordinarios, Martyn Jacques, Budi Butenop y Adrian Stout (The Tiger Lillies), que llevan el peso de la función e insuflan un aire de cabaret expresionista y decadente a la propuesta de Broggi. La cuestión es que no vamos a la Biblioteca de Catalunya a ver otro Macbeth, sino una especie de alegoría del clásico en la que tres actores (Andrew Tarbet, Enric Cambray y Màrcia Cisteró) interpretan en inglés (con subtítulos en catalán) todos los personajes principales de la obra mientras The Tiger Lillies, las brujas visionarias, observan la acción con la sorna de quienes saben todo lo que sucederá. Ellas predijeron muerte y habrá muerte, dijeron que el bosque de Birnam se movería y se moverá. Duncan, Macbeth, Banquo, Macduff, Lady Macbeth... todos son marionetas a merced de las hechiceras. Es un híbrido del que Broggi saca provecho A Macbeth song se acerca más al concierto teatralizado que al montaje convencional, pero no es ni una cosa ni la otra

Feia molts anys, potser des del Desaparecer de Calixto Bieito al Romea (2011), que no vèiem a Barcelona un espectacle tan excitant com A Macbeth song d'Oriol Broggi. I és curiós que els dos espectacles estiguin connectats per l'atmosfera d'Edgar Allan Poe. Perquè si el primer reconstruïa els contes més cèlebres de l'autor nord-americà amb el protagonisme inestimable de Maika Makovski, el de La Perla 29, tot i abordar el Macbeth de Shakespeare, desprèn els clarobscurs, el misteri, de Poe. I això gràcies a tres músics extraordinaris, Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout (The Tiger Lillies), que porten el pes de la funció i insuflen un aire de cabaret expressionista i decadent a la proposta de Broggi. La qüestió és que no anem a la Biblioteca de Catalunya a veure un altre Macbeth, sinó una mena d'al·legoria del clàssic en què tres actors (Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró) interpreten en anglès (amb subtítols en català) tots els personatges principals de la peça mentre The Tiger Lillies, les bruixes visionàries, es miren l'acció amb la sornegueria de qui sap tot el que passarà. Elles van preveure mort i hi haurà mort, van dir que el bosc de Birnam es mouria i es mourà. Duncan, Macbeth, Banquo, Macduff, Lady Macbeth... tots són titelles a mercè de les fetilleres. És un híbrid del qual Broggi en treu petroli A Macbeth song s'apropa més al concert teatralitzat que al muntatge convencional, però no és ni una cosa ni l'altra. És un híbrid del qual Broggi en treu pe

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua. Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes. El nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa L'obra ens explica el cas d'un monitor de natació, en Jordi (Marc Tarrida), que, per calmar un nen que té por a l'aigua, l'abraça i li fa petó. Alguns pares ho veuen i fan saltar les alarmes. Fa pocs dies s'ha descobert un cas d'abús a un esplai proper i tothom està alerta. La grandesa del text rau en què Miró instal·la el dubte raonable a travé

En una prisión de mujeres de París, en 1936, entra un elemento revolucionario. La acusan de agredir a un policía. Sus compañeras la miran con sospecha. Por la noche, mientras bailan, ella escucha discursos políticos. Uno de los guardias, Jacques (Borja Espinosa), la quiere para él, pero ella, Marie (Carlota Olcina), le deja claro que no la poseerá ni en sueños. Rosa Maria Arquimbau estrenó Maria, la roja en el actual Poliorama en plena Guerra Civil, en 1938. Una obra muy política, adelantada a su época, como lo fue la autora. Y después de años de lecturas, ediciones, y tanteos, el TNC ha decidido llevar a escena una de las llamadas "pioneras", con dirección de Ester Villamor. La propuesta es totalmente contemporánea, con un grupo de actrices de primer nivel (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitaneadas por una Olcina que sabe muy bien lo que hace. La propuesta es totalmente contemporánea, con un grupo de actrices de primer nivel Aun así, el resultado es más bien agridulce. Por una simple cuestión de anacronismos. Tenemos claro que estamos en 1936: se nos muestra un momento íntimo entre dos compañeras de celda, Marie y Yvonne (Martina Roura), y en uno de los rincones de la grabación vemos la fecha. Momentos antes, sin embargo, en un momento de esparcimiento, ven la televisión. Marie está atenta a lo que podría ser un discurso de Angela Davis. Sus compañeras bailan ritmos urbanos. ¿Podría haber pasado esto en 1936? Entonce

En una presó de dones de París, el 1936, hi entra un element revolucionari. L'acusen d'agredir un policia. Les seves companyes se la miren amb suspicàcia. A la nit, mentre ballen, ella escolta discursos polítics. Un dels guàrdies, en Jacques (Borja Espinosa), la vol per a ell, però ella, Marie (Carlota Olcina), li deixa clar que no la posseirà ni en somnis. Rosa Maria Arquimbau va estrenar Maria, la roja a l'actual Poliorama en plena Guerra Civil, el 1938. Una obra molt política, avançada a la seva època, com ho va ser l'autora. I després d'anys de lectures, d'edicions, de temptejos, el TNC s'ha decidit a portar a escena una de les anomenades “pioneres”, amb direcció d'Ester Villamor. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitanejades per una Olcina que sap molt bé què fa. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera Així i tot, el resultat és més aviat agredolç. Per una simple qüestió d'anacronismes. Tenim clar que som al 1936: se'ns mostra un moment íntim entre dues companyies de cel·la, Marie i Yvonne (Martina Roura), i en un dels cantons de l'enregistrament hi veiem la data. Moments abans, però, en un moment d'esbarjo, miren la tele. Marie està atenta al que podria ser un discurs d'Angela Davies. Les seves companyes ballen ritmes urbans. Pot haver passar això el 1936? Aleshores, ni la tele ni la música urbana havia arriba

Escenaris Especials es, probablemente, una de las cosas más importantes que le ha ocurrido a este país a nivel teatral en la última década. Hace veinte años, Clàudia Cedó, dramaturga y psicóloga, inició este proyecto en Banyoles, y ha florecido en los últimos tiempos. Trabaja el teatro con personas con discapacidad, autismo, trastornos mentales o en deshabituación de tóxicos, para luchar contra los estigmas de este colectivo. Mare de sucre (TNC, 2021) fue una gran sorpresa. Ahora, en el Lliure, doblan la apuesta con Fantàstic Ramon, una obra en la que los Escenaris Especials suben al escenario junto a Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó y Vanessa Segura. Aquí el making-of. Hablamos con Cedó y Andrea Álvarez, la protagonista de Mare de sucre, que acaba de ganar el premio a la mejor actriz en el Festival de Cine de Rivas (Madrid) por su papel en el cortometraje nacido de esa obra, De sucre. Clàudia, ¿cuál ha sido el proceso de escritura de Fantàstic Ramon?Clàudia Cedó: Ha sido un proceso largo; ya llevamos años en esto. El primer taller de la obra fue en 2017. Después perdí al niño, vino Una gossa en un descampat [2019, donde contó la pérdida de su hijo por muerte perinatal], Mare de sucre y todo, y se quedó como detenido. Pero me dieron la beca Leonardo de la Fundación BBVA y con ella la he escrito. Entonces, he podido incluso pagar educadores sociales para hacer sesiones con ellos.¿Ha sido la suma de muchas cosas?C.C.: Por un lado, tenía ganas de hablar de la

Escenaris Especials és, segurament, una de les coses més importants que li ha passat a aquest país a nivell teatral en l'última dècada. Fa vint anys que Clàudia Cedó, dramaturga i psicòloga, va obrir aquest projecte a Banyoles, i ha florit en els últims temps. Treballa el teatre amb persones amb discapacitat, autisme, trastorns mentals o en deshabituació de tòxics, per lluitar contra els estigmes d'aquest col·lectiu. 'Mare de sucre' (TNC, 2021) va ser una sorpresa majúscula. Ara, al Lliure, doblen l'aposta amb 'Fantàstic Ramon', una obra on els Escenaris Especials pugen a escena amb Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó i Vanessa Segura. Aquí el making-of. En parlem amb Cedó i Andrea Álvarez, la protagonista de 'Mare de sucre' que acaba de guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Cine de Rivas (Madrid) pel seu paper al curtmetratge nascut d'aquella obra, 'De sucre'.Clàudia, quin ha estat el procés d'escriptura de 'Fantàstic Ramon'? Clàudia Cedó: Ha estat un procés llarg: ja portem anys en això. El primer taller de l'obra va ser el 2017. Després vaig perdre el nen, va venir 'Una gossa en un descampat' [2019, on explicava la pèrdua del seu fill de mort perinatal], 'Mare de sucre' i tot, i va quedar com parat. Però em van donar la beca Leonardo de la Fundació BBVA i amb ella l'he escrit. Llavors, he pogut fins i tot pagar educadors socials per fer sessions amb ells. Ha estat la suma de moltes coses? C.C.: D'una banda, tenia ganes de parlar de l'alteritat

Ella sospira quan li diuen que és una enciclopèdia del teatre. Però el cert és que Àngels Gonyalons porta més de quatre dècades damunt dels escenaris i les ha vist de tots colors. Va marxar a Madrid, es va 'retirar' a Menorca, va muntar una escola a Barcelona... Ara la tenim a La Villarroel amb 'Dones de ràdio', acompanyada de Sara Epígul i Sara Diego, una obra de Cristina Clemente que dirigeix Sergi Belbel. Tres generacions d'actrius per parlar d'un tema tabú. La primera frase de l'obra és del teu personatge, la Rosa, i diu així: “Soc profundament antimonàrquica. Però soc una reina”. Quin inici, no?El meu personatge és una persona que se sap valuosa, que té unes qualitats. Relativitza, perquè té una edat, però, vaja, diu que està molt bé. Té molta seguretat. No és prepotent i això era delicat a l'hora de fer-ho perquè no havia de quedar prepotent, sinó natural. Això és el que li passa: ho té tot. Tinc talent, soc valenta, mano bé. Dirigeix un equip, treballa a la ràdio. El que passa és que... passa el que passa. I, com que ho té tot sota control, de cop es troba vulnerable perquè li apareix un bony al pit. Quantes Rosa, Àgata i Carol has conegut a la teva vida?Més de les que voldria, pel que fa a la malaltia, al càncer de mama. Les que he conegut se n'han sortit. O les han salvat. En el present, conec dones que les he tornat a veure i, de cop, porten el cap rapat a l'u. Què ha passat? Recidiva. Foto: BitòDònes de ràdio Com has interioritzat aquests casos per fer de Rosa?M

Ella suspira cuando le dicen que es una enciclopedia del teatro. Pero lo cierto es que Àngels Gonyalons lleva más de cuatro décadas sobre los escenarios y las ha visto de todos los colores. Se marchó a Madrid, se "retiró" a Menorca, montó una escuela en Barcelona... Ahora la tenemos en La Villarroel con Dones de ràdio, acompañada de Sara Espígul y Sara Diego, una obra de Cristina Clemente dirigida por Sergi Belbel. Tres generaciones de actrices para hablar de un tema tabú. La primera frase de la obra es de tu personaje, Rosa, y dice así: “Soy profundamente antimonárquica. Pero soy una reina”. ¡Vaya inicio! Mi personaje es una persona que sabe que vale, que tiene ciertas cualidades. Lo relativiza porque tiene una edad, pero, vaya, dice que está muy bien. Tiene mucha seguridad. No es prepotente, y eso era delicado a la hora de interpretarlo porque no tenía que parecer arrogante, sino natural. Eso es lo que le pasa: lo tiene todo. Tengo talento, soy valiente, sé mandar. Dirige un equipo, trabaja en la radio. Pero entonces… pasa lo que pasa. Y, como lo tiene todo bajo control, de repente se encuentra vulnerable porque le aparece un bulto en el pecho. ¿Cuántas Rosa, Ágata y Carol has conocido en tu vida? Más de las que me gustaría, en cuanto a la enfermedad, al cáncer de mama. Las que he conocido han salido adelante. O las han salvado. En el presente, conozco mujeres a las que he vuelto a ver y, de repente, llevan la cabeza rapada al uno. ¿Qué ha pasado? Recidiva. Foto: BitòDònes

Carlos Cuevas y Albert Salazar son Toby Darling y Eric Glass, una pareja de jóvenes gais en el Nueva York de la segunda década del siglo XXI. Son los protagonistas de L'herència, una obra monumental de Matthew López que llega por primera vez a España en el Teatre Lliure. La dirige Josep Maria Mestres y nos servirá para muchas cosas. Para empezar, para ver el debut de Cuevas en el Lliure. Y también para seguir una historia política y social, pero a la vez muy teatral, que supone un auténtico tour de force de seis horas de teatro de primer nivel. Al principio de L'herència, el personaje de Morgan dice que esta será una obra sobre la amistad, el amor y la pérdida. ¿Es así? Albert Salazar: Sí, en parte, sí. Habla de eso y de muchas más cosas. Porque en seis horas... Es un buen resumen: amistad, amor y pérdida. Y añadiría: lo que significamos los unos para los otros y cómo las decisiones que tomamos en el presente sobre los demás tienen un efecto en el futuro. Carlos Cuevas: Es una obra que también entiende el amor como un acto de relevo y que busca no olvidar de dónde venimos, quién nos ha permitido llegar hasta aquí. Nos plantea: de acuerdo, nosotros tenemos todos estos privilegios, pero ¿de dónde vienen estos privilegios? ¿Quién ha luchado para que los tengamos? ¿Quién ha perdido la vida para que los tengamos? Y qué les debemos a esas personas. Es una obra que, de alguna manera, traza un hilo hacia atrás, hacia generaciones anteriores. ¿De qué herencia habla? C.C.: Toby y Eric

Carlos Cuevas i Albert Salazar són Toby Darling i Eric Glass, una parella de joves gais a la Nova York de la segona dècada del segle XXI. Són els protagonistes de 'L'herència', una obra monumental de Matthew López que arriba per primer cop a l'Estat espanyol al Teatre Lliure. La dirigeix Josep Maria Mestres i ens servirà per a moltes coses. D'entrada, per veure l'estrena de Cuevas al Lliure. I per seguir una història política i social, però també molt teatral, que és un autèntic 'tour de force' de sis hores de teatre de primer nivell. Al principi de 'L'herència', el personatge de Morgan diu que això serà una obra sobre l'amistat, l'amor i la pèrdua. És així?Albert Salazar: Sí, en part, sí. Parla d'això i de moltes més coses. Perquè en sis hores... És un bon resum: amistat, amor i pèrdua. I afegiria: el que signifiquem els uns pels altres i com les decisions que prenem en el present sobre els altres tenen un efecte en el futur.Carlos Cuevas: És una obra que també entén l'amor com un acte de relleu i que pretén no oblidar d'on venim, qui ens ha permès arribar fins aquí. Ens planteja: d'acord, nosaltres tenim tots aquests privilegis, però d'on venen aquests privilegis? Qui ha lluitat perquè nosaltres els tinguem? Qui ha perdut la vida perquè els tinguem? I què els hi devem a aquesta gent. És una obra que, d'alguna manera, traça un fil cap enrere, cap a generacions anteriors. De quina herència parla?C.C.: El Toby i l'Eric són dues persones d'esquerres. L'un és dramaturg, l'altre

L'aranya no solo nos permite recuperar un magnífico texto de Àngel Guimerà en el TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha llevado a su terreno, sino que también nos da la oportunidad de disfrutar en un mismo escenario a dos actrices fundamentales de la escena contemporánea: Mima Riera y Paula Malia. Riera es la protagonista, Rosa, la tendera. Y Malia interpreta a Isabel, un personaje secundario pero con mucho peso. Aunque ambas coincidieron en la serie Valeria (Netflix), nunca antes habían participado juntas en una obra de teatro. Más allá de Valeria, no habéis trabajado mucho juntas, ¿verdad? Paula Malia: Hemos coincidido en proyectos, pero no hemos tenido escenas juntas. Mima Riera: Nunca nos mezclan. Estuvimos en Valeria, donde ella es una de las protagonistas de la serie y yo tengo un personaje en la tercera y cuarta temporada, pero casi ni nos cruzamos. P.M.: Y aquí tampoco nos cruzamos mucho. M.R.: Tenemos una escena. ¡Y además, Isabel intentará quitarle el marido a Rosa! M.R.: Ya ves... La verdad es que me lo pone difícil, la tía. ¿Cuál ha sido el reto de interpretar una obra de Guimerà? M.R.: Hace muchos años hice Terra baixa, como casi todo el mundo, creo. Para mí, esta obra, L'aranya, es muy especial porque el primer papel que interpreté siendo consciente de que quería ser actriz fue el de Nuri en Terra baixa, cuando tenía 13 años. El deseo de ser actriz nació en este teatro, además: en una función de Magda Puyo en la Sala Tallers. Después, fui al grupo teatral de

'L'aranya' no només ens permet recuperar un text magnífic d'Àngel Guimerà al TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha portat al seu terreny, sinó que ens permet gaudir a sobre d'un mateix escenari de dues actrius fonamentals de l'escena contemporània: Mima Riera i Paula Malia. Riera és la protagonista, la Rosa, la botiguera. I Malia és la Isabel, una secundària amb molt de pes. Si bé totes dues han coincidit a la sèrie Valeria (Netflix), mai no havien participat juntes en una obra de teatre. Més enllà de Valeria, no heu treballat gaire juntes, oi?Paula Malia: Hem coincidit en projectes, però no hem tingut escenes juntes.Mima Riera: Mai ens barregen. Hem estat fent Valeria, on ella és una de les protagonistes de la sèrie i jo tinc un personatge a la tercera i a la quarta temporada, però quasi ni ens creuem.P.M.: I aquí tampoc no ens creuem gaire.M.R.: Tenim una escena. I, a més, la Isabel intentarà fotre-li el marit a la Rosa!M.R.: Ja veus... La veritat és que m'ho posa difícil, la tia. Quin ha estat el repte de fer un Guimerà?M.R.: Jo vaig fer 'Terra baixa' fa molts anys, com quasi tothom, penso. Per a mi, aquesta funció de 'L'aranya és molt especial perquè el primer paper que vaig fer amb consciència que volia ser actriu va ser la Nuri de 'Terra baixa', quan tenia 13 anys. El desig de ser actriu neix en aquest teatre, a més a més: una funció de Magda Puyo a la Sala Tallers. Llavors, me'n vaig a l'agrupació teatral de Sentfores a fer la Nuri de Terra baixa. Tornar a Guimerà

A finales de enero, el Mercat de les Flors vivirá una auténtica fiesta en torno a la memoria del cuerpo. Vuelve 'Supermedium', la excelente pieza de Núria Guiu e Ingri Fiksdal que ha ganado tres premios Butaca y en la que Mabel Olea, premio Time Out Barcelona a mejor artista emergente, participa junto a 8 bailarinas más. Son dos generaciones de bailarinas, de coreógrafas, que se han encontrado en la sala de ensayo y que tienen muchas cosas que contar. La propia Olea, junto con Clara Tena y Aina Lanas, realizará una conferencia performativa previa a las funciones de 'Supermedium'. Allí hablarán sobre su cuerpo, su trabajo y su futuro. Núria, ¿por qué fichaste a Mabel Olea para 'Supermedium'? Núria Guiu: Vino a la audición y se convirtió en insustituible. A veces, en una audición cuesta mucho encontrar a la persona adecuada y vas viendo perfiles, gente que puede aportarte cosas nuevas. Y Mabel nos daba una información, tiene un registro físico, una presencia, y la verdad es que se convirtió en insustituible. Foto: Ivan GiménezMabel Olea i Núria Guiu Y tú, Mabel, ¿qué ha aprendido tu cuerpo bailando 'Supermedium'? Mabel Olea: He descubierto muchos archivos, sobre todo ahora que hemos tenido que preparar las conferencias que haremos en enero. Mientras las preparábamos, he visto archivos, movimientos, referentes de las otras compañeras que yo desconocía. Lo mejor del grupo es que hay generaciones diferentes, lo que me ha permitido adentrarme en referentes que no tenía registrado

A finals de gener, el Mercat de les Flors viurà una autèntica festa al voltant de la memòria del cos. Torna 'Supermedium', l'excel·lent peça de Núria Guiu i Ingri Fiksdal que ha guanyat tres premis Butaca i en què Mabel Olea, premi Time Out Barcelona a millor artista emergent, hi participa juntament amb 8 ballarines més. Són dues generacions de ballarines, de coreògrafes, que s'han trobat a la sala d'assaig i que tenen moltes coses a explicar. Olea mateix, amb Clara Tena i Aina Lanas, farà una conferència performativa prèvia a les funcions de 'Supermedium'. Aquí, parlen del seu cos, de la seva feina i del seu futur. Núria, per què vas fitxar Mabel Olea per a 'Supermedium'?Núria Guiu: Va venir a l'audició i es va convertir en insubstituïble. De vegades, en una audició et costa molt trobar gent i vas veient perfils, gent que et pot aportar coses noves. I la Mabel ens donava una informació, té un registre físic, una presència i la veritat és que es va convertir en insubstituïble. I tu, Mabel, que ha après el teu cos ballant 'Supermedium'?Mabel Olea: He descobert molts arxius, sobretot ara que hem hagut de preparar les conferències que farem al gener. Quan les estàvem preparant, he vist arxius, moviments, referents de les altres companyes que jo desconeixia. El millor del grup és que hi ha generacions diferents, cosa que m'ha permès endinsar-me en referents que no tenia registrats. Això ha estat molt xulo: aquest intercanvi físic que enriqueix molt la peça. Foto: Ivan GiménezMab

El 2 de febrer es va convertir en una mena de malson per al meteoròleg Phil Connors. L'endemà d'un dia tan avorrit com tots els altres, en què va haver d'anar a Punxsutawney, es lleva i s'adona que el calendari no ha avançat, que encara és a 2 de febrer. Està atrapat en el temps. El 2016, Tim Minchin i Danny Rubin van convertir en musical la famosa pel·lícula de 1993 protagonitzada per Bill Murray i Andie McDowell. Aquest Nadal, amb el títol d''El dia de la marmota', arriba al Coliseum, per primer cop fora del món anglosaxó, la versió catalana d'aquest musical, dirigida per Enric Cambray i amb Manu Guix en la direcció musical. Quins actors i actrius la protagonitzen? Quins són els seus reptes? Té futur el musical en català? Tot això els hem demanat als grans artistes que han tirat endavant aquest projecte.   Roc Bernadí (Phil Connors)   Foto: Ivan GiménezRoc Bernadí (El dia de la marmota) Roc Bernadí té clar que 'El dia de la marmota' és “el repte més gran a què s'ha hagut d'enfrontar mai”. Primer, perquè no surt d'escena en tota la funció. En segon lloc, perquè dona vida a un personatge que “passa per totes les etapes de l'ésser humà: desesperació, arrogància, per arribar a adonar-se que el secret de la vida està a valorar les petites coses”. A més, ha d'adaptar-se a una música que va de la mà de “les necessitats dramatúrgiques”, és a dir, que sembla que es repeteix, però que va introduint petites variacions. Bernadí ha participat a musicals com 'La jaula de las locas', 'A

Annie Ernaux, Lucía Calamaro, Carmen Marfá, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa María Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolores Miguel, María Velasco, Elena Ferrante... No son sólo nombres. Son una marea. Años atrás, tenías que rascar mucho para encontrar teatro con sello femenino. La mayoría de directores y autores eran varones. Y a las actrices, que siempre han tenido muchas cosas que decir en el 'negocio', pronto se les acababan los grandes personajes, con lo que se tiraba por cambiar de género al rey Lear (Núria Espert), o al bueno de Vladimir (Anna Lizaran).   Teatre LliureEl rei Lear Se tenía que recurrir al teatro contemporáneo a toda costa ya los personajes femeninos de Chéjov e Ibsen, a 'Las tres hermanas', a 'Casa de muñecas'. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Es suficiente? Seguramente, todavía no del todo. Pero al menos ya no vale eso de que las historias protagonizadas por hombres hablan de temas universales y las encabezadas por mujeres... de temas de mujeres. ¿Una prueba? 'Un matrimoni de Boston', un clásico contemporáneo de David Mamet que podemos ver en La Villarroel interpretado por un trío estelar: Emma Vilarasau, Marta Marco y Emma Arquillué. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Basta? Seguramente, todavía no del todo Sí, vale, Mamet es un maromo, como también lo era León Tolstói, de quien Carme Portaceli dirigirá su 'Anna Karénina' en el TNC (finales de noviembre), y Lorca, quien es