Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

Enero es un mes mágico y, en esta ocasión, parece que un poco más. Tenemos todos nuestros deseos y esperanzas puestos en 2025, con muchas cosas interesantes que van a pasar en Barcelona durante los siguientes meses.  De momento, en este primer mes del nuevo año podremos disfrutar de obras de teatro y danza, conciertos de pop y de música clásica, exposiciones, mercados... Un montón de propuestas culturales para hacer en Barcelona durante estos días de frío. ¿Con poco dinero después de las fiestas? ¡No pasa nada: todos estos planes son gratis!

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS: Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona    

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona

Gairebé no ens n'hem adonat i el gener ja ha passat. Què fer a Barcelona al febrer? Ara toca encetar el febrer, el mes més curtet de l'any però no pas el menys interessant. L'encarem amb una gran il·lusió, perquè se celebren grans esdeveniments com el Llum BCN i els actes i les portes obertes per Santa Eulàlia, així com noves exposicions, obres de teatre, estrenes de cinema i concerts. Els esdeveniments i les activitats de Barcelona per aquest febrer 2025 són espectaculars. Som-hi!  NO T'HO PERDIS: Plans genials i gratis per fer a Barcelona

Apenas nos hemos dado cuenta y enero ya ha pasado. ¿Qué hacer en Barcelona en febrero? Es el mes más cortito del año, pero no el menos interesante. Lo encaramos con una gran ilusión, porque se celebran grandes eventos como Llum BCN y los actos y las puertas abiertas de Santa Eulàlia, así como nuevas exposiciones, obras de teatro, estrenos de cine y conciertos. Las actividades y eventos de Barcelona en febrero 2025 son espectaculares. ¡Vamos allá!  NO TE LO PIERDAS: Planes geniales y gratis para hacer en Barcelona

Hi ha molts teatres als Països Catalans que arrosseguen una llarga història al darrere, amb més de cent anys amb activitat ininterrompuda. Han sobreviscut guerres, tancaments, crisis, la irrupció del cinema, i han vist passar grans estrelles de casa nostra de cada època i algunes d'internacionals. I no només a Barcelona, on trobem des de fa segles el centre de la producció teatral catalana. Durant la festa de Cap Butaca Buida, a banda de veure grans espectacles, us podeu amarar d'història. Aquí teniu els que tenen almenys un segle de vida... o més. NO T'HO PERDIS: 12 obres fantàstiques que pots veure a Cap Butaca Buida

Hay muchos teatros en los Países Catalanes que arrastran una larga historia detrás, con más de cien años con actividad ininterrumpida. Han sobrevivido guerras, cierres, crisis, la irrupción del cine, y han visto pasar grandes estrellas de nuestra escena artística de todas las épocas y algunas internacionales. Y no sólo en Barcelona, ​​dónde encontramos desde hace siglos el centro de la producción teatral catalana. Durante la fiesta de Cap Butaca Buida, además de ver grandes espectáculos, os podéis empapar de historia. Aquí tenéis a los que tienen al menos un siglo de vida... o más. NO TE LO PIERDAS: 12 obras fantásticas que puedes ver en Cap Butaca Buida

Lo que ha hecho Jordi Prat i Coll con L'aranya es un triple salto mortal sin red, del cual ha salido sobradamente airoso. Ha tomado una obra poco representada de Àngel Guimerà de principios del siglo XX y la ha tratado como si se estuviera enfrentando a un Ibsen, es decir, le ha quitado el polvo y la ha llevado a su terreno. Ha cambiado 1906 por 1968, Barcelona por Girona, los nombres de los personajes, el dialecto, ha añadido canciones y, sobre todo, ha convertido una obra de tono trágico más bien costumbrista en una pieza milimétrica que se mueve por una cuerda finísima entre el drama y la comedia. Con la primera escena nos lo dice todo. Tenemos a Rosa (Mima Riera) en su tienda, pelando patatas, y de repente aparece Pilar (Berta Giraut) convertida en un personaje de La Cubana. Al poco rato, llega su marido, Cadernera (Jordi Vidal), que sigue el juego. Se gritan, se pelean. Reímos. Pero la risa se corta de golpe cuando la mujer nos explica cómo perdió a sus tres hijos, cómo acunó, piel con piel, a sus gemelos muertos al nacer, cómo murió la niña que solo tenía tres primaveras. Aquí ya estalla el drama, ya sabemos que la pieza va de eso, de la frustración de una pareja joven que no puede tener descendencia. Todos los intérpretes merecen un fuerte aplauso L'aranya cuenta la historia de esta pareja, Rosa y Miquel (Albert Ausellé), y cómo el Sebastià de turno teje una trama, una telaraña, para conseguir lo que quiere e introducirlos, moralmente, en la miseria. El villano es Grim

El que ha fet Jordi Prat i Coll amb L'aranya és un triple salt mortal sense xarxa, del qual n'ha sortit airós sobradament. Ha agafat una obra poc representada d'Àngel Guimerà de primers de segle XX i l'ha tractada com si s'estigués enfrontant a un Ibsen, és a dir, li ha tret la pols i l'ha portada al seu terreny. Ha canviat el 1906 per 1968, Barcelona per Girona, els noms dels personatges, el dialecte, hi ha posat cançons i, sobretot, ha convertit un obra de caire tràgic més aviat costumista en una peça mil·limètrica que es mou per una corda fluixíssima entre el drama i la comèdia. Amb la primera escena ens ho diu tot. Tenim la Rosa (Mima Riera) a la seva botiga, pelant patates, i de sobte apareix la Pilar (Berta Giraut) convertida en un personatge de La Cubana. Al cap de poc, ve el seu marit, en Cadernera (Jordi Vidal), que li segueix el joc. Es criden, s'esbatussen. Riem. Però la rialla es talla de cop quan la dona ens explica com va perdre els seus tres fills, com va bressolar, pell amb pell, els seus bessons morts en néixer, com va morir la nena que només tenia tres primaveres. Aquí ja esclata el drama, ja sabem que la peça anirà d'això, de la frustració d'una parella jove que no pot gestar descendència. Tots els intèrprets mereixen un fort aplaudiment L'aranya explica la història d'aquesta parella, la Rosa i en Miquel (Albert Ausellé), i com el Sebastià de torn ordeix una trama, una teranyina, per aconseguir el que vol i endinsar-los, moralment, en la misèria. El malvat

A mitad de función, Tres porques parece que va a ir cuesta abajo, una copia no muy exitosa y con menos recursos de uno de los últimos montajes de El Conde de Torrefiel (texto subtitulado y tres actrices trabajando en el escenario). Pero justo en ese momento, se funden los plomos y la función da un giro inesperado que la va elevando, elevando y acaba muy arriba. Es como si la idea genial hubiera llegado a mitad del proceso de creación. Tal vez no fue así, pero lo cierto es que la segunda mitad de la obra es genial. De entrada, tenemos una voz en off que corresponde a una trabajadora de una industria cárnica (Kana) que se dispone a contarnos su vida. Inmediatamente, entran en escena tres actrices (Laia Alberch, Maria Hernández Giralt y Mar Pawlowsky) vestidas de obreras y el texto pasa a una pantalla con subtítulos. La historia que nos quieren contar es la de Los tres cerditos, en el momento en que el cerdito listo construye la casa de ladrillo que ahuyentará al lobo. Las actrices trabajan y el relato se expone: cómo el capitalismo se consolidó en las mentes occidentales después de que Walt Disney, en los años 30 del siglo pasado, hiciera un corto basado en la fábula que modificaba sustancialmente la original. La apuesta es total, teatro directo sin metáforas Todo correcto, sin mucha novedad, una obra política, aleccionadora, hasta ese momento. Pero se funden los plomos y El Eje decide hacer algo más. Vuelve Kana, ahora en pantalla, que nos hace adentrarnos en su vida

A mitja funció, Tres porques sembla que hagi d'anar pel pedregar, una còpia no gaire reeixida i amb menys recursos d'un dels últims muntatges d'El Conde de Torrefiel (text sobretitulat i tres actrius feinejant a l'escenari). Però just en aquest moment, peten els ploms i la funció fa un tomb inesperat que la va enlairant, enlairant i acaba molt amunt. És com si la idea genial hagués arribat a mig procés de creació. Potser no va anar així, però la veritat és que la segona meitat de l'obra és genial. D'entrada, tenim una veu off que correspon a una treballadora d'una indústria càrnia (Kana) que es disposa a explicar-nos la seva vida. De seguida, entren en escena tres actrius (Laia Alberch, Maria Hernández Giralt i Mar Pawlowsky) vestides de paletes i el text passa a una pantalla amb sobretítols. La història que ens volen explicar és la dels 'Tres porquets', en el moment en què el garrí llest es construeix la casa de totxo que foragitarà el llop. Les actrius feinegen i el relat s'exposa: com el capitalisme va consolidar-se dins les ments occidentals després que Walt Disney, als anys 30 del segle passat, fes un curt a partir de la faula que modificava substancialment l'original. L'aposta és total, teatre directe sense metàfores Tot correcte, sense gaire novetat, una obra política, alliçonadora, fins aleshores. Però peten els ploms i El Eje decideix fer alguna cosa més. Torna la Kana, ara en pantalla, que ens fa endinsar en la seva vida (8 hores al dia treballant en un escorxador)

La puesta en escena de 'Massa brillant' es espectacular. Un personaje solo, Guillem (Daniel Mallorquín), sobre una tarima muy alta. Le rodean los amigos que lo acompañan a una fiesta de drag queens en la Sala Apolo: su novio Albert (Santi Cuquejo), Víctor (Jordi Martí) y el drag Gorka (Carlos González), que lleva un vestido deslumbrante. Desde el principio se ve claramente que Guillem no quiere estar allí, en la fiesta. Ocupará el escenario solo durante buena parte de la función, con los amigos alrededor, pero lejos, en los balcones de la Sala Pequeña. En 'Karaoke Elusia', la primera obra de Oriol Puig, nos narraba un caso de acoso escolar que terminaba de forma trágica. Nos hablaba de sentirse diferente y de sufrir las consecuencias. Aquí, en 'Massa brillant', el autor transita por un camino paralelo, pero en una sola noche y en un ambiente radicalmente distinto. Guillem, como Sam en el montaje anterior, también se siente fuera de lugar: hace todo lo que le dicen que haga, pero su cuerpo se rebela. El pañuelo que le han puesto le pica, siente vértigo al acercarse al escenario, no le caen bien los amigos de Albert... Guillem parece un chico que está buscando su lugar en un mundo que no lo acompaña El problema es que toda la historia es algo superficial y nos falta contexto. Es decir, Puig no nos ofrece suficientes elementos para valorar todo lo que pasa por la cabeza de Guillem y todo lo que vive y dice. Sin saber quién es, de dónde viene, no podemos valorar si el ataque de p

La posada en escena de 'Massa brillant' és espectacular. Un personatge sol, en Guillem (Daniel Mallorquín), a sobre d'una tarima molt alta. L'envolten els amics que l'acompanyen a una festa de drags a la Sala Apolo: el seu nòvio Albert (Santi Cuquejo), en Víctor (Jordi Martí) i el drag Gorka (Carlos González), que porta un vestit espaterrant. Ja es veu de bon principi que en Guillem no vol ser-hi, a la festa. Ocuparà l'escenari sol durant bona part de la funció, amb els amics al seu voltant, però lluny, als balcons de la Sala Petita. A 'Karaoke Elusia', la primera obra d'Oriol Puig, ens explicava un cas d'assetjament escolar acabat de manera tràgica. Ens parlava de sentir-se diferent i patir-ne les conseqüències. Aquí, a 'Massa brillant', l'autor travessa un camí paral·lel, però en una sola nit i en un ambient radicalment diferent. En Guillem, com el Sam del muntatge anterior, també es troba fora de lloc: fa tot el que li diuen que faci, però el seu cos s'hi rebel·la. El mocador que li han fet posar li pica, sent vertigen en acostar-se a l'escenari, no li cauen bé els amics de l'Albert... En Guillem sembla un noi que està buscant el seu lloc en un món que no l'acompanya El problema és que tota la història és un pèl prima i ens falta context. És a dir, Puig no ens ofereix prou elements per valorar tot el que li passa pel cap al Guillem i tot el que viu i diu. Sense saber qui és, d'on ve, no podem valorar si l'atac de pànic de què és víctima és una criaturada o l'efecte d'un tr

El Teatro Zorrilla de Badalona abrió sus puertas en 1868. La sala mantuvo su actividad hasta 1970, que cerró. Hacía ya tiempo que el cine había desplazado el teatro. De hecho, en 1905 ya se pasó la primera película, pero durante mucho tiempo alternó el cine con la actividad teatral. Han actuado muchas compañías y actores destacados, como Enric Borràs, Raquel Meller o Margarida Xirgu. Entre las obras históricas que se han visto, cabe destacar la 'Maria Rosa' de Guimerà, con Xirgu y Borràs.

El Teatre Zorrilla de Badalona va obrir portes el 1868. La sala va mantenir l'activitat fins al 1970, que va tancar. Aleshores ja feia temps que el cine havia desplaçat el teatre. De fet, el 1905 ja s'hi va passar la primera pel·lícula, però durant molt temps va alternar el cine amb l'activitat teatral. Hi han actuat moltes companyies i actors destacats, com Enric Borràs, Raquel Meller o Margarida Xirgu. Entre les obres històriques que s'hi han vist, cal destacar la 'Maria Rosa' de Guimerà, amb Xirgu i Borràs. .

Construido en 1905 como teatro del Centro de Lectura de Reus, el Bartrina es uno de los teatros más singulares y bonitos de Cataluña. De entrada, la sala presenta un elemento característico: una platea oscilante, que, por un mecanismo construido en 1924 por Pere Montanya, puede convertir el espacio en una superficie completamente horizontal para acoger bailes y fiestas o actos diversos y puede inclinar sensiblemente para los espectáculos teatrales o de cine. Aquí, en 1977, Els Joglars hicieron la última función de 'La torna', que provocó la huida de Albert Boadella.

L'edifici del Cafè del Progrés va inaugurar-se el 1929 i ja des de 1931 va oferir espectacles, projecte noucentista de l'arquitecte Josep Ros i Ros. La primera funció va anar a càrrec del gran tenor Hipòlit Lázaro que va interpretar l'òpera 'Aida' de Verdi. És, sens dubte, un dels teatres més bonics de Catalunya.

El 13 de febrero de 1899, la Sociedad Recreativa Centro Económico inauguró el edificio que ahora es la sede del centro cultural La Gorga de Palamós y que ya entonces acogía, entre otras cosas, funciones teatrales. Desde que abrió puertas, ha sufrido diversas transformaciones y ha pasado por muchas etapas distintas: la última reforma data de 1996. Y hoy es el centro neurálgico de la actividad cultural de la localidad ampurdanesa.

Inaugurado en 1928, el Talia es uno de los referentes teatrales valencianos. Y forma parte del imaginario popular de la ciudad. Pertenecía a la Casa de los Obreros de San Vicente Ferrer. De 1995 hasta 2012, gestionado por la Generalitat Valenciana, el Talia fue una de las salas más importantes para el sector teatral valenciano: apoyaba a las compañías ya los autores teatrales autóctonos y reforzaba su actividad artística y profesional. Carlos Alberola, Pasqual Alapont o Patrícia Pardo estrenaron allí.

L'aranya no solo nos permite recuperar un magnífico texto de Àngel Guimerà en el TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha llevado a su terreno, sino que también nos da la oportunidad de disfrutar en un mismo escenario a dos actrices fundamentales de la escena contemporánea: Mima Riera y Paula Malia. Riera es la protagonista, Rosa, la tendera. Y Malia interpreta a Isabel, un personaje secundario pero con mucho peso. Aunque ambas coincidieron en la serie Valeria (Netflix), nunca antes habían participado juntas en una obra de teatro. Más allá de Valeria, no habéis trabajado mucho juntas, ¿verdad? Paula Malia: Hemos coincidido en proyectos, pero no hemos tenido escenas juntas. Mima Riera: Nunca nos mezclan. Estuvimos en Valeria, donde ella es una de las protagonistas de la serie y yo tengo un personaje en la tercera y cuarta temporada, pero casi ni nos cruzamos. P.M.: Y aquí tampoco nos cruzamos mucho. M.R.: Tenemos una escena. ¡Y además, Isabel intentará quitarle el marido a Rosa! M.R.: Ya ves... La verdad es que me lo pone difícil, la tía. ¿Cuál ha sido el reto de interpretar una obra de Guimerà? M.R.: Hace muchos años hice Terra baixa, como casi todo el mundo, creo. Para mí, esta obra, L'aranya, es muy especial porque el primer papel que interpreté siendo consciente de que quería ser actriz fue el de Nuri en Terra baixa, cuando tenía 13 años. El deseo de ser actriz nació en este teatro, además: en una función de Magda Puyo en la Sala Tallers. Después, fui al grupo teatral de

'L'aranya' no només ens permet recuperar un text magnífic d'Àngel Guimerà al TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha portat al seu terreny, sinó que ens permet gaudir a sobre d'un mateix escenari de dues actrius fonamentals de l'escena contemporània: Mima Riera i Paula Malia. Riera és la protagonista, la Rosa, la botiguera. I Malia és la Isabel, una secundària amb molt de pes. Si bé totes dues han coincidit a la sèrie Valeria (Netflix), mai no havien participat juntes en una obra de teatre. Més enllà de Valeria, no heu treballat gaire juntes, oi?Paula Malia: Hem coincidit en projectes, però no hem tingut escenes juntes.Mima Riera: Mai ens barregen. Hem estat fent Valeria, on ella és una de les protagonistes de la sèrie i jo tinc un personatge a la tercera i a la quarta temporada, però quasi ni ens creuem.P.M.: I aquí tampoc no ens creuem gaire.M.R.: Tenim una escena. I, a més, la Isabel intentarà fotre-li el marit a la Rosa!M.R.: Ja veus... La veritat és que m'ho posa difícil, la tia. Quin ha estat el repte de fer un Guimerà?M.R.: Jo vaig fer 'Terra baixa' fa molts anys, com quasi tothom, penso. Per a mi, aquesta funció de 'L'aranya és molt especial perquè el primer paper que vaig fer amb consciència que volia ser actriu va ser la Nuri de 'Terra baixa', quan tenia 13 anys. El desig de ser actriu neix en aquest teatre, a més a més: una funció de Magda Puyo a la Sala Tallers. Llavors, me'n vaig a l'agrupació teatral de Sentfores a fer la Nuri de Terra baixa. Tornar a Guimerà

A finales de enero, el Mercat de les Flors vivirá una auténtica fiesta en torno a la memoria del cuerpo. Vuelve 'Supermedium', la excelente pieza de Núria Guiu e Ingri Fiksdal que ha ganado tres premios Butaca y en la que Mabel Olea, premio Time Out Barcelona a mejor artista emergente, participa junto a 8 bailarinas más. Son dos generaciones de bailarinas, de coreógrafas, que se han encontrado en la sala de ensayo y que tienen muchas cosas que contar. La propia Olea, junto con Clara Tena y Aina Lanas, realizará una conferencia performativa previa a las funciones de 'Supermedium'. Allí hablarán sobre su cuerpo, su trabajo y su futuro. Núria, ¿por qué fichaste a Mabel Olea para 'Supermedium'? Núria Guiu: Vino a la audición y se convirtió en insustituible. A veces, en una audición cuesta mucho encontrar a la persona adecuada y vas viendo perfiles, gente que puede aportarte cosas nuevas. Y Mabel nos daba una información, tiene un registro físico, una presencia, y la verdad es que se convirtió en insustituible. Foto: Ivan GiménezMabel Olea i Núria Guiu Y tú, Mabel, ¿qué ha aprendido tu cuerpo bailando 'Supermedium'? Mabel Olea: He descubierto muchos archivos, sobre todo ahora que hemos tenido que preparar las conferencias que haremos en enero. Mientras las preparábamos, he visto archivos, movimientos, referentes de las otras compañeras que yo desconocía. Lo mejor del grupo es que hay generaciones diferentes, lo que me ha permitido adentrarme en referentes que no tenía registrado

A finals de gener, el Mercat de les Flors viurà una autèntica festa al voltant de la memòria del cos. Torna 'Supermedium', l'excel·lent peça de Núria Guiu i Ingri Fiksdal que ha guanyat tres premis Butaca i en què Mabel Olea, premi Time Out Barcelona a millor artista emergent, hi participa juntament amb 8 ballarines més. Són dues generacions de ballarines, de coreògrafes, que s'han trobat a la sala d'assaig i que tenen moltes coses a explicar. Olea mateix, amb Clara Tena i Aina Lanas, farà una conferència performativa prèvia a les funcions de 'Supermedium'. Aquí, parlen del seu cos, de la seva feina i del seu futur. Núria, per què vas fitxar Mabel Olea per a 'Supermedium'?Núria Guiu: Va venir a l'audició i es va convertir en insubstituïble. De vegades, en una audició et costa molt trobar gent i vas veient perfils, gent que et pot aportar coses noves. I la Mabel ens donava una informació, té un registre físic, una presència i la veritat és que es va convertir en insubstituïble. I tu, Mabel, que ha après el teu cos ballant 'Supermedium'?Mabel Olea: He descobert molts arxius, sobretot ara que hem hagut de preparar les conferències que farem al gener. Quan les estàvem preparant, he vist arxius, moviments, referents de les altres companyes que jo desconeixia. El millor del grup és que hi ha generacions diferents, cosa que m'ha permès endinsar-me en referents que no tenia registrats. Això ha estat molt xulo: aquest intercanvi físic que enriqueix molt la peça. Foto: Ivan GiménezMab

El 2 de febrer es va convertir en una mena de malson per al meteoròleg Phil Connors. L'endemà d'un dia tan avorrit com tots els altres, en què va haver d'anar a Punxsutawney, es lleva i s'adona que el calendari no ha avançat, que encara és a 2 de febrer. Està atrapat en el temps. El 2016, Tim Minchin i Danny Rubin van convertir en musical la famosa pel·lícula de 1993 protagonitzada per Bill Murray i Andie McDowell. Aquest Nadal, amb el títol d''El dia de la marmota', arriba al Coliseum, per primer cop fora del món anglosaxó, la versió catalana d'aquest musical, dirigida per Enric Cambray i amb Manu Guix en la direcció musical. Quins actors i actrius la protagonitzen? Quins són els seus reptes? Té futur el musical en català? Tot això els hem demanat als grans artistes que han tirat endavant aquest projecte.   Roc Bernadí (Phil Connors)   Foto: Ivan GiménezRoc Bernadí (El dia de la marmota) Roc Bernadí té clar que 'El dia de la marmota' és “el repte més gran a què s'ha hagut d'enfrontar mai”. Primer, perquè no surt d'escena en tota la funció. En segon lloc, perquè dona vida a un personatge que “passa per totes les etapes de l'ésser humà: desesperació, arrogància, per arribar a adonar-se que el secret de la vida està a valorar les petites coses”. A més, ha d'adaptar-se a una música que va de la mà de “les necessitats dramatúrgiques”, és a dir, que sembla que es repeteix, però que va introduint petites variacions. Bernadí ha participat a musicals com 'La jaula de las locas', 'A

Annie Ernaux, Lucía Calamaro, Carmen Marfá, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa María Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolores Miguel, María Velasco, Elena Ferrante... No son sólo nombres. Son una marea. Años atrás, tenías que rascar mucho para encontrar teatro con sello femenino. La mayoría de directores y autores eran varones. Y a las actrices, que siempre han tenido muchas cosas que decir en el 'negocio', pronto se les acababan los grandes personajes, con lo que se tiraba por cambiar de género al rey Lear (Núria Espert), o al bueno de Vladimir (Anna Lizaran).   Teatre LliureEl rei Lear Se tenía que recurrir al teatro contemporáneo a toda costa ya los personajes femeninos de Chéjov e Ibsen, a 'Las tres hermanas', a 'Casa de muñecas'. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Es suficiente? Seguramente, todavía no del todo. Pero al menos ya no vale eso de que las historias protagonizadas por hombres hablan de temas universales y las encabezadas por mujeres... de temas de mujeres. ¿Una prueba? 'Un matrimoni de Boston', un clásico contemporáneo de David Mamet que podemos ver en La Villarroel interpretado por un trío estelar: Emma Vilarasau, Marta Marco y Emma Arquillué. Por suerte, las cosas han cambiado. ¿Basta? Seguramente, todavía no del todo Sí, vale, Mamet es un maromo, como también lo era León Tolstói, de quien Carme Portaceli dirigirá su 'Anna Karénina' en el TNC (finales de noviembre), y Lorca, quien es

Annie Ernaux, Lucia Calamaro, Carmen Marfà, Lara Díez Quintanilla, Berta Prieto, Les Impuxibles, Andrea Jiménez, Virginie Despentes, Rosa Maria Arquimbau, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Dolors Miquel, María Velasco, Elena Ferrante... No són només noms. Són una marea. Anys enrere, havies de rascar molt per trobar teatre amb segell femení. La majoria de directors i autors eren homes. I a les actrius, que sempre han tingut moltes coses a dir en el 'negoci', aviat se'ls acabaven els grans personatges, amb la qual cosa es tirava per canviar de gènere el rei Lear (Núria Espert), o el bo d'en Vladímir (Anna Lizaran). Teatre LliureEl rei Lear S'havia de recórrer al teatre contemporani de totes totes i als personatges femenins de Txékhov i Ibsen, a 'Les tres germanes', a 'Casa de nines'. Per sort, les coses han canviat. Prou? Segurament, encara no del tot. Però almenys ja no val això que les històries protagonitzades per homes parlen de temes universals i les encapçalades per dones... de temes de dones. Una prova? 'Un matrimoni de Boston', un clàssic contemporani de David Mamet que podem veure a La Villarroel interpretat per un trio estel·lar: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Per sort, les coses han canviat. Prou? Segurament, encara no del tot Sí, d'acord, Mamet és un paio, com també ho era Lev Tolstoi, de qui Carme Portaceli dirigirà la seva 'Anna Karénina' al TNC (finals de novembre), i Lorca, que va escriure 'Bodas de sangre', que acaba de passar per l'Akadèmia. T

'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' es la segunda obra que Berta Prieto escribe y dirige en la Sala Beckett después de debutar con 'Derecho en la pataleta'. Cuenta con Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray y Laura Roig para contar la historia de Paula Miró, un escritora joven que vive de su historia personal. Prieto tiene 26 años y ya ha dirigido varias obras de teatro y ha creado, para Filmin, la serie 'Autodefensa'. ¿De quién es la síntesis Paula Miró?A priori, podrías decir que de mí. Pero no tanto. Al principio empecé a escribir este personaje pensando que sería un súper álter ego mío. Pero a medida que iba creando este proyecto me he dado cuenta de que no, que es una caricatura muy fuerte de muchas chicas de mi generación que se dedican al mundo de la cultura o tienen alguna inquietud cultural y se sienten sobrepasadas. ¿No estamos pasando un poco con el narcisismo?Sí. Vivimos en un momento muy ególatra y muy narcisista. Y muchas veces hacemos ver que no. Yo prefiero ir de cara. No soporto la falsa modestia. Pero también es verdad que, desde los medios, se potencia mucho lo de la voz propia, de la identidad, del personaje que eres o no eres, lo que quieres decir o no quieres decir. No sé si es tanto algo generacional o un pasaporte que debes tener para dedicarte a algo del mundo cultural. Vivimos en un momento muy ególatra y muy narcisista. Paula Miró se inyecta bótox en el cerebro para ser tonta. ¿La inteligencia juega en contra de las

'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' és la segona obra que Berta Prieto escriu i dirigeix a la Sala Beckett després de debutar-hi amb 'Derecho a la pataleta'. Compta amb Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray i Laura Roig per explicar la història de la Paula Miró, un escriptora jove que viu de la seva història personal. Prieto té 26 anys i ja ha dirigit unes quantes obres de teatre i ha creat, per a Filmin, la sèrie 'Autodefensa'. De qui és la síntesi la Paula Miró?A priori, podries dir que de mi. Però no tant. Al principi, vaig començar a escriure aquest personatge pensant que seria un súper àlter ego meu. Però a mesura que anava fent aquest projecte me n'he adonat que no, que és una caricatura molt forta de moltes noies de la meva generació que es dediquen al món de la cultura o tenen alguna inquietud cultural i se senten sobrepassades. No ens estem passant una mica amb el narcisisme?Sí. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista. I moltes vegades fem veure que no. Jo prefereixo anar de cara. No suporto la falsa modèstia. Però també és veritat que, des dels mitjans, es potencia molt això de la veu pròpia, de la identitat, del personatge que ets o no ets, el que vols dir o no vols dir. No sé si és tant una cosa generacional o un passaport que has de tenir per dedicar-te a alguna cosa del món cultural. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista La Paula Miró s'injecta bótox al cervell per ser beneita. La intel·ligència juga en

Hace diecinueve años, Marta Marco era la joven en 'Un matrimoni de Boston'. Le acompañaban Anna Lizaran y Emma Vilarasau. Aquella obra sobre la relación de una pareja de mujeres a finales del siglo XIX, escrita por David Mamet y dirigida al Espai Lliure por Josep Maria Mestres, se convertiría en una de las más emblemáticas de aquella época. Ahora, en La Villarroel, Marco vuelve, con Vilarasau y Emma Arquillué. Y si en aquel momento fue la pequeña, actualmente es la mediana. Demuestra además que es una de las actrices del momento y que le van muy bien los montajes femeninos. Será la primera vez que, pese a cambiar de personaje, tienes la oportunidad de repetir una obra. ¿Qué estás sintiendo?Es muy emocionante. Porque me viene mucho Anna [Lizaran] y es muy divertido porque recuerdas muchas cosas de ella que eran muy divertidas. Haciendo esta función reímos mucho. Creo que es la función que más veces el público ha reído con nosotras porque nos estábamos meando de risa, de verdad. Corría el bulo que debía ir a verse por la risa... Tenía veinticinco años y fue muy emocionante trabajar con ellas dos, con Anna y Emma. Ahora, de repente, es rendir homenaje a las maestras. Considero a Anna mi maestra y Emma, ​​también. La admiración es profunda y el reto es estar a la altura. ¿Aprendiste muchas cosas?Fue un aprendizaje total. Recuerdo los ensayos, recuerdo alucinar con ellas dos, cómo se manejaban, cómo cambiaban, cómo deshacían lo que habían hecho y lo echaban hacia otro lado. Sí, fu

Fa dinou anys, Marta Marco era la jove a 'Un matrimoni de Boston'. L'acompanyaven Anna Lizaran i Emma Vilarasau. Aquella obra sobre la relació d'una parella de dones a finals del segle XIX, escrita per David Mamet i dirigida a l'Espai Lliure per Josep Maria Mestres, es convertiria en una de les més emblemàtiques d'aquella època. Ara, a La Villarroel, Marco hi torna, amb Vilarasau i Emma Arquillué de refresc. I si aleshores era la petita, actualment és la mitjana. Demostra, a més, que és una de les actrius del moment i que li van molt bé els muntatges femenins. Deu ser la primera vegada que, tot i canviar de personatge, tens l'oportunitat de repetir una obra. Què estàs sentint? És molt emocionant. Perquè em ve molt l'Anna [Lizaran] i això és molt divertit perquè recordes moltes coses d'ella que eren molt divertides. Fent aquesta funció vam riure molt. Crec que és la funció que més vegades el públic ha rigut amb nosaltres perquè ens estàvem pixant de riure de veritat. Corria el bulo que s'havia d'anar a veure perquè ens pixàvem de riure... Tenia vint-i-pocs anys i va ser molt emocionant treballar amb elles dues, amb l'Anna i l'Emma. Ara, de sobte, és retre homenatge als mestres. Considero l'Anna la meva mestra i l'Emma, també. L'admiració és profunda i el repte és estar a l'altura. Vas aprendre moltes coses? Va ser un aprenentatge total. Recordo els assajos, recordo al·lucinar amb elles dues, com es manejaven, com canviaven, com desfeien el que havien fet i ho tiraven cap a una

Aquest final de 2024 és per a Enric Cambray. L'actor, al TNC, es posa en la pell del mític príncep de Dinamarca al 'Hamlet 0.2' que Sergi Belbel ha escrit per a ell a partir del clàssic de Shakespeare. Segona part d'una sèrie que va néixer el març de 2022 gairebé de manera clandestina a la sala Dau al Sec i que tindrà continuïtat en els propers anys. El desafiament és interpretar els cinc actes de la tragèdia en cinc obres diferents. Per ara, en tenim dues. Però la cosa no s'acaba aquí, ja que Cambray torna a portar 'Les dones sàvies' al Maldà a l'octubre i s'estrenarà com a director amb el musical 'El dia de la marmota', al Coliseum, pels volts de Nadal. Fa deu anys vas estar al grup de joves actors que va fer 'El joc de l'amor i de l'atzar' amb Josep Maria Flotats al TNC i ara hi estàs fent una mena de 'Hamlet'. Què ha passat? Va ser molt fort, allò, perquè en Josep Maria va voler tornar al teatre que havia fundat per posar en valor tota una generació d'intèrprets, com va fer en el seu moment amb 'El despertar de la primavera'. Això et dona un impuls. Potser el fet d'estar en aquell espectacle fa que li donés més valor a la institució, al que representa el Teatre Nacional. I el fet de tornar, al cap de deu anys, com a intèrpret, com a monologuista, en un espai no convencional del mateix teatre, és un honor, un privilegi i una responsabilitat. A més, hi torno de la mà d'un altre director d'aquest teatre: el Sergi Belbel. Són gent que s'estima molt aquesta casa. És un regal,