La cançó de Ray Heredia que regala el seu títol al primer llarg de Sara Gutiérrez Galve diu: “Yo la busco y no la encuentro, la alegría de vivir”. Doncs bé, no és cap casualitat que la cineasta barcelonina recorri a aquest clàssic del nou flamenc dels 90 per encapçalar la seva òpera prima. Som davant d’una pel·lícula híbrida i mestissa, alhora que un intel·ligent còctel de gèneres i una faula naturalista sobre els miratges de la vida urbana. Tot gira al voltant d’un personatge, el Max, que comparteix pis amb l’Emma i que viu en un núvol de despreocupada felicitat que es dilueix quan ella li comunica una notícia inesperada. A partir d’aquí, el Max es veurà enfrontat a una nit estranya i al·lucinada, a mig camí entre la realitat i el somni –de vegades virant cap al malson–, que el porta a la recerca d’ell mateix per una Barcelona iniciàtica i espectral.
La directora mai no força les situacions, ni tampoc ensenya les costures d’aquest viatge estructurat en diversos registres, de la comèdia a la crònica social. El que comença com un retrat generacional, impressionista i eixerit, es transforma de mica en mica en la narració d’una deriva existencial, i acaba pintant el paisatge d’una ciutat que canvia segons els estats d’ànim del protagonista. I el resultat és un elogi del fragment que potser a estones pugui semblar una mica massa previsible, però que també sap evitar amb elegància els tòpics i clixés en els quals hauria pogut caure.