[title]
Hi hauria nombroses raons per menysprear aquest segon llargmetratge d’Alfonso Gomez-Rejon, basat en la novel·la de Jesse Andrews: és efectista, amb una pàtina de modernitat que embafa i molesta, i que en el fons deriva en l’enèsima pel·lícula de personatge amb càncer, sense estalviar cap clixé. Però alhora (almenys fins a la seva darrera part) estableix una certa distància irònica amb el seu tema, a base d’una melancòlica veu en 'off' i uns rètols de grata inspiració literària que retraten la vida adolescent a mig camí entre François Truffaut i Gondry. I igualment estableix una relació amb el cine, amb incomptables citacions i referències, i d’alguna manera indaga en les correspondències entre les imatges i la vida. Perquè, de fet, d’això es tracta: del cine com a consol del dolor.