Wonder Wheel

Un nen piròman és el personatge més memorable de 'Wonder wheel'. Podria haver-se escapat d’un gag de 'Toma el dinero y corre' o d’un dels records en càlid to sèpia de 'Dies de ràdio', però no, aquí no encén el misto per caure’ns simpàtics. En la seva ànsia de destrucció massiva i arbitrària, és difícil no veure el Woody Allen dels últims anys, que ha transformat l’arquetip d’aquelles somiatruites que Mia Farrow interpretava als 80 (a 'La rosa porpra del Caire' o 'Alice') en autèntics agents del caos, monstres que han convertit la seva frustració en una teranyina d’autoenganys que acabarà devastant tot el que toquin.

Així era la Jasmine que li va fer guanyar un Oscar a la Cate Blanchett, i així és la seva cosina germana Ginny, que Kate Winslet interpreta amb la passió, entre vulgar i desencisada, d’una heroïna tràgica propensa a la traïció. La teatralitat de l’escenari escollit per Allen (un Coney Island fantasmagòric) no sembla deixar escapatòria als seus personatges, atrapats entre l’obligació d’assemblar-se als seus models dramàtics –els d’una obra d’Eugene O’Neill o Tennessee Williams– i el dret a viure la seva pròpia vida.

'Wonder wheel' es revela com una de les pel·lícules més sofisticades de l’últim tram de la seva carrera: amb el suport de l’estilitzat treball cromàtic de la fotografia de Vittorio Storaro –tan deutora dels fulletons brechtians de Sirk com de l’Antonioni d’'El misteri d’Oberwald'–, Allen reflexiona sobre els mecanismes formals i narratius del melodrama arrebossant-los d’una amargor esfereïdora.