Whiplash

Unes baquetes d’on regalimen gotes de suor i de sang. Aquesta és la imatge que millor recull l’essència de 'Whiplash'. A diferència d’altres films que giren al voltant de músics, centrats en l’epifania i en les turbulències de l’activitat creativa, el segon llargmetratge de Damien Chazelle no veu la música com un art, sinó com una activitat de disciplina fèrria, on el plaer i l’espontaneïtat són aniquilats per la competitivitat d’un taller de músics. Plantejada com un duel entre un jove bateria i el seu sàdic professor (encarnat per J.K. Simmons, versió sofisticada del cruel sergent Hartman de 'La chaqueta metálica'), 'Whiplash' narra la pèrdua d’innocència (i humanitat) del protagonista amb un efectisme a vegades gruixut i una moral ambigua, però també amb la vibrant mètrica d’un jove cineasta que no té vergonya d’exhibir el seu talent.