[title]
Christophe Honoré sovint celebra l’estil de vida lliure, romàntic i urbà. El seu darrer treball és el retrat franc i commovedor d’un any a la vida de Jacques (Pierre Deladonchamps), escriptor de 39 anys afectat pel VIH. I tot i que 'Vivir deprisa, amar despacio' resulta incompleta a estones, acaba esdevenint un film ric en textures, que se sent veritable i real.
Som al 1993. Sona Massive Attack i Ride. Al cine projecten Joc de llàgrimes i El piano. Honoré evoca la flamant història de Jacques amb Arthur (Vincent Lacoste), un jove bretó que acaba de sortir de l’armari, i també ens mostra l’amistat amb el seu veí Mathieu (Denis Podalydès) i la relació amb Marco, l’antic amant. Jacques té un fill, la mare del qual sempre es refereix a la vida ‘compartimentada’ de Jacques, una dada que va guanyant sentit a mesura que avança la pel·lícula. Sense saturar de referències cronològiques, 'Vivir deprisa, amar despacio' funciona com una instantània d’un moment concret de França i la seva cultura sexual gai (connecta amb 120 pulsaciones por minuto i, de fet, cita les trobades dels activistes Act Up).
L’actitud cap al sexe i el cos és honesta, però sobretot proposa un retrat sobre com les vides s’entrecreuen (o no), com les ambicions i els desitjos col·lisionen, i sobre com són les diferents formes d’amor possibles, no necessàriament presentades com a alternativa. En resum, una pel·li fresca, emocionant i captivadora.