Una misión de locos

Fa tants anys que veiem comèdies d’espies que sembla que el gènere no hagi existit mai fora de la paròdia. Una misión de locos no ha vingut a canviar aquesta consideració, però com a mínim sí que té un protagonista, en Léo, que es pren molt seriosament el fet de ser un agent secret internacional, malgrat que la resta del món el considera un narrador poc fiable, ja que està tancat en un manicomi. En Romain, un psiquiatre que tot just ha arribat a l’hospital, interpreta les seves històries com mers deliris, fins que la seva xicota és segrestada i no li queda més remei que fiar-se dels suposats coneixements del seu pacient. Aviat, però, la necessitat de fer avançar la trama passa per davant del motor del film –és en Léo un autèntic espia o viu en una mentida colossal?–, que va esvaint-se fins a ensopir la dinàmica de buddy movie que s’estableix entre la convicció delirant de Dany Boon i Philippe Katerine, que aconsegueix convertir el raonable Romain en el personatge més bufonesc de la funció.