Tres caras

Es pot titular 'Tres dones', com la gloriosa pel·lícula de Robert Altman, però el referent de Panahi segueix sent el mestre Kiarostami. D’ell n’hereta el relat itinerant i episòdic, la contigüitat de la realitat i la ficció, l’interès pel món rural i, en aquest cas, l’exploració (i reivindicació) de la condició femenina en una cultura essencialment masclista. Panahi abandona el tancament, literal o metafòric, dels seus darrers films, obligat per un arrest domiciliari que el va convertir en causa cèlebre de la repressió integrista, per recuperar el discurs feminista d’Offside. La tercera cara del títol restarà invisible als nostres ulls, com aquella porció de realitat que el cinema no pot copsar amb la càmera, també com aquell fora de camp al qual la societat iraniana condemna les dones que se surten de la norma. Mentrestant, és capaç, col·locant-se com a secundari de luxe, d’hipnotitzar-nos amb la discussió circular que manté amb un ramader i el seu brau semental, paradigma de la masculinitat enquistada que esclafa la veu de les dones a l’Iran profund.