[title]
En els últims temps hem vist moltes pel·lícules associades al ball (com 'Ema', de Pablo Larraín) que han servit per introduir l’element alliberador a través del ritme i de l’expressió corporal. No obstant això, en aquesta ocasió, la dansa folklòrica, associada a les arrels i la identitat d’un país, es converteix en un motor repressor per al jove protagonista de la pel·lícula, que intenta en va utilitzar aquest sistema tan rígid per trencar amb la tradició i qüestionar-ne els estigmes i els tabús. Director suec d’origen georgià, Levan Akin firma una potent paràbola sobre la joventut oprimida, sotmesa pel patriarcat i els valors religiosos, utilitzant el xoc entre la masculinitat i la feminitat en l’entorn d’una escola de ballet on l’exigència acaba resultant castradora. Solo nos queda bailar és més que una pel·lícula sobre el descobriment de l’homosexualitat. És un cant a la llibertat que s’encara a la intolerància, escrit des d’una perspectiva original a través de coreografies que et deixen de pasta de moniato.