Sing Street

Músic abans que cineasta (va ser baixista del grup d’indie-folk The Frames), John Carney escriu i filma les seves pel·lícules com si jugués amb els cànons d’una cançó pop: no busca ser original, sinó activar estructures gratificantment familiars. A 'Sing street' no hi ha misteris: Dublín, a mitjan anys 80. Un adolescent munta una banda per enamorar la noia que li agrada, i l’aprenentatge musical comporta l’excitació dels descobriments continus i volàtils (els protagonistes imiten Duran Duran, The Cure o Spandau Ballet, segons el vent que bufi). Ja ho hem sentit. Ja ho hem vist. Ja hem estat allà. Però ens ho tornem a empassar, potser animats per la immediatesa que l’experiència de Carney dóna a la pel·lícula, i que pal·lia les seves limitacions, com ara el poc espai que dóna a trames i personatges secundaris que mereixerien més atenció.