[title]
Si Buñuel hagués dirigit 'El ángel exterminador' o 'El discreto encanto de la burguesía' a Bucarest, seguint el llibre d’estil del nou cinema romanès, el resultat s’assemblaria bastant a 'Sieranevada'. El repte que es planteja Cristi Puiu és articular una dissecció de la classe mitjana del seu país –i, per extensió, de la civilització del primer món– al voltant d’un dinar familiar que mai no arriba a celebrar-se, en un apartament d’on sembla impossible sortir i des d’una òptica realista que el rigor de la posada en escena radicalitza fins a apropar-se a una abstracció gairebé fantasmagòrica.
Potser la mirada de la càmera, escrutadora en la seva presumpta objectivitat, és la de l’esperit del patriarca mort, motiu de la reunió i forat negre del relat, que ens situa 'in media res', desubicats, en un pis que és alhora mapa i arbre genealògic d’un cert estat de les coses. Les portes s’obren i es tanquen com en una comèdia de Lubitsch, però sempre ens deixen en el llindar del món.
No es tracta de convertir l’espai fílmic en una metàfora social sinó d’utilitzar-lo, sense que notem el virtuosisme amb què es desplega, com a fòrum de debat, com a motiu liminar entre les paradoxes i contradiccions de la condició humana. Els límits de la fe, les teories conspiranoiques sobre l’11-S i els atemptats del Charlie Hebdo, la mentida com a mètode infal·lible per sobreviure en l’entorn familiar, les cicatrius sagnants del passat comunista, el consumisme malaltís com a signe d’estatus social... Denses i corals, les tres hores de Sieranevada són per sucar-hi pa.