Señor Manglehorn

Podria pertànyer al de vegades temible subgènere de les pel·lícules amb velles glòries amb ganes de ressuscitar, si no fos per la subtilesa de la direcció de David Gordon Green. L’operació és molt semblant a la de 'Joe', en el sentit que ambdós films estan organitzats al voltant de la personalitat dels seus protagonistes –allà Nicolas Cage, aquí Al Pacino–, i de com l’autor de 'Prince avalanche' és capaç de controlar els seus tics més irritants. Es tracta d’una història menor, un estudi de personatge –un manyà rondinaire, sociòpata per defecte i vidu deprimit–, que no destaca per la seva originalitat, però hi ha una delicadesa en ella, en la manera en què mostra com ens obcequem a sabotejar la nostra felicitat, que la fa commovedora, encara que sigui de forma intermitent.