[title]
Vampírica i abismal, l’última pel·lícula de Carlos Vermut funciona com el contraplà perfecte de 'Persona' d’Ingmar Bergman, un artefacte d’una plàstica alicatada inquietant com l’avantcambra de la sala de tortures de 'Magical girl'. És un pols infernal entre dues dones, cara i creu d’una sola moneda llançada a l’aire, que no se sap com caurà a terra. D’una banda, una diva cleopàtrica, vestida amb túniques de coure, que després de molts anys retirada dels escenaris té un atac d’amnèsia i oblida qui és. De l’altra, una dona castigada per la vida, esgotada, que totes les nits la imita dalt de l’escenari d’un karaoke, com el reflex esculpit a l’altre costat d’un mirall on suren vapors mortífers. Amb un ritme somnàmbul i una càmera freda com la fulla d’un ganivet afilat, cada imatge fa pensar que la boca de Llucifer s’està obrint de bat a bat.