Puñales por la espalda

Un assassinat, diverses mentides i una allau de conspiracions fan del darrer film de Rian Johnson un plaer per a nostàlgics que gaudeixen de trames que fan ballar el cap. Això sí, el director té un problema d’oxigen. A estones no deixa que els diàlegs s’airegin prou, cosa que resulta en uns personatges a qui els costa respirar. Cal tenir en compte, però, que la pel·lícula disposa d’un repartiment extraordinari que triomfa per si mateix. No és gens difícil creure que la malèvola Toni Collette, l’explosiva Jamie Lee Curtis, els ulls sortits de Michael Shannon i la incompetència de Don Johnson pertanyen al mateix clan, els adinerats descendents d’un autor de best-sellers de misteri. Aquest últim ha sigut assassinat en el curs d’una nit (tot i que es mostra ferotgement viu en flashbacks) i ara la família s’intenta desfer d’interrogatoris policials en una mansió gòtica que sembla treta del Cluedo. No espereu subtilesa; és el tipus de pel·lícula que, des d’un principi, apunta que tot és un joc.