Perfectos desconocidos

És un remake del film homònim de Paolo Genovese, però sembla dissenyat per acoblar-se com un guant a les obsessions del cinema d’Álex de la Iglesia. Primer, es tracta d’una pel·lícula coral situada en un lloc tancat, com passava a la seva admirada 'El ángel exterminador', influència cabdal de 'La comunidad' i 'El bar'. Segon, és una comèdia negra, negríssima, il·luminada per una lluna sanguinolenta. Tercer, il·lustra a la perfecció el seu ideari misantrop, a saber: que, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. De la Iglesia se’n surt amb notable alt a l’hora de donar dinamisme a una situació única en un apartament que sembla, per obra i gràcia del treball de càmera, una plaça de toros. Busca suport en uns actors que se senten còmodes entre traïcions, equívocs i humiliacions (especial menció a Eduard Fernández i Pepón Nieto); i sap treure partit d’aquest aparell del dimoni (el mòbil), la caixa de Pandora del segle XXI que, quan s’obre, converteix una reunió burgesa en un infern a la Terra.