Oh, quina joia!

Dues o tres coses que podem aprendre de la darrera pel·lícula de Ventura Pons. Que la Teresa Gimpera s'assembla cada dia més a la Rosa Maria Sardà. Que, en temps digitals, la retroprojecció encara serveix per fer-nos creure que dues persones condueixen per Los Àngeles. Que al cinema Texas hi ha cues que es mengen la cua (culpa de l'entrada, que és molt econòmica). Que els joves han de suplir amb entusiasme i bon humor la manca d'oportunitats per trobar feina. Que parlar a càmera no és garantia d'establir un diàleg amb l'espectador. Que els adeptes de Francisco Franco sempre acaben per morir-se. Que sempre ens quedaran les estelades. Que la memòria històrica té tant a veure amb la Sección Femenina com amb el Gato Pérez. Que el Pedro Ruiz encara és viu. I que la vitalitat, el carinyo i l'amistat no són suficients per fer una bona comèdia.