Midsommar

Un director com Ari Aster sap de sobres que el món és horrorós. Ho demostrava a 'Hereditary', el seu debut del 2018 i un dels films més sinistres en dècades. 'Midsommar', gairebé psicodèlica, fa així: quan el dol per una tragèdia familiar es torna insuportable, m’aferro a un mal nòvio. I a això s’hi afegeixen relacions tòxiques i una secta pagana sueca. El film arranca amb el neuroticisme i el tràngol personal de Florence Pugh, en el personatge de Dani; per superar-lo va de viatge amb Christian (Jack Reynor), la seva parella, i els seus col·legues estudiants d’antropologia a una comuna hippy on tothom s’abraça. Aquesta és la part més encantadora de la pel·lícula, amb reminiscències del clàssic 'The wicker man', fins que pregues perquè Dani receli i salvi els seus amics de convertir-se en aliment. Si Aster n’hagués tingut prou amb crear una obra mestra de terror amb llum del sol suec de mitjanit podria haver-ho fet així, però no allibera la protagonista del patiment i l’esprem per rellegir el concepte de final girl en clau feminista.