Maquia

La Maquia pertany a una raça de vida quasi eterna, que té com a missió teixir (literalment) el pas del temps. Per circumstàncies atzaroses, la protagonista acaba fent-se càrrec d’un nadó humà, la mare del qual ha mort amb ell encara entre els braços. En el moment en què Maquia ha de trencar el rigor mortis del cadàver per alliberar el bebè, es fa evident que, tot i el traç dolcíssim del dibuix, el debut en la direcció de la prolífica guionista Mari Okada està disposat a confrontar situacions doloroses. La incomoditat augmenta a partir del moment en què la protagonista s’adona que sobreviurà a tots aquells que l’envolten, inclòs el seu fill, que creix fins a ser més ‘vell’ que la noia permanentment jove que l’ha criat. Tot i la fantasia dels seus universos narratius, les històries d’Okada posseeixen una credibilitat emotiva punyent, aclarida amb la publicació d’una autobiografia on l’autora relaciona les constants de la seva obra amb l’aïllament adolescent, i amb la complicada relació amb la mare; un fet que, sens dubte, impregna també les palpitants i preciosistes imatges de 'Maquia'.