Malos tiempos en El Royale

Situat en un hotel ple de neons, a la vora del llac Tahoe, l’any 1969, aquest noir sanguinolent, original però una mica frustrant en alguns punts, està ple de misteris que no queden resolts. Per exemple, què ho fa, que els seus personatges coincideixin en aquest lloc tan sinistre una mateixa nit de pluja? I per què hi ha micròfons a totes les habitacions? La ficció pulp és així. En l’elenc trobem un venedor ambulant (Jon Hamm), un capellà (Jeff Bridges), una dona enigmàtica (Dakota Johnson) i una corista negra (Cynthia Erivo, en un debut digne de ser recordat). Bé, això és el que són, com a mínim a primera vista. En l’atmosfera hi ha un clima de paranoia general, subratllat pels discursos del president Nixon que es van sentint en el rerefons.

La posada en escena és hiperestimulant, gràcies a un decorat llaminer i colorit, i als esforços del director, Drew Goddard: amb la seva òpera prima La cabana del bosc va elevar el metaterror a quotes addictives, i aquí també sap com enganxar- nos, amb un ritme frenètic. Ara bé, és cert que, com a guionista, es veu atrapat en les seves pròpies metàfores. No sabem si els personatges i les seves falses identitats, perduts en aquest hotel ple de trampes, volen ser l’al·legoria d’alguna cosa més gran. Ni tan sols l’acte final, on se’ns promet un bany de sang, acaba de resoldre aquest tipus de qüestions.