Madre!

En la seva estrena mundial a la recent Mostra de Venècia, 'Madre!' va ser rebuda amb sonors xiulets per una part de la premsa. Potser els va sorprendre que Darren Aronofsky s’hagi dedicat a llançar impactes frontals a l’espectador? Bé, així es va guanyar la reputació amb 'Rèquim per un somni'. O els va indignar la seva concepció histriònica del terror psicològic, la mateixa que alçava el vol de 'Cisne negro'? Pot ser que els tiressin enrere les ambicions transcendents del director, com ja va succeir amb 'La fuente de la vida', i el seu interès a injectar asteroides als mites bíblics, que ja vam experimentar a 'Noé'.

En resum: qualsevol persona familiaritzada amb l’autor d’'El luchador' no hauria de quedar particularment desconcertada per la seva darrera proposta. I, tot i així, comprenem la xiulada (i també les possibles ovacions), perquè 'Madre!' és una pel·lícula que no agafa presoners, i que exigeix una resposta física en calent i desmesurada. Escrita en cinc dies, 'Madre!' no es molesta a dissimular el seu caràcter enrabiat i antipàtic, i tampoc pretén vestir dramàticament l’agressiva simbologia religiosa, política i ecologista de què fa gala. I, sobresortint de l’excés, el rostre de Jennifer Lawrence, centre i eix de la posada en escena d’una faula que comença violentant petits detalls de cortesia quotidiana i que acaba en un infern grotesc, aixecant una pregunta aterrida, la mateixa que molts tenim cada cop que obrim el diari: com hem arribat fins aquí?