Los siete magníficos

Si 'Los siete magníficos', la versió clàssica, s’erigia en punt de partida del 'western' violent que culminaria, a finals de la dècada, en la sanguinolenta 'Grupo salvaje', la reescriptura que n’ha fet Antoine Fuqua és purament conjuntural. No és difícil veure-hi un retrat del que podria ser l’Amèrica de Trump, amb un dolent que invoca Déu i el capitalisme en un discurs messiànic mentre crema una església habitada per colons. Els antiherois desclassats són, en la seva mescla de races, una mostra intercultural d’aquells que poden defensar la bona salut de la democràcia. Fuqua ha fet bé a centrar-se en els personatges de Washington i Pratt, al carisma dels quals confia el pes d’una pel·lícula que funciona millor en la seva llarga presentació que en el també dilatat clímax de pim-pam-pum que no deixa pistoler sense ferida mortal.