Los exiliados románticos

Es parla d’Alain Tanner o Éric Rohmer –la memorable escena del parc en seria un magnífic homenatge–, però 'Los exiliados románticos' també té una filiació més propera geogràficament, la d’aquella comèdia madrilenya que es va submergir en la Transició, una època en què semblava que tot estava per fer. Potser també nosaltres estem en un moment de transició, de canvi, i com els personatges de la deliciosa pel·lícula de Jonás Trueba encara tenim ganes de buscar l’amor ideal, de gaudir de l’amistat, de banyar-nos en un llac sense preocupar-nos pel que passarà demà, de comportar-nos com si ens haguéssim escapat d’un fotograma de la Nouvelle Vague. La màgia del film està en la seva llibertat de formes, en la seva transparència i en la traça per fer-nos creure que el cinema és bufar i fer ampolles, quan en realitat no hi ha res més difícil que la vida traspassi la pantalla i desitgem que es quedi a petar la xerrada.