Liberté

És de nit i, en un bosc, un grup de llibertins es reuneix en carruatges sense cavalls, entre matolls, amagats en la foscor. Es toquen, es miren, es masturben, es pixen, es peguen per generar un plaer deslligat de qualsevol sentimentalitat. Si a 'La mort de Lluís XIV' Albert Serra va retratar la decadència de les altes esferes del poder a partir de la deterioració física del cos moribund d’un monarca que apareixia prostrat en un llit, a 'Liberté' ho fa a través de l’exploració d’uns altres cossos, els dels nobles i els seus acompanyants que a finals del segle XVIII es reuneixen en una peculiar sessió de cruising. A 'Liberté', Serra ja no explora el cos a punt de morir, sinó el cos que desitja. Semblen dues idees contraposades, però tenen un punt de trobada: és aquí on sentim els rumors dels escrits del marquès de Sade.

L’atmosfera del bosc de nit que retrata el director de Banyoles és tan fascinant que la trobada orgiàstica que proposa bé podria pertànyer al terreny dels somnis. Serra ha fet una pel·lícula despullada de la cotilla de la narrativitat per tal de lliurar-se a les textures dels cossos, de la nit i dels gemecs. S’entrega, també, a un joc: el de la foscor i tot allò que aquesta amaga. 'Liberté' és un exercici de plasticitat enlluernadora, per molt que sovint transcorri en l’ombra per tal d’anar revelant un sexe que no sempre és explícit.