Lazzaro feliz

No estem acostumats a la bondat. Sembla que no tingui història, ni arguments per seduir-nos. Alice Rohrwacher assumeix el repte de convertir Lazzaro en el nostre ancoratge en una faula que reivindica la puresa d’una mirada primitiva que, privada dels filtres corruptes de la civilització, travessa el món transfigurant-lo. 

Lazzaro és un sant que no sap que ho és, que actua segons els impulsos d’una innocència inconscient. Ell és el guia que ens porta de la mà des d’una societat feudal a una d’urbana, creuant les fronteres de l’espai i del temps per demostrar-nos que l’esclavisme i l’explotació són el que ens uneix per davant de la solidaritat i la clemència. Cada classe social segueix vivint en una bombolla de misèria o autoengany, no importen les crisis que esclafin els seus somnis d’ascensió o immobilisme, per això la pel·lícula, definitivament misteriosa en els seus anacronismes, pot llegir-se com una crítica al capitalisme neoliberal, que existia molt abans que Marx aprengués a llegir i escriure. 

Però la bondat persisteix, embolcallada en un realisme màgic que mai embafa: és una pel·lícula esperançadora, com ho eren algunes obres de Pasolini, dels Taviani i d’Ermanno Olmi. Creu en els miracles, creu en la virtut, creu en el seu sant d’ulls cristal·lins i creu, en última instància, en les imatges com a portadores d’una transcendència que és alhora benèfica i pertorbadora.