[title]
De la trilogia de Miguel Gomes sobre el Portugal dels anys de la depressió econòmica aquesta darrera part és, sens dubte, la menys efervescent. Com si es tractés de l’últim fantasma que va visitar el senyor Scrooge aquella Nit de Nadal i el va dur en sabatilles fins al solc de la pròpia tomba, Gomes ens col·loca en una situació incòmoda, entre el tedi i el desconcert, entre l’espasa i la paret. A la pantalla, les històries que en els dos volums anteriors se succeïen igual que els contes de Xahrazad en les successives matinades en què intentava salvar el coll es redueixen com una lluna en quart minvant a una rua d’espectres destenyits que ja no es volen fer els simpàtics, i a uns relats agònics fixats en línies de text sobre la imatge. Bona part del metratge l’ocupa una crònica extenuant dels criadors de pinsans a la perifèria de Lisboa, que fa venir ganes de saltar per la finestra. Amb una astúcia ferotge, el gran Gomes ens fa mirar cap al pitjor dels horitzons possibles.