[title]
Rere la sevabellesa tramposa, i un títol que sona a novel·la rosa cursi i rància, 'Las hijas de Abril' és perversa com un caramel enverinat. Primer, una calma aparent, i un pla seqüència que es belluga a discreció a l’interior de la cuina d’una casa a la platja de Jalisco, un petit ranxo amb les parets lletades de calç i envoltat de cactus, on una noia fa l’amor amb el seu nòvio mentre una altra bat ous per a l’esmorzar. Després, un relat familiar tèrbol, guiat per uns personatges amb els instints a la deriva.
Podria ser un Bergman amb accent mexicà, una 'Sonata de tardor' en què ja ni tan sols els llaços sanguinis imposen límits a l’odi, i en què trobem tres dones de diferents generacions buscant la manera de fer-se mal. Les festes d’estiu a la platja, l’olor de carn macerant-se a l’hora de dinar i el soroll de les onades evocant l’infinit d’una vida que avança molt lentament desapareixen, i ens trobem una història de crueltats on l’amor només s’expressa amb una promiscuïtat confusa.
És la història d’una noia de 17 anys embarassada, d’una germana gran amb sobrepès que se sent al marge i d’una mare que en cada carícia amaga una ganivetada. És la història d’una dona que es fa amant del xicot de la seva filla, d’una nena raptada, d’un despit. Però el melodrama està tramat amb línies subtils, en una pel·lícula que sorprenentment defuig els primers plans i busca una imatge oberta, llisa, plena d’uns arbres, unes plantes i una heura que amb la seva tranquil·litat hipòcrita fan ombra a les vides de les protagonistes.