Las golondrinas de Kabul

Hi haurà qui trobi discutible o innecessari escollir l’animació per donar formar a un film com 'Las golondrinas de Kabul', que toca qüestions preocupantment reals, com l’opressió patriarcal i el fonamentalisme religiós a l’Afganistan, però això significaria condemnar aquesta elecció expressiva a una mera funció escapista. Però també se li pot donar la volta a l’argument i comprendre les pinzellades d’aquarel·la que defineixen els escenaris i personatges de la pel·lícula com una manera d’acostar-se a unes localitzacions i circumstàncies difícilment accessibles per les càmeres. En adaptar la novel·la de Yasmina Khadra, les directores Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec van voler fer una obra d’emocions vives, rodant i escenificant primer les seqüències amb els actors que posen veu als personatges, per després trobar en l’animació la clau d’una lírica amb el punt just de distanciament. Així, les cineastes eviten que la denúncia frontal del règim del terror talibà eclipsi els aspectes dramàtics d’una proposta tenyida per la melancolia de dues parelles, una jove i esperançada, l’altra àrida i exhausta, que viuen les diferents fases del seu amor sota un sistema repressiu, on paraules com progrés i alegria són la runa d’un temps passat.