La tragedia de Peterloo

Llarga, densa i plena de passions tempestuoses, l’èpica de Mike Leigh sobre la massacre d’una manifestació pacífica del 1819 és molta pel·lícula. Cada escena és una precisa orfebreria amb detalls històrics: la infàmia de les lleis dels cereals, la lluita pel vot i el moviment reformista... Immersió històrica, encara que tens la sensació d’estar a punt de fer un examen sorpresa. S’obre amb un corneta (David Moorst) al toll de sang de Waterloo, i tot seguit ensenya un país on el botí de guerra se’l reparteixen els rics i els molt rics, i la mare del soldat no pot pagar el pa. No cal ser historiador per copsar l’equivalència amb el moment actual. Leigh ignora la teoria històrica dels grans homes i detalla el canvi que aconsegueix la gent amb un grapadet de conviccions i sentit comú. Fa justícia a cada element de la història, però els personatges pateixen una mica en un film amb centenars de bifurcacions. La menys definida, la presentació d’una odiosa oligarquia com a dolents de dibuixos animats, sense matisos. Per sort, Leigh té un as a la màniga: un film ombrívol que s’il·lumina amb l’escena més gran de la seva carrera, sense sang, visceralment optimista, i sentim que la violència accelerarà el canvi anhelat per la gent.