La reina Victoria y Abdul

Que la primera imatge que la pel·lícula ens ofereix de la reina Victòria sigui la d’una vella menjant sense maneres i adormint-se mentre encapçala una taula de quaranta convidats és gratificant. Sembla que Stephen Frears vol parodiar l’'heritage drama' estil 'Downton Abbey' utilitzant la força icònica de Judi Dench (que ja va interpretar la monarca a 'Mrs. Brown') i posant sobre la taula la buidor dels protocols reials i la xenofòbia classista que funciona tan bé per explicar la glòria de l’Imperi britànic en l’època d’una Índia sotmesa com el nacionalisme reaccionari de l’era Brexit. Ara bé, la història d’amistat (o d’amor platònic) que manté la reina Victòria amb l’escrivent, hindú i musulmà, Abdul, que posa cap per avall la cort sencera, llança el seu missatge contra la intolerància islamòfoba a costa d’explotar l’estereotip del bon àrab i d’acabar defensant l’autoritat monàrquica, per molt que critiqui el seu entorn. És a dir, el Frears anti-Thatcher, el de 'La meva preciosa bugaderia', ensenya la poteta però llimant les urpes, deixant com a empremta la seva acostumada eficàcia artesanal i un llarg primer pla perquè la Dench, que mai no perd pistonada, doni lliçons i ens faci somiar amb un país que la coronés pels temps dels temps.