La Pirámide

En el fons, molt en el fons, sota aquesta pel·lícula, hi ha enterrada una bona idea: superar el mite de les mòmies i emprar el ric imaginari de l'Antic Egipte per facturar una producció de terror. La piràmide com a espai laberíntic i claustrofòbic, deïtats amb males puces, trampes mortals a tort i a dret... Tenim l'espai, tenim l'amenaça. Així doncs, què pot fallar? Malauradament, tota la resta. El film insisteix a pujar-se al sobresaturat carro del 'found footage', però després només usa el dispositiu quan li convé, rebutjant qualsevol unitat formal a l'hora d'explorar la penombra de l'escenari. La possibilitat de xocar amb els mites d'una civilització antediluviana podria apropar 'La pirámide' a l'horror de Lovecraft, però Grégory Levasseur es conforma a despatxar un subproducte de temporada, tan caduc i desorientat com les seves referències a la Primavera Àrab.