La luz de mi vida

Segon llarg dirigit per Casey Affleck, després d’aquell fake sobre Joaquin Phoenix que es va titular 'I’m still here', aquesta pel·lícula constitueix tota una sorpresa, el descobriment d’un cineasta minuciós i sensible. I no és que les virtuts del film anterior fossin poques, sinó que el debut d’Affleck en la ficció pura en té d’altres encara més evidents i enlluernadores. La història d’un home i la seva filla adolescent, perduts en un món postapocalíptic en el qual han desaparegut gairebé totes les dones, podria haver donat lloc a la típica pel·lícula de gènere a mig camí entre l’acció i el sentimentalisme, però no és el cas. 'La luz de mi vida' es limita a partir d’aquesta premissa per esdevenir de mica en mica un apassionant poema visual, l’emotiva crònica d’un doble aprenentatge.

Més a prop del western que del cine fantàstic, Affleck compon el film amb tons sempre apagats i ombrívols, i dona forma a un univers hivernal que també funciona com a reflex dels sentiments dels protagonistes. I encara més: modula el drama sense apujar mai la veu, defuig la violència i l’espectacularitat fins que el relat li ho demana, construeix un rigorós exercici de posada en escena que finalment ens parla d’un món que s’acaba i un altre que comença. És a dir, del nostre present més immediat.