La cordillera

La política és l’art de dir o fer una cosa que significa la contrària. És lògic, doncs, que 'La cordillera' sembli un thriller paranoic d’alta volada comercial (o el capítol pilot d’una versió gautxesca de 'House of cards') i acabi sent un retorçat, pertorbador estudi sobre el Mal que ens abandona en el bell mig d’un final obert. Sembla lineal, gairebé clàssica, però està plena de racons foscos, de misteris sense resoldre, d’una ominosa ombra sobrenatural que és la del poder desplegant les seves ales prehistòriques.

Blanco, aquest president de l’Argentina inventat que Ricardo Darín interpreta amb sinistra elegància, és un demiürg que s’amaga darrere l’aparença d’un titella en el gran escenari d’una cimera de mandataris llatinoamericans que volen unir forces per negociar a l’alça el preu del petroli. Si Santiago Mitre es limités a mostrar-nos les estratègies de manipulació i la retòrica perversa de la política a gran escala, estaria fent una versió ampliada en el camp de batalla de la seva magnífica òpera prima, 'El estudiante', que va veure la llum l’any 2011. Però com a l’excel·lent 'El escritor', de Roman Polanski, aquí importa més l’atmosfera d’amenaça i les derives enigmàtiques del relat –amb menció especial a una sessió d’hipnosi que ens agafa per sorpresa– que la denúncia contra els polítics de torn.