La casa de Jack

Des del seu tercer llargmetratge, 'Rompiendo las olas', el cinema del danès Lars von Trier va anar presentant un seguit d’heroïnes obsessionades per la redempció, per expiar les seves culpes a través del patiment. Ho vam veure a 'Dogville' i a 'Bailar en la oscuridad'. A partir d’'Anticristo', però, en l’univers de Von Trier ja no hi ha salvació possible.

El món ha esdevingut un forat negre i l’experiència humana no és més que una travessia per l’infern. Potser l’art és l’únic lenitiu al respecte, com passava a 'Nymphomaniac', on Charlotte Gainsbourg es transformava en narradora apassionada de la seva vida sexual. Aquest diagnòstic nihilista troba ara, amb 'La casa de Jack', la seva expressió més salvatge i alhora acurada: un psicòpata assassí, obsessionat amb l’ordre i l’arquitectura, ens explica les seves malifetes una per una, mitjançant capítols que corresponen a cadascun dels seus crims. El cineasta s’identifica amb el personatge des del principi, mentre parla de la seva condició d’artista com si ell també fos un pertorbat, un perill per a la societat.

Barreja de gore esbojarrat i extrem i de refinada pel·lícula d’autor, 'La casa de Jack' és un artefacte subversiu, en la gran tradició de Sade i Hitchcock. Al cap i a la fi, ens acaba transmetent que l’única obra d’art possible és la que prové del neguit i del dolor.