La cara oculta de la luna

La premissa d'aquesta pel·lícula pot semblar inversemblant, fins i tot ridícula: un advocat especialitzat en fusions empresarials entra en crisi després d’empassar-se uns quants bolets al·lucinògens. Però és la droga o una altra cosa el que el fa actuar de manera tan desaforada?

El darrer llarg de l’alemany Stephan Rick barreja la crítica social i el thriller gairebé fantàstic d’una manera prou tosca, és cert, però també efectiva. L’oposició entre civilització corrupta i natura salvatge, en el fons les dues cares de la mateixa moneda, provoca que el protagonista esdevingui una mena de personatge maleït, en la tradició de l’home llop i similars bèsties mitològiques.

I el ritme força el·líptic de la trama acaba construint una ficció al·lucinada, desimbolta i espontània, com si es tractés d’una sèrie B de gènere. Llàstima que no totes les peces encaixin i que, finalment, la pesantor del missatge acabi guanyant la partida al caire delirant de la proposta. Sigui com sigui, però, no deixa de ser una petita sorpresa.