La canción del mar

El pitjor que podria passar a 'La canción del mar' és que fos percebuda com una raresa apta només per a 'connaisseurs' del cinema d’animació, i no com el que realment és: una història magnífica, que apeŀla a un públic universal. Com ja succeïa a 'Brendan i el secret de Kells', Tomm Moore es resisteix a glossar una mitologia difusa, aprofundint en l’especificitat de les seves arrels irlandeses per explicar la llegenda de les selkies (criatures màgiques entre el mar i la terra, fades que es converteixen en foques) des de la perspectiva d’un nen; una mirada empàtica amb la dels espectadors més joves. I, tot preferint la bellesa a l’espectacularitat, l’autor torna a jugar amb l’aparent limitació d’un univers bidimensional per convertir la pantalla en un tapís de gran riquesa iconogràfica, que recoŀloca amb diàfana mestria la nostra percepció de profunditat i moviment.