La buena esposa

Glenn Close, superba, és la protagonista d’aquesta radiografia d’un matrimoni que s’enfonsa sota el pes de la fama i els retrets. Interpreta la Joan, esposa d'un celebrat novel·lista, Joe Castleman (Jonathan Pryce), que espera rebre ben aviat el premi Nobel de literatura. Frec a frec amb el ganàpia del seu fill (Max Irons), la parella americana vola a Estocolm per atendre la premsa, fer actes públics i assajos de la gala... tot i que els millors moments tenen lloc quan es troben a soles en la intimitat d’una habitació d’hotel.

Encara que la novel·la de Meg Wolitzer està escrita des del punt de vista de la Joan, la pel·lícula deixa que el personatge femení reprimeixi els sentiments, que van de l’afecte a la preocupació, del sentit del deure a la ira, en un subtext que l’actriu encaixa amb una elegància immensa. Els seus ulls escruten l’ambient, com si fes punteria a diana amb un dard que no arriba a llançar, mentre acompanya amb paciència el marit, que rep tota l’atenció.

Hi ha un quart personatge, en Nathaniel (Christian Slater), que escriu la biografia d’en Joe, i que observa des de l'ombra. Slater atorga al que hauria pogut ser un paper d’allò més estereotípic l’espurna d’una energia que brilla, especialment, en les escenes que comparteix amb Close. En realitat, tot té un to audaç i satíric, amb moments de comèdia, com quan els protagonistes desperten rodejats d’un grup de músics tradicionals que canten 'Santa Lucia' mentre van girant al voltant del llit.