[title]
El que s'esperava que fos un 'reboot' deficient d’una pel·lícula aventurera de Robin Williams, ha resultat ser una sorpresa d’allò més agradable. La primera part de 'Jumanji' mantenia la idea fonamental del film original del 1995 –un joc de taula extremadament agressiu que intenta matar els seus jugadors– i incorporava un gir modern d’encant innegable. La seqüela, 'Jumanji: siguiente nivel', és encara més gustosa de veure.
Al final del primer film, quatre adolescents sobrevivien a un videojoc i aprenien una valuosa lliçó: pots ser més del que els altres esperen que siguis. Dos anys més tard, un d’ells decideix tornar a Jumanji. Per al desmanyotat Spencer (Alex Wolff), la vida real no té punt de comparació amb el videojoc que el ficava dins el cos de la Roca. Més que comprensible.
Les mecàniques de la trama –derrota el joc, aprèn de la vida– són les mateixes, però s’hi afegeix un nou toc: gent gran. I és que l’avi de l’Spencer, l’Eddie (Danny DeVito), i el seu amic Milo (Danny Glover) s’uneixen a la partida per accident. Ara és l’avi qui juga amb l’avatar de la Roca. És impossible exagerar el delit que suposa veure Dwayne Johnson fent d’home gran, malhumorat i confús. Ara és el bufó del grup i no pas l’heroi, cosa que funciona a la perfecció.
La comèdia avança cap a la bogeria –un cavall s’uneix al repartiment; hi ha canvis de cossos constants– però el film es manté absurd sense arribar a ser estúpid. Fins al final, és pura diversió interpretada amb la subtilesa necessària (cap) per un repartiment estel·lar. Els crèdits finals suggereixen la possibilitat que el joc encara no hagi acabat. Som-hi, doncs. Tornem a jugar.